Erika Zárate va néixer a Mèxic, filla d’un líder indígena del Perú exiliat i una activista ecologista mexicana. El seu primer procés migratori fou al Canadà, on va viure de prop la violència racista estructural. Després d’una dècada fent de brigadista internacional, fa deu anys que viu a la Garrotxa i forma part de Resilience Earth, una cooperativa que “aposta per la resiliència comunitària, el disseny regeneratiu i l’economia social i solidària com a eines de transformació social, ecològica.
Vas començar la teva militància als moviments socials olotins. Què hi vas trobar?
Hi havia diversos patrons, però el que em va impactar més va ser el nivell de sexisme. Era aclaparador. Eren els punkis més punkis, es proclamaven feministes, anaven tots amb samarreta lila, però eren supermasclistes. No netejaven mai, no prenien mai actes… Ah, i un altre clàssic dins els moviments socials era que ens truquessin perquè necessitaven una dona racialitzada [riu]. Va passar centenars de vegades.
Justament era la següent pregunta: sents que has destacat dins l’activisme social, en part, per ser una dona racialitzada? I com et feia sentir, si és així?
Quinze o vint anys enrere, quan anava i venia de Catalunya a l’Amèrica Llatina, jo era de les úniques dones racialitzades en moviments socials com l’okupa o en grups de defensa dels drets humans. Ara això ja ha canviat. Però estàvem cansades de validar, de representar minories diverses. I segueix passant, sobretot des de les administracions públiques, des de la mateixa Direcció General de Migracions: “Necessitem una dona, idealment racialitzada” [torna a riure]. És fantàstic perquè així veiem que la lluita no passa necessàriament per convèncer; és un procés de transformació i reconciliació més estructural, de manera de pensar. El canvi de paradigma no s’ha produït del tot, però la terra és molt fèrtil.
Que t’ho demanin en aquestes circumstàncies és violent, però alhora pot ser important entomar l’oportunitat, oi?
Sí, que ens ho demanin és fruit d’una violència estructural. I, si ho fem, ho hem de fer amb consciència. A la noia del Departament d’Igualtat i Feminismes que em va trucar fa poc li vaig dir: “Accepto, però aprofitaré aquest escenari”, i va riure i em va dir que endavant. Hem d’aprofitar-ho amb consciència col·lectiva, és una porta per incidir, per sembrar llavors de descolonització i despolarització. Quan se’ns convida en aquests espais, ha de ser per la nostra expertesa, no per complir amb una quota; si no, se’ns treu valor. És necessari sacsejar els paradigmes, els pensaments, les actituds colonitzadores a les bases, als teixits comunitaris. Hem de treballar no només amb les que estan ja convençudes.
La Garrotxa s’associa a una identitat molt catalana i, segons com, també conservadora. Com ho vius?
“a mi durant quasi vint anys m’han dit ‘pocahontas’, i gent dels moviments socials. microagressions d’aquest tipus, moltes”
Jo soc una persona amb NIE i mai tindré la ciutadania d’aquí, perquè ja tinc la nacionalitat mexicana i la canadenca, a les quals no vull renunciar. I sí, és xocant viure en un país del nord global com a persona racialitzada amb NIE. Però, quan m’han tractat malament al CAP, a la policia o a l’ajuntament –que tinc mil històries d’aquestes–, potser gràcies a haver sigut criada per la meva iaia indígena, he posat més atenció a “què hem de nodrir” i no tant a “què hem de combatre”. La cultura catalana i catalanista és molt forta aquí, sí. Al Canadà era una mica més fàcil nodrir una pluralitat d’identitats o tenir identitats plurals. Aquí costa. A llocs com Sant Hilari Sacalm [la Selva], on més d’un 40% de la població és racialitzada, les mestres encara anomenen “marroquines” nenes que han nascut al poble, que són tercera generació. És un dels reptes del moviment feminista i antiracista: com nodrim aquesta pluralitat? Està bé tenir més d’una identitat. De fet, mola! Jo soc canadenca, mexicana, catalana –no ho sé– o indígena, mestissa…
Has patit o vist moments de discriminació en el si dels moviments socials o de l’economia social i solidària?
A mi durant quasi vint anys m’han anomenat “la Pocahontas”, i m’ho deia gent dels moviments socials. Ara vaig més rapada, però durant molts anys em va agradar l’estil tradicional de les cholitas del Perú, per la meva iaia. Jo ho trobava insultant no, el següent, des del minut zero. Microagressions d’aquest tipus, moltes. Com també fer suposicions. Un camí que podem agafar per atendre i sanar aquest mal és prendre consciència dels privilegis, les interseccionalitats. Quan em confronto amb aquestes actituds, intento fer les preguntes perquè en algun moment hi hagi algun tipus de canvi de consciència. És plantar una llavor d’un arbre majestuós. Busco totes les maneres d’accelerar aquest canvi, però és un canvi estructural, cultural, lent. A poc a poc anirà creixent i ja està brotant.
