Durant les últimes setmanes estem assistint a una veritable campanya de difusió de la vaga feminista del 8 de març: a les xarxes socials, les assemblees de barri, les facultats, fins i tot als mitjans de comunicació, tant als alternatius com als de masses, etc. Això ha obert un debat sobre el feminisme i l’hegemonia, els beneficis i els perills que pot causar aquesta unió.
De fet, fa poques setmanes va sortir a les xarxes un cartell d’un seminari amb el títol Feminisme i hegemonia i el rostre d’Angela Davis. Aquest cartell va provocar una forta crítica antiracista per diverses raons: en primer lloc, per blanquejar la cara d’Angela Davis, en segon lloc, per l’apropiació d’una figura clau en la lluita dels drets civils dels afroamericans i, en tercer lloc, davant aquesta apropiació, per l’absència de ponents racialitzades mentre que si estaven presents homes, tots ells blancs.
Des de sectors antiracistes i feminismes minoritaris han denunciat al feminisme hegemònic com una sortida no desitjada que estava assetjant el moviment des de fa temps
Tanmateix, aquest debat que sorgeix com a novetat no ho és, bàsicament perquè des de sectors antiracistes i feminismes minoritaris han denunciat al feminisme hegemònic com una sortida no desitjada que estava assetjant el moviment des de fa temps. Nancy Fraser ja parlava d’una amistat perillosa entre feminisme i neoliberalisme, no per l’absorció del mercat de tot el que és reivindicatiu sinó perquè el mateix feminisme parteix d’uns principis que fomenten la seva unió amb el neoliberalisme. Aquesta premissa és més palpable d’ençà que l’economia feminista ha posat el focus en la necessitat de la reproducció de la força de treball per la subsistència, no solament del mercat, sinó de la societat en si mateixa.
Evidentment, la reproducció que es materialitza en el treball domèstic i de cures recau en les dones. Fins aquí bé. El feminisme, que s’està establint com a hegemònic, és capaç d’entendre la crítica de l’economia feminista, del feminisme socialista, debatre amb el feminisme de la diferència, etc. Comencen els problemes quan la crítica no és reconeguda, perquè com deia Spivak “¿Pueden hablar los subalternos?“. Aquesta crítica no és necessàriament explícita, a vegades es formalitza amb la simple presència d’altres cossos marcats, cossos que no són benvinguts, incomoden i –si es pot– es transformen en símbol de l’opressió del feminisme per excel·lència.
La sorpresa davant la presència dels cossos marcats posen en qüestió l’hegemonia –ja existent– del feminisme i això incomoda
Això ho hem vist, viscut i sentit en un dia tan representatiu com és el 8 de Març. La sorpresa davant la presència dels cossos marcats posen en qüestió l’hegemonia –ja existent– del feminisme i això incomoda. Superficialment, s’accepta la crítica que ve d’aquests cossos i veus. De fet, es posa de moda parlar d’interseccionalitat o de descolonialitat. No cal dir que la raça –l’embrió d’aquestes teories– es dilueix entre tantes altres o simplement desapareix. No obstant això, aquests nous pensaments vénen a trencar el sistema-món des de l’arrel i anhelen que desaparegui en la seva totalitat, no solament pel que fa al sistema econòmic, sinó també com a projecte civilitzatori; s’incorporen en la mesura en què es poden desactivar.
Com a exemple, la vaga del pròxim 8 de març, que s’enllestirà amb una manifestació –segurament molt nombrosa– a Madrid. L’organització ha situat després de la batucada a la Plataforma 12-N, que va liderar la marxa Sociedad sin Racismo denunciant el racisme d’Estat el passat 12 de novembre. Es pot considerar que la vaga del 8 de març ha incorporat a totes les dones, ja que el feminisme, com sabem, ha universalitzat el subjecte dona. A més, tant Madrid com Barcelona són ciutats cosmopolites on la diversitat cultural se celebra, sempre que no qüestioni l’statu quo. Ho vam veure després dels atemptats de Barcelona, on el monarca estava rodejat de colors. Tornant a la manifestació del 8 de març, que la Plataforma del 12N marxi darrere de la batucada és una manera molt simbòlica de silenciar la crítica. S’incorporen els colors i se silencia les veus. Tot en ordre.
Això passarà desapercebut, es continuarà amb l’apropiació de teories de les dones afros, indígenes, musulmanes, gitanes, etc. però sense elles, o amb elles si posen colors i reprodueixen el discurs pactat. Ens preguntarem per què després de tanta autocrítica i revisió dels privilegis continuem en la mateixa situació de precarietat, desigualtat i pobresa. I continuarem fent debats, conferències i tallers sobre aquests temes, mentre el Leviatan seguirà creixent. El cercle perfecte es tanca.
