Ens trobem a la llibreria La Repartidora de Benimaclet (València) amb la filòloga i activista feminista Teresa Meana Suárez. Asturiana, experta en llenguatge no sexista, hoste d’honor de Buenos Aires (2010) i filla adoptiva de la ciutat de València (2018). Enguany ha complert 70 anys i en fa més de cinquanta que milita en el moviment anticapitalista i feminista. “Som moltes les què entenem la vida en la lluita, i el feminisme és l’espai que ens dona la llibertat que necessitem”. Va viure set anys a Amèrica i va lluitar contra el franquisme quan estudiava la carrera. Ara fa quasi trenta anys que milita a la Casa de la Dona de València i és un referent per a joves feministes.
Alguna vegada t’han acusat de “trànsfoba” per posicionaments polítics des del lesbianisme feminista?
Sí, una volta en eixir d’una xerrada una xica em va dir: “Si tu et defineixes com lesbiana, ets trànsfoba”. Jo li vaig respondre: “Tu saps que hi ha a muntó de països què estableixen pena de mort per a les lesbianes?”. A altres companyes lesbianes també els ha passat. Una volta van haver de retirar un cartell pel Dia de la Visibilitat Lèsbica a Vitòria amb el lema “Pedra, paper i bollera”. La paraula bollera estava representada amb dues tisores i unes companyes trans van dir que eixe cartell era trànsfob perquè no totes les lesbianes tenen vulva. I efectivament: tenien raó! Però aquesta era una manera de visibilitzar una pràctica sexual, de moltes, el Dia de la Visibilitat Lèsbica. Crec que són situacions que es van tranquil·litzant. Totes hem aprés molt i el que està clar és que no s’aconsegueix res per a una lluita invisibilitzant-ne una altra.
Aleshores, cal buscar fórmules polítiques on totes les persones lesbianes tinguen cabuda.
“Cal anomenar les persones no binàries però sense deixar d’anomenar les dones per no tornar a la seua invisibilització”
Per descomptat. És cert que no estem com en la dictadura, però a vegades pense que estem en un retrocés general de les lesbianes, pel que fa a la visibilitat. En unes jornades feministes al País Basc l’any 1977 vaig estar a una taula que es deia “Lesbianisme i feminismes” i vint anys després vaig estar en una altra a València que es deia “Feminisme i LGBTIQ+”. Per a mi és més important dir, com diuen a Llatinoamèrica, “lesbofeminisme”, que estar només darrere d’una ela. Evidentment, hem d’anomenar totes les dissidències perquè, si no ho fem, no existeixen, però qüestione que decidim visibilitzar-nos mitjançant sigles. Les lesbianes no podem caure en el passing. Abans tu podies paréixer hetero sense problema (passing hetero). Ara el què està ocorrent és que hi ha un passing bi o un passing dins dels cossos-dissidències. Abans era molt important tenir espais propis de lesbianes on agafar forces i poder anar a lligar; per exemple, els mítics bars on es tocava el timbre. Però això hui ha desaparegut. Malgrat que la ela va primer, queda invisible entre les sigles i no acaba de posicionar-se contra el masclisme dins del món LGBTIQ+, que, per descomptat, existeix. Encara ara ens falta visibilitat, reconeixement i referents.
Tu et consideres una referent per a altres lesbianes feministes?
Mai m’havia considerat un referent, però ara, amb la meua edat, em pregunten contínuament per eixir en treballs parlant sobre com era ser lesbiana durant el franquisme. Ahir, per exemple, en la perruqueria, una dona em va comentar orgullosa que la seua filla es casava amb una altra dona. Quan jo tenia 18 anys amagava a ma mare que era lesbiana i ara les mares parlen orgulloses de les seues filles lesbianes. Quan estava en la LCR [Lliga Comunista Revolucionària] vaig tindre una relació amb una dona del PCE [Partit Comunista d’Espanya] i ella em deia: “Si el partit sabera que estic al llit, no amb un trosko, sinó amb una troska, em maten!”. El canvi és total. Tinc 70 anys i fa mig segle que soc lesbiana. Fa molts anys, nosaltres déiem que el feminisme és la teoria i el lesbianisme és la pràctica, però realment jo era lesbiana perquè em vaig enamorar d’una dona. El què va fer el feminisme és donar-me l’alleugeriment i la normalitat de viure-ho en llibertat. Al principi, jo no ho vivia amb tranquil·litat, ni em considerava lesbiana. La paraula mateixa no la suportava. Però amb el temps vaig evolucionar i primer vaig pensar que a mi m’agraden les persones i, si són dones, tot més fàcil, perquè no et quedes embarassada, per exemple. Després vaig tindre una experiència sexual amb un home i eixe dia vaig entendre que als cossos, sexualment parlant, hi sobraven coses o en faltaven d’altres i vaig descobrir quin era el meu desig.
Com es combat, des de dins del feminisme o el lesbianisme feminista, el pinkwashing i la fagocitació per part del sistema de la lluita feminista?
El patriarcat està en tot. En el 1977, a l’Associació Feminista d’Astúries, parlàvem de “divorci, mentre persistisca el matrimoni”, sabent que no és una reivindicació feminista sinó un dret fonamental. Estàvem convençudes que eixa institució desapareixeria i que no s’anaven a legalitzar relacions amb contractes. Quan molts anys després es reivindicava el matrimoni igualitari jo no em vaig moure, perquè entenia que en realitat era un retrocés. Però, quan finalment, en 2007, es va legalitzar, vaig eixir a manifestar-me i vaig agrair a les companyes del moviment LGBTIQ+ que havien estat lluitant per aconseguir-ho, perquè era una qüestió de drets. El fet que avui dia les lesbianes ens puguem casar o quedar embarassades per inseminació està bé per una qüestió de drets, però també es renten la cara a escala governamental, afirmant que [l’espanyol] és l’estat on més drets tenen les persones LGBTIQ+. És un autèntic pinkwashing. Si ocorre a l’Estat d’Israel, com no ha de passar ací? Dins del feminisme, seria molt important qüestionar tot això perquè aniríem al cor del capitalisme.
Sovint el feminisme cau en el binarisme de gènere, i també caem en un ús binari del llenguatge. Consideres que el llenguatge no sexista i inclusiu podria convertir-se, a voltes, en un llenguatge excloent?
No ho crec. No hi ha cap discussió sobre el fet que el feminisme està en contra del binarisme de gènere. En els nostres espais de seguretat no passa res, però crec que la invisibilitat del col·lectiu de dones, que som la meitat de la humanitat, és flagrant en el sistema-món. Per exemple, em passa amb el terme refugiats, on també hi ha dones i criatures. Cada dia hi ha violacions correctives a lesbianes, pateixen violència sexual per part de les màfies i d’homes de dins dels camps de refugiades, són assassinades, moren de fam i també són perseguides polítiques, activistes i, en definitiva, protagonistes dels seus processos migratoris. Com tantes altres realitats, les dones tenen dret que se les anomene. Jo crec que cal anomenar les persones no binàries, però sense deixar d’anomenar les dones per no tornar a la seua invisibilització. Pense que el gènere masculí no hauríem ni d’anomenar-lo perquè està sobrerepresentat. En el llenguatge, hem de tindre posicionaments polítics clars: visibilitzar totes les realitats, però sense invisibilitzar-ne cap i fer servir fórmules no binàries. Aquesta qüestió està directament lligada amb el subjecte polític del feminisme. Fa uns anys ni tan sols coneixia la terminologia dones cis i dones trans, però després de debats i formacions vaig aprendre que les dones són dones, siguen trans o cis. A vegades també pense que hi ha diferències generacionals en tots aquests processos. Jo sempre em vaig considerar feminista i mai em vaig considerar racista, però clar que ho soc. El que segur que no era abans és antiracista. Des de la meua situació de privilegi blanc occidental mai ho havia vist necessari, ni tan sols quan vivia a Llatinoamèrica.
S’afirma que les generacions més velles tendeixen a acomodar-se. Existeix desconnexió entre militants feministes velles i joves?
Crec que hi ha un poc d’abandonament per part de les feministes més majors. És cert que la vida i els ritmes canvien, el cansament apareix més sovint, fas menys coses. Jo, per exemple, si hi ha una manifestació que acaba a les onze de la nit a la Ciutat de la Justícia, ja no aplegue i necessite anar-me’n a casa. O si cal fer torns d’una paradeta, les majors agafarem els del matí. Però entenc també que altres companyes de la meua generació acaben abandonant. A més, crec que la paraula compromís s’ha resignificat. El compromís em sembla importantíssim. I per algunes no ho és tant, i sempre troben altres coses més importants a fer. També pense que la intergeneracionalitat no és fàcil de gestionar, que no aniràs a reunir-te amb la teua iaia, però a escala estratègica hem d’estar juntes. Jo estic en el grup de comunicació de l’Assemblea Feminista de València i, de les quinze que som, els porte quasi quaranta anys a la majoria; em tenen en compte per a tot i em pregunten quines coses van passar per a tindre clar el passat, i jo aprenc molt d’elles. Nosaltres vam passar la generació de la trampa de la igualtat i ens deien “no hi ha relleu”. Però no és cert. Vam reconéixer les nostres ancestres, ens llegíem textos fotocopiats, traduïts de les feministes dels EUA i ara sent un reconeixement increïble de les feministes joves a les més velles. Per exemple, a València tenim Arada, un grup que es dedica, precisament, a arreplegar la memòria del moviment feminista al País Valencià. La seua tasca és molt necessària.
Avui dia, es van dibuixant bàndols i trencaments dins del moviment feminista. Et connecten amb fractures anteriors?
Ara estem vivint moments dolorosos i em ressonen amb moments viscuts, sí. Per exemple, el 1979, a les jornades feministes de Granada, es va produir el trencament entre el feminisme autònom i el doble militant. I va ser una ruptura molt difícil. D’ací van sorgir jornades feministes solament d’autònomes, on no podien assistir feministes que tingueren altres militàncies. Una altra ruptura un poc més elitista va succeir quan es va separar clarament el feminisme de la igualtat i el de la diferència. També, en l’àmbit institucional, la repressió que estem vivint amb la llei mordassa i la llei d’estrangeria, fa que estiguem afrontant moments terribles que ens divideixen també. La situació actual de trencament i bàndols em sembla molt dura, perquè venim d’un moment esplèndid, hem tingut moltes conquestes i ara anem en retrocés amb l’ofensiva capitalista de cara.
Davant de tots els debats actuals en el si del moviment feminista i la resta de la societat (treball sexual, subjecte del feminisme, llei trans…), creus que la classe podria ser la ferramenta per eixir d’aquests atzucacs?
Abans tampoc era tan conscient del tema de la classe, per això em sembla molt important definir-nos sempre com a feministes anticapitalistes i antiracistes. El sistema capitalista ho absorbeix tot i és difícil conviure i debatre amb amigues que són molt feministes, però viuen en una situació de privilegi i no fan res. O amb les dels partits hegemònics i les de l’acadèmia. Amb el tema del treball sexual passa el mateix. A la Tercera Fira Feminista de València, vam escoltar com una companya explicava que va canviar el treball de la llar pel treball sexual, però no dient “quina meravella”. Ans al contrari, afirmava: “He hagut de canviar una explotació per una altra, perquè era una manera de guanyar més diners o tindre més espais on decidia jo”. Vaig escoltar-la des del privilegi de no haver hagut mai de prendre una decisió així i, per tant, no saber mai què vol dir haver de triar entre netejar 200 portals o mamar-li-la a un tio. Això és clarament una qüestió de classe i no sabem què vol dir aquesta dicotomia.
Què en penses, del món acadèmic?
No em sent part d’eixa institució ni m’identifique com a acadèmica. Les companyes de l’acadèmia han produït molt coneixement i han escrit textos molt importants per al moviment feminista, però després moltes tenen un llibre meravellós amb total manca de coherència amb què significa ser feminista o, fins i tot, exploten altres dones. És molt descoratjador saber que dones referents de les quals aprenguérem tant són unes classistes i diuen barbaritats com que les persones no binàries no existeixen o que una dona trans és un home amb falda. L’exemple màxim d’això seria Lidia Falcón que va ser comunista i antifeixista, i ara seu a una taula amb VOX sols per l’obsessió d’estar en contra de la llei trans quan ella va ser torturada en la dictadura pel feixisme. A mi m’encantaria que les companyes de l’acadèmia trepitjaren el carrer alguna volta i veieren què passa en el món real. Algunes és cert que se salven, i són els nostres referents sincers, però, en general, l’acadèmia és una institució patriarcal que reprodueix les dinàmiques del sistema i moltes acaben fagocitades. El moviment feminista és la nostra veritable acadèmia, on agafem forces per després eixir al carrer. Allà escoltem altres dones, siguen cis, trans, migrants… Aprenem de les especificitats de cadascuna, escoltem les que acaben de començar a militar, les que ens portem molts anys amb elles, les que han estudiat molt i les que no…
Des de la teua perspectiva, quins serien els nous reptes del moviment feminista anticapitalista?
Per a mi, l’antiracisme és un aspecte essencial i innegociable dins del feminisme, i un dels reptes principals seria l’abolició de la llei d’estrangeria. A les ciutats on hi ha un CIE hem de denunciar la seua existència i reclamar el seu tancament, perquè hi ha gent empresonada que no ha comès cap delicte, només per no tindre uns papers. Un altre tema cabdal seria la classe. Hem de dedicar molta energia a les reivindicacions de les companyes treballadores de la llar i les kellys, que són moviments evidentment anticapitalistes. Un altre tema significatiu serien les violències i la justícia patriarcal, que són el braç armat del patriarcat. Per descomptat, és de màxima rellevància el tema de l’antifeixisme i donar resposta a l’ofensiva feixista que estem patint com a feministes. La gent torna a defensar la caça, la violència intrafamiliar, postulats retrògrads que aniran a més. Tot això sense oblidar mai que la lluita feminista ha d’estar sobretot fora de les urnes, perquè per exemple a Ruíz Gallardón [ministre de Justícia espanyol entre 2011 i 2014, que va plantejar una reforma legal sobre el dret a l’avortament] el tirarem des del carrer. Després, evidentment, hi ha altres qüestions que s’han d’abordar i que són vitals, com ara el treball sexual, la llei trans o el comerç d’armes a l’Estat espanyol.
