Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Albert Piquer, activista contra l’estigma en la salut mental

“Hem de ser capaços d’atorgar-li atributs positius a la salut mental”

/ Victor Serri

L’any 2010, Albert Piquer treballava en una empresa de telecomunicacions, en un entorn laboral competitiu i de molta pressió. “Moltes coses em van començar a generar malestar i va arribar el dia en què tot va esclatar i vaig deixar la feina. La meva vida es va aturar una mica”, relata. Piquer va tenir una crisi d’ansietat. Es va quedar a casa cuidant del seu fill, que acabava de néixer, i després d’un temps va tornar a incorporar-se al món laboral, però el trastorn es va repetir. Va reconèixer que patia un trastorn de salut mental i va buscar acompanyament. Va trobar-lo a Obertament, una plataforma d’entitats que lluiten contra l’estigma d’aquesta mena de diagnòstics. Allà va conèixer altres persones que entenen la seva situació i es va adonar que podia compartir-la. Això va ser un punt d’inflexió per a Albert, que va deixar el sector on estava i va decidir bolcar el seu coneixement en el món de les associacions de salut mental. Ara, estudia Integració Social amb l’objectiu de consolidar-se per treballar dintre del tercer sector.


És terapèutic el fet de poder compartir?

És un pas més en el meu camí de recuperació, per mi va ser molt alliberador. El suport entre iguals, en el moment que vaig tenir la capacitat de parlar, va ser molt important. El fet de compartir amb altres persones ha marcat el meu camí de recuperació. Vaig compartir el meu patiment –que té un diagnòstic, una teràpia, però en el fons és patiment– amb gent que ha viscut episodis similars, i llavors aquest patiment va minvar. Això fa que m’apropi una mica al món associatiu, on vaig trobar recursos que no havia trobat anteriorment.


També, com a membres de la societat, compartim estigmes.

Sí. Quan et passa qualsevol cosa relacionada amb la salut mental, a part de l’estigma que té la societat, tu mateix, que no deixes de formar-ne part, t’adones que també tens aquest estigma. Jo creia en tots els tòpics que s’hi relacionen. Això passa factura a l’autoconfiança, deixes de creure en la capacitat que tens. Et fas teus tots aquests atributs negatius que la societat vincula a la salut mental: la incapacitat, el fet de ser una persona imprevisible, poc estable, amb baixa autoestima. Tot això t’ho acabes creient, i fins i tot acabes sense socialitzar tant.


És com una profecia autocomplerta, oi?

Sí, perquè, a més, culturalment, tenim una visió negativa de la salut mental. A qui pateix altres patologies o malalties se li atorguen atributs de resistència, resiliència, lluita… Una cosa que amb la salut mental no passa. Per això, part de la nostra feina és ser capaços d’atorgar-li’n de positius a la salut mental.


Com vas afrontar aquests propis prejudicis?

“Quan apareixen els prejudicis es tendeix més a discriminar i la persona tendeix a aïllar-se”

Realment, quan ets capaç d’espolsar-te tots aquests sentiments, entendre què està passant, que hi ha diferències entre ser i estar, que és momentani i no defineix la teva persona… En aquell punt ets capaç de caminar una mica més i avançar la recuperació perquè et desfàs de molts prejudicis, tabús, i tornes a tenir un projecte de vida.


Els atributs negatius, el prejudici i l’estigma afavoreixen que les persones que tenen algun trastorn diagnosticat vegin els seus drets vulnerats?

Quan apareixen els prejudicis passen dues coses: es tendeix més a discriminar i la persona tendeix a aïllar-se, amb la qual cosa tampoc visibilitza la vulneració de drets. Els prejudicis són l’argument perquè una persona pugui ser discriminada. I les persones diagnosticades amb trastorns de salut mental veuen vulnerats els seus drets d’una manera molt àmplia: a vegades se les priva de llibertat, d’altres són contingudes físicament, ingressades en contra de la seva voluntat, no tenen les mateixes oportunitats laborals que la resta de persones…


Aquesta vulneració de drets té a veure també amb el fet que no es garanteixen els recursos necessaris per accedir a una atenció de qualitat per tothom diagnosticat amb un trastorn de salut mental?

Hauríem d’assumir la salut com una garantia universal, més enllà d’on visquem. Però hi manquen recursos. Ara com ara, el sector públic treballa amb unes ràtios de professionals molt baixes, són incapaces de respondre a qui ho necessita. Fins i tot en el sector privat falten professionals. Això està generant més impacte i és un cost humà que com a societat no ens podem permetre.

Article publicat al número 550 publicación número 550 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU