Aquests dies veiem moltes imatges de l’Ebre inundant camps de conreu i espais públics. Els darrers dies ha plogut al Pirineu de Navarra i de l’Aragó i els afluents com l’Arga i l’Aragón arriben en molta aigua. A tot això també s’ajunta les darreres nevades i el desglaç.
Res de nou, les riuades a l’Ebre solen ser a la tardor per pluges intenses a Navarra i Aragó que entren pel Cantàbric o entre abril-maig, en què s’ajunten les pluges amb el desglaç. Altres cops les pluges intenses i nevades entren del Mediterrani (llevant) i els rius que aporten més cabals són el Cinca, el Segre i les Nogueres.
Aquest és el cicle hidrològic natural de l’Ebre. Els cabals són molt variables al llarg de tot l’any i amb grans diferències entre anys, per ser un riu bàsicament Mediterrani. Tot i ser un cicle natural, perfectament estudiat, el tractament mediàtic que es fa d’aquests episodis naturals és totalment sensacionalista i genera una alarma social preocupant.
Per una banda, veiem imatges alarmistes com si el riu fos una gran bèstia descontrolada que ocupa els camps o les ciutats. Per una altra, sentirem el típic comentari de la quantitat d’aigua del riu que es perd al mar i que es podria aprofitar.
Els rius no es desborden, els rius retornen al que és la seva llera natural, que durant molts mesos –anys inclús– agafem en préstec i de la qual ens en beneficiem
La realitat és ben diferent, som els humans qui ocupem l’espai del riu i aquest, de tant en tant, ens ho recorda tornant-la a ocupar durant uns dies. Els rius no es desborden, els rius retornen al que és la seva llera natural, que durant molts mesos –anys inclús– agafem en préstec i de la qual ens en beneficiem. Els rius no són canals encotillats, els rius són vius.
No és per casualitat que les millors terres per conrear són les terres al·luvials que s’inunden pel riu. Durant mil·lennis, les civilitzacions han aprofitat les riuades per fertilitzar la terra. Tanmateix, avui vivim d’esquena a la realitat d’allò que és un riu i els beneficis naturals que ens donen.
Ens esmelegem si el riu inunda una granja plena d’animals o fa malbé els terrenys de conreu i no tenim en compte que som els humans qui no fem cas del cicle natural del riu, de la seva història hidrològica i ocupem el seu espai. Els rius no només aporten aigua, també aporten terra, graves, llims, nutrients, en definitiva aporten vida al llarg del seu curs i especialment un cop arriben a la seva desembocadura.
Lo Delta de l’Ebre s’ha format al llarg dels segles pels sediments que ha aportat el riu. Avui, més del 95% d’aquests sediments es queden retinguts als embassaments i només arriben una part molt petita, en episodis molt puntuals de riuades.
Si comparem les aigües riu amunt de l’embassament de Mequinensa, veiem un Ebre rogenc ple de fang. En canvi, les aigües que en surten, tot i tenir més sediments que al llarg de l’any, en què l’aigua té un color verd transparent, tenen un color grisós molt lluny del color rogenc del riu amb sediments que hauríem de tenir en estat natural.
La manca de sediments genera els coneguts i llargament estudiats problemes d’erosió, regressió i subsidència en el Delta de l’Ebre, que units a la pujada del nivell del mar per efectes del canvi climàtic, fiquen en perill la supervivència física del Delta.
Els nutrients que aporta el riu, fertilitzen la mar de l’Ebre i les seves badies. Hi ha una relació directa entre el cabal del riu i la producció marisquera i pesquera
Finalment, tot i que molts polítics valencians o murcians –especialment del Partit Popular– repeteixen el mantra “el agua de los rios se pierde en el mar” en aquests episodis de riuades, la realitat i els coneixements científics diuen tot el contrari. Els nutrients que aporta el riu, especialment quan el cabal és important, fertilitzen la mar de l’Ebre i les seves badies. Hi ha una relació directa entre el cabal del riu i la producció marisquera i pesquera.
En definitiva, tot i aquestes veus alarmistes que ens expliquen les “maldats” de la riuada, la realitat és que les riuades són vida. Sigui a l’Ebre, al Ter, al Llobregat, a la Tordera, els rius necessiten aquests episodis de riuades per recuperar el seu espai i els humans també les necessitem per adonar-nos que ocupem un espai que tenim en préstec però que no ens pertany.
Voldria dedicar aquest article a la Carme Forcadell, xertolina i ebrenca. De ben segur que la Carme, ara estaria xalant de veure lo riu gros al pas pel seu poble. Tindria un somriure en veure com va a l’ample al saltar l’Assut de Xerta. Gaudiria de l’olor de la terra humida i de la verdor després de la pluja, de la dolçor que ara desprèn la flor de taronger.
Ni ella, ni els altres presoners poden gaudir avui d’aquestes sensacions. Aprenem nosaltres a observar i gaudir dels nostres rius. Escoltem la remor del seu pas, observem el seu color i textura, l’olor de l’aigua, la verdor del bosc de ribera, el cant el rossinyol, el vol del bernat. No deixem que el sensacionalisme mediàtic ens allunyi de l’entorn natural.
