Fa quaranta anys, la regió del Vèneto assistia a una concatenació d’accions armades contra els aparells de l’Estat que emparaven la màfia i l’extrema dreta. Eren els coneguts anys de plom, durant els quals el moviment obrer va patir presó, exili i assassinats a sang freda. Entre la seva militància, hi havia Alessandro Stella: a l’escalf dels centres socials i les ràdios lliures, s’havia enrolat a Potere Operaio, una de les organitzacions més importants sorgides a l’esquerra del Partit Comunista Italià. Després d’aquest període i a causa de la persecució política i policial, Stella va iniciar un llarg exili. El seu periple queda recollit a Días de sueños y de plomo. Vivir la insurrección en la Italia de los 70 (Virus Editorial, 2015), una crònica en primera persona on aquest activista veterà repassa els episodis més punyents de l’enfrontament amb les autoritats. A les portes dels 60 anys, avui, Stella treballa al Centre Nacional de la Recerca Científica de París, des d’on analitza els perjudicis que generen les polítiques neoliberals sobre les capes populars de la societat.
En quin context et vas incorporar als grups autònoms italians?
El moviment del 68 em va atreure amb només catorze anys. Recordo que dos obrers d’una fàbrica van enderrocar l’estàtua dedicada al patró de la comarca. El meu interès, doncs, està influenciat per les pràctiques obreres que m’envoltaven. Però també per la cultura underground que aleshores plantejava altres maneres de relacionar-se. Perquè, si bé la lluita de tradició comunista defensava el salari i els llocs de treball, tenia postures conservadores respecte als drets de la dona i altres qüestions. La confluència d’un i altre moviment va donar peu a una generació d’activistes molt potent.
Què va representar aquell esclat?
A més de rebutjar la dominació de l’Estat, el patró i l’aparell comunista, apostava per formes d’organització igualitàries. El resultat d’aquesta presa de consciència, sumat a l’estratègia de tensió a què l’Estat sotmetia els treballadors, va propiciar la resposta armada de l’autonomia obrera, especialment important a mitjan anys 70.
Per què penses que en altres països no es va produir un fenomen similar?
A França i Alemanya, la unió d’estudiants, obrers, proletaris de barri, feministes i altres sectors de la societat va ser minoritària. A banda que, en aquests països, l’Estat va fagocitar les diferents expressions de protesta, entre elles el diari francès Liberation, que ha acabat esdevenint molt institucional. En canvi, a Itàlia i Espanya, l’Estat va protagonitzar una repressió ferotge.
Com et va afectar la desaparició dels teus companys Alberto, Ángelo i Antonietta –morts mentre manipulaven un artefacte– el 1979?
Em va impactar molt, però no em va apartar de la lluita. Vaig romandre en la clandestinitat durant dos anys. Només quan el moviment va entrar en declivi, em vaig exiliar a França. Encara hi ha una capa de plom que impedeix parlar d’aquesta època i explicar que, darrere la repressió, hi havia una contrarevolució ordida pels vencedors –polítics, burgesia i gran capital– amb l’objectiu d’esclafar el conflicte de classes que motivava les protestes. Se’ns presenta com a terroristes, criminals i joves que vivíem fora de la realitat.
També s’oculta el paper de les dones en la lluita armada…
Renato Curso, exdirigent de les Brigades Roges, parla d’això en un dels seus llibres. Detalla que, entre els 4.500 condemnats per pertànyer a grups armats, prop d’un 30% eren dones. És el mateix que passa amb les kurdes, que, gràcies a la seva participació al front, afavoreixen el canvi de paradigma en les relacions home-dona. A Itàlia, les dones van contribuir a la incorporació d’aquesta mirada dins el moviment autònom.
Després d’un llarg exili per França i l’Estat espanyol, vas tornar a Itàlia i et vas trobar Silvio Berlusconi al poder. Com ho vas pair?
Molt malament. Arran de la derrota del moviment contestatari, Berlusconi havia legitimat els feixistes incorporant-los al govern. I ha succeït el mateix amb l’actual govern italià, que, tot i estar controlat per antics dirigents del partit comunista, adopta plantejaments propis de la dreta més reaccionària en àmbits com la seguretat i el mercat laboral. És trist veure com, per sobreviure institucionalment, molta gent sacrifica els ideals transformadors i permet que es mantingui la persecució per raons polítiques. Al capdavall, la contrarevolució dels anys de plom encara perdura.
Amb l’autobiografia Días de sueños y de plomo, vols reivindicar el llegat que va deixar la lluita autònoma?
Manifesto l’orgull pel passat i perquè moltes de les coses que plantejàvem s’han assolit o estan en camí de fer-ho. Defensàvem la renda mínima garantida i el principi del bé comú: aleshores en dèiem “fer el comunisme cada dia”. Era una proposta per la felicitat individual i col·lectiva, com ara reclamen el 15-M i altres moviments que, conscients o no, beuen d’aquest passat. Això fa que no ho vegi tot perdut.
