El cinema de terror global ofereix tota mena de propostes, però s’hi pot detectar una certa tendència al càstig del desig. És quelcom que sorprèn en un context d’anhel de productes consumibles, i que suggereix la perdurabilitat de lògiques profundes de classisme i moralisme. La recent Siete deseos, amb una jove loser escarmentada per perseguir un ascens social, exemplificaria el primer cas. I el pànic al sexe prematrimonial ha generat correctius extrems al cinema slasher, on sovint el jovent més lúbric era assassinat per guardians homicides de la moral, o per nerds ressentits, com Michael Myers (Halloween), Jason Voorhes (Viernes 13, 2ª parte) i un llarg etcètera.
Amb Wishmaster, una producció de 1997, tenim una altra materialització d’aquest esquema. La seva protagonista, Alexandra, no vol res: és una jove activa, professionalment competent i emocionalment bloquejada per un trauma. L’antagonista és un geni malèvol, inspirat en el vessant més pervers dels djinn àrabs, que deforma els desitjos de la gent que se li acosta. Per motius espuris i interessats, ell empeny Alexandra a demanar-li tres desitjos i ella s’hi resisteix.
El resultat és una sèrie B amb uns certs recursos tècnics, que dona molt protagonisme a uns efectes de maquillatge que inventen transformacions monstruoses. Eren els temps previs a la generalització de la imatge generada per ordinador. Això facilita que el visionament proporcioni una satisfacció retro al fandom terrorífic, reafirmada per una edició videogràfica molt acurada tant en la presentació audiovisual del film com en la inclusió de materials afegits.
La pel·lícula inclou un parell de festes embogides i sanguinàries que recorden propostes contemporànies com Hellraiser III, o fan pensar en una versió més controlada de les bogeries d’Stuart Gordon (Re-animator) o Brian Yuzna (Society). Wishmaster juga al gran guiñol sense acabar de lliurar-s’hi. Barreja l’humor negre i la intriga de terror amb un histrionisme presumiblement irònic, en la línia del mateix antagonista… o del productor del film (Wes Craven, director de les més inspirades El sótano del miedo o Scream). Curiosament, el final feliç inclou l’acceptació del desig a través del camí desgastat (i socialment acceptable) de l’amor romàntic.
2 BLU-RAY + DVD
Wishmaster
Director: Robert Kurtzman
Guionista: Peter Atkins
Durada: 90 minuts
Article publicat al número 446 de la ‘Directa’.
