A Pepe Ribas, feia anys que li rondava pel cap això de fer tornar l’Ajoblanco. Perquè mai no s’ha sabut estar quiet, per la influència ineludible del 15-M i perquè, arran de l’exposició itinerant que celebrava el quarantè aniversari de la revista, la gent se li acostava i li deia que calia que tornés. Els darrers mesos, a més, s’hi han afegit motius personals: “Vaig tornar a viure a Barcelona per cuidar una persona molt estimada que ha estat fonamental a la meva vida perquè em va ajudar a ser tan lliure com he estat”, ens explica. “A l’etapa final de la seva vida em va dir: ‘Pepe, no siguis tonto, torna a fer l’Ajo perquè és un moment únic’”. I així, l’alma mater de l’Ajoblanco, una de les peces fonamentals de la contracultura ibèrica dels anys setanta, va decidir posar a treballar la seva agenda de contactes –vells i nous– i, la tardor de l’any passat, van començar les reunions per endegar el nou projecte.
En un local del carrer Santa Teresa, a la vila de Gràcia (Barcelona), es van dur a terme les primeres trobades, a les quals van assistir periodistes, dissenyadores, escriptores… persones de confiança de Ribas. Algunes de les conclusions van ser que calia una revista en paper, perquè al paper encara li queda molta vida; que calia aglutinar gent i posar-la en contacte –no només gent de l’Estat espanyol, sinó de tot el món castellanoparlant–, i que calia un espai físic que servís de punt de trobada i de fòrum per tothom que volgués acostar-se al nou Ajoblanco. Avui, aquell mateix local del carrer Santa Teresa fa de redacció i de base d’operacions del projecte. Des d’allà, el mateix Pepe, Fernando Mir –un dels històrics de la revista– i Carolina Espinoza preparen la tornada de la publicació. Tal com volien, també serveix de fòrum per fer activitats, tallers, xerrades o trobades espontànies. I és un local que comparteixen amb el col·lectiu d’activistes artistes Enmedio. “A les tardes, cada cop ve més gent a xerrar, a preguntar –explica Pepe–. Tenim disset tallers proposats, passis de documentals…”. L’herència del 15-M és evident i ha estat fonamental pel retorn de la revista. Pepe Ribas va viure aquella mobilització com una “resurrecció d’una certa consciència política en la joventut”. “Era com tornar a viure en una plaça el primer Ajoblanco. Eren les mateixes necessitats, les mateixes consignes. Era com si, de sobte, el temps s’hagués ajuntat”, comenta.
Confluència intergeneracional
És en aquest espai de debat on s’han de trobar persones de diferents generacions, procedències i interessos, d’on ha de sortir una revista que tenen clar que ha de ser en paper: “És molt important perquè, al paper, has de fixar les idees, no passen tan ràpid com a la xarxa”. “Jo no sé on he llegit el que he llegit. Després ho confonc tot”, constata Pepe quan es refereix als continguts digitals. “Sobre el paper, subratlles, guixes, fas fletxes”. I, a més, és un format que demana un altre tipus de periodisme, molt més pensat. S’atreviran amb una tirada de 50.000 exemplars, que es distribuiran als quioscos i les llibreries de l’Estat espanyol i l’Amèrica Llatina. En aquest sentit, el col·lectiu impulsor reclama les formes de la producció i la distribució periodística de tota la vida. Per això, entre altres coses, també han començat un crowdfunding.
L’herència del 15-M és evident i ha estat clau pel retorn de la revista. Pepe Ribas va viure aquella mobilització com una “resurrecció d’una certa consciència política en la joventut”
Malgrat tenir orígens diferents, Pepe Ribas compara el seu projecte periodístic amb d’altres com Diagonal o la Directa, mitjà on ell mateix va col·laborar com a columnista: “Ens entenem de seguida perquè sabem què és una cultura participativa”. Tot i que marca distàncies: “Nosaltres no hem de defensar una idea. Defensem moltes idees”. I fa èmfasi en una altra de les nocions clau de l’Ajoblanco: la vocació de ser universalistes, de trencar la parcialització, la fragmentació, també des de les rutines productives del mitjà. “Estem molt acostumats que els dissenyadors facin el disseny i els periodistes facin reportatges. Nosaltres, en això, som molt més leonardistes”. De nou, sorgeix la idea d’un mitjà i un projecte oberts a tothom i en procés de construcció.
‘Moment únic’ per la tercera època
Tot plegat, però, amb quin objectiu? Per què és ara el “moment únic” per tornar i començar una tercera època de la revista? Ribas veu paral·lelismes entre la situació política actual i els anys setanta: per una banda, apareixen noves organitzacions polítiques d’esquerra, amb persones i discursos que fins no fa gaire eren al carrer i han fet el salt a les institucions. Per l’altra, hi continua havent gent que sospita d’aquesta presa del poder polític. “Jo no vull el poder –diu Ribas–. Vull la revolució cultural”. Així, amb totes les lletres, però sense efluvis xinesos. “Vull canviar les ments, com vam fer als anys setanta, vuitanta i noranta, perquè ara cal”, o torna a caldre, i defensa el llegat de les dues edicions anteriors de l’Ajo. Si als setanta van intentar canviar les ments amb articles i suplements sobre ecologisme, drogues, feminisme, antimilitarisme o antipsiquiatria, caldrà veure quins són els elements que cal curtcircuitar ara. Pepe esmenta alguns fenòmens que han emergit durant aquests gairebé vint anys des que es va publicar el darrer Ajoblanco: els mòbils, el turisme, els vols barats, el treball precari, la robòtica, la genètica, la manca de capacitat de concentració. “I, als Estats Units, Trump: un feixista al poder”. Si ens hem de posar a canviar les ments, doncs, hi ha molta feina a fer: “Cal qüestionar moltes coses. Hem d’intentar ser el corcó”. Al primer número d’aquesta tercera època, es farà una revisió crítica d’aquests disset anys sense Ajo partint de tots aquests elements.
—————————————
‘Ajoblanco’ (1974-1999), publicació de culte
Encara no havia mort Franco i, per tant, la transició oficial no havia començat. L’any 1974 comença el camí d’una publicació que seria molt més que una revista i que aglutinaria un grup de joves que, si amb el temps van prendre rumbs ben diferents, llavors compartien un mateix esperit llibertari. Quim Monzó, Karmele Marchante, Luis Racionero o Ramon Barnils van ser algunes de les persones que es van unir a Pepe Ribas i Toni Puig en aquesta primera època. Amb les experiències que aportaven persones com Racionero de les seves estades als Estats Units, on van entrar en contacte amb la cultura hippie, Ajoblanco es va obrir i va obrir les seves lectores a terrenys tan poc transitats a les nostres contrades com l’ecologisme, l’antimilitarisme, l’antipsiquiatria o la sexualitat lliure. L’objectiu era esdevenir plataforma i impuls de la contracultura.
A través de correspondència per carta, es posaven en contacte amb lectores d’arreu de l’Estat espanyol i d’altres països castellanoparlants i construïen la seva pròpia comunitat. Pepe Ribas explica que es va arribar a consolidar “un moviment d’un milió de persones” i que tot va començar “amb les cartetes”, després amb reunions i després amb grups d’afinitat per temàtiques. Durant la seva primera època, Ajoblanco transcendia els quatre vèrtexs de la revista per constituir-se en tot un moviment de suport al que Pepe Ribas anomena la revolució cultural. Era, sobretot, una publicació aliena a les dinàmiques i els discursos de les organitzacions polítiques d’esquerra que nodria i, alhora, es nodria de la força que van tenir l’anarcosindicalisme i els col·lectius llibertaris a finals dels setanta.
Durant els anys noranta, Ajoblanco va tornar, en una segona època més professionalitzada, amb periodistes i fotògrafs d’una nova generació, amb un peu a l’Amèrica Llatina i una mirada internacional producte de la globalització i la seva crítica. Publicat entre el 1987 i el 1999, era un Ajo amb aires més periodístics. Contracultural, hippie, llibertària i allunyada de tota consigna, durant aquesta segona etapa i –sobretot– durant l’anterior, la influència de la capçalera, sempre des dels marges, ha estat cabdal.
