L’advocada estatunidenca Amanda Hawes ha defensat –durant més de 40 anys– centenars de treballadores en judicis contra els gegants de la indústria electrònica, com IBM o Intel. En les línies d’assemblatge de semiconductors, la plantilla va ser exposada a químics tòxics que van ocasionar càncers anys més tard. Moltes dones embarassades van tenir fills amb trastorns neurològics i cerebrals. Aquestes condicions laborals nefastes són vigents a països de l’est asiàtic, on s’ha deslocalitzat la producció durant les darreres dècades. Hawes col·labora amb organitzacions internacionals que investiguen i denuncien les violacions de drets fonamentals, on aporta la seva experiència als Estats Units. Durant la seva participació al Mobile Social Congress, organitzat per Setem a Barcelona, descriu les pràctiques d’una indústria electrònica que no sembla tenir cap remordiment per obtenir més beneficis.
Silicon Valley, la regió al sud de San Francisco on vius, és el símbol de la innovació de la indústria electrònica, on les grans empreses d’internet tenen la seva seu. La realitat que vas conèixer quan vas arribar s’hi correspon?
Abans de l’arribada de la indústria electrònica, Silicon Valley es deia la “vall de la delícia del cor” –Valley of Hearts Delight– per la gran quantitat d’arbres fruiters que hi florien: era una zona de producció agrícola amb també molta indústria alimentària. Quan vaig començar a exercir com a advocada laboralista als anys 70, representava els treballadors agrícoles –majoritàriament migrants– en situacions on el risc era fàcil de detectar i denunciar: horaris excessius de feina dura, maquinària perillosa, temperatures elevades a l’estiu o ús de pesticides. En aquell període, començava la substitució de la indústria agrícola per la indústria de producció de semiconductors. La zona complia tots els requisits: és al costat de la Universitat de Stanford –on es desenvolupava el coneixement de la revolució tecnològica–, hi havia aigua en abundància, l’accés als terrenys era fàcil i els migrants que treballaven al camp o a les fàbriques de conserves estaven disposats a entrar a la nova indústria sense fer gaires preguntes.
Què passava en aquelles noves fàbriques?
“A Silicon Valley, fora de les fàbriques, poca gent sospitava que s’hi feien servir solvents altament tòxics per netejar els semiconductors i que inspiraven grans quantitats de plom”
Tenien l’aspecte d’edificis universitaris i era considerada una “indústria neta”, on s’havia de treballar en sales especials per evitar que hi entrés la pols. Fora d’aquestes fàbriques, poca gent sospitava que els treballadors feien servir solvents altament tòxics per netejar els semiconductors i que inspiraven grans quantitats de plom. Quan els treballadors anaven al servei sanitari queixant-se de cansament i marejos, els metges no ho associaven amb el seu treball, perquè donaven per descomptat que treballaven en una “indústria neta”.
Quines conseqüències tenien aquests químics sobre la vida de la plantilla?
Provocaven tot tipus de càncers que causaven una mort prematura. Les dones embarassades eren altament sensibles, perquè inspiraven tòxics que anaven directament al fetus a través de la sang i produïen deformacions al cervell i al sistema nerviós. Els seus fills han desenvolupat tot tipus de malalties cròniques incurables i no han pogut tenir una vida normal amb independència. Un cas que he seguit de prop és el de Yvette Flores i el seu fill Marc. Yvette va treballar als anys 70 per a l’empresa Spectra-Physics, assemblant els lectors làser per escanejar els codis de barra a les caixes dels supermercats. Yvette treballava amb una substància verda que ignorava, composta en més de la meitat per òxid de plom. El nen va néixer amb discapacitats físiques i psíquiques molt importants: avui gairebé no sap caminar, i a nivell cognitiu i afectiu té el nivell d’una criatura de dos anys. Durant els primers 29 anys de vida, la mare pensava que era una deformació genètica i intentava adaptar-se a la situació de la millor manera. Fins que el 2008 va conèixer la nostra campanya de sensibilització per a mares que havien treballat en la indústria electrònica i l’alta probabilitat de tenir fills amb discapacitats. Ens va contactar, vam investigar el cas i vam descobrir què havia passat. Ningú no va avisar Yvette del risc en aquell moment i se sent molt dolguda perquè hauria pogut evitar tot el que li ha passat.
En aquella època, la direcció de les empreses era conscient dels perills a què exposava la plantilla?
Als anys 70, els gerents tenien prou coneixements sobre els riscos de treballar amb plom, sobretot per a dones embarassades. Al Canadà, per exemple, General Motors prohibia a les dones embarassades l’entrada a les plantes on es treballava amb plom. També hi havia prou informació sobre el solvent TCE o tricloroetilè –s’utilitza per netejar metalls, però també és un gas anestèsic– que afecta el sistema nerviós i et fa adormir. Als anys 60 ja hi havia problemes amb el personal de la secció de cirurgia als hospitals, que havien patit avortaments espontanis i nens amb deformacions causats pel TCE. Si als responsables de la indústria electrònica realment els hagués importat la salut de les seves treballadores i la sostenibilitat de la seva activitat, haurien estat els primers a investigar-ho i garantir una feina segura. Però tot i tenir un marge de beneficis molt alt, aquestes “externalitats” no comptaven. Preferien organitzar festes de cervesa per celebrar una nova venda amb un dia lliure l’endemà per acontentar el personal.
Ningú no inspeccionava ni interpel·lava la indústria?
El sistema federal de protecció de seguretat i salut era molt incomplet, i la indústria tecnològica era un sector emergent i poderós que ningú s’atrevia a qüestionar. Era tot molt nou per a les administracions i l’accés a la informació no era fàcil, perquè la indústria es protegia rere el secret comercial. A finals dels anys 70, amb un grup petit vam crear una organització per investigar què passava allà dins: el Centre Santa Clara per la Seguretat i Salut Laboral (SCCOSH, les seves sigles en anglès). Vam aconseguir un pressupost federal per a una investigació sobre els riscos de químics i de radiació a la indústria electrònica, que el departament de treball va avalar. Havíem muntat una campanya per a la prohibició del solvent tricloroetilè o TCE i per substituir-lo per altres productes segurs. També advocàvem per un millor sistema de control, informàvem la plantilla sobre els riscos i vam obrir una línia de telèfon per a consultes i denúncia de casos. Però la resistència de la indústria tecnològica a una millor regulació era enorme i, sobretot a partir de la presidència de Ronald Reagan, es va considerar que aquestes preocupacions eren contràries als interessos econòmics.
Sembla que només un accident podia despertar la consciència?
L’any 1982, per primer cop van sortir literalment a la superfície els problemes que s’havien anat acumulant. Una quantitat anormalment alta de dones d’una part de Silicon Valley tenien nens amb problemes cardíacs. Una inspecció va evidenciar que eren causats per haver begut aigua potable provinent d’aqüífers contaminats per IBM i Fairchild. Aquestes plantes simplement llençaven els residus químics tòxics als seus terrenys i havien penetrat al subsòl, contaminant l’aigua de tot el comptat de Santa Clara. Arran de la inspecció es va descobrir també que hi havia molts casos d’avortaments naturals de les treballadores de les plantes. Va ser una gran sorpresa per al veïnat, que no sabia que s’utilitzaven químics en aquella “indústria neta”. Era el desastre mediambiental més gran que havíem tingut als Estats Units: hi havia més punts d’emergència on el govern federal havia d’intervenir que a qualsevol altra zona del país. És extremadament complicat netejar el subsòl i molts dipòsits d’aigua han estat simplement tallats per a l’ús d’aigua potable. Els químics segueixen allà, i avui tornen a sortir a la superfície com a vapors tòxics. Quan no s’aborda un problema d’arrel, costa molt solucionar-lo.
Com va reaccionar la població de Silicon Valley?
“Vaig defensar moltes famílies afectades en un macrojudici que es va celebrar el 1986. Els gerents de les fàbriques que vivien als barris veïns em veien com una traïdora, no tenien consciència de culpa”
Vaig defensar moltes famílies afectades en un macrojudici que es va celebrar el 1986. Els gerents de les fàbriques que vivien als barris veïns em veien com una traïdora, no tenien consciència de culpa. No obstant això, el vincle demostrat entre l’ús de TCE i el desenvolupament de càncers, Califòrnia no va prohibir el TCE i només va reduir la quantitat màxima permesa. Avui dia la protecció segueix sent laxa, hi ha països on la normativa és 5.000 vegades més estricta que als Estats Units. A partir dels anys 80, va començar la subcontractació a altres zones dels Estats Units primer, i després a escala mundial. A partir dels anys 90, ha quedat cada vegada menys producció a Silicon Valley i ara es fa al Vietnam, a Mèxic o a Corea del Sud.
Per què els departaments de treball i de salut dels Estats Units no hi intervenen més activament?
L’Estat no té recursos per pagar aquest tipus d’investigacions exhaustives, i la indústria no ajuda a facilitar les dades necessàries. Hi va haver un estudi molt gran publicat el 2006 per un epidemiòleg de la Universitat de Boston, pagat per nombrosos extreballadors amb càncer que van portar IBM a judici. L’estudi analitzava la causa de la mort de 32.000 treballadors d’IBM entre el 1969 i el 2001, i va constatar que hi havia una quantitat molt desproporcionada de càncers de cervell, ronyó i pàncrees a les plantes de producció electrònica. Un d’aquests casos és el de Chris Daley i les seves filles bessones Kate i Kelly, que van viure del 1979 fins a la seva mort prematura el 2006 amb una malaltia a la pell poc habitual: epidermòlisi ampul·lar. Van tenir una vida dedicada a la cura de la seva pell, amb una intensitat diària comparable a una persona amb cremades d’un incendi. Quan al pare va ser diagnosticat amb un càncer a la sang el 2003, causat per ser exposat a benzens i altres solvents, van entendre que totes aquestes malalties familiars havien estat provocades per la seva feina a IBM als anys 70. Com a tècnic responsable del magatzem amb productes químics, va portar la roba tòxica a casa, on es va rentar amb la roba de les seves filles. Chris Daley va negociar una recompensa amb IBM i va morir un any després que les seves filles. Altres treballadors d’IBM també van negociar compensacions per a ells o els seus fills. Algunes famílies estaven al llindar de la pobresa perquè tot el que guanyaven es destinava a cuidar el fill profundament malalt.
Teniu informació sobre l’ús de químics en la producció subcontractada avui a països del sud?
Estem en una xarxa amb associacions locals que defensen les plantilles i constatem que segueixen utilitzant els mateixos químics tòxics. És molt difícil tenir accés a la informació, perquè la indústria s’amaga rere el secret comercial. Saben perfectament quins químics utilitzen i amb quina finalitat, però com que són empreses subcontractades, les marques que compren els components electrònics ja no poden i ni volen saber què va passar durant la producció.
Què sabeu de les condicions de treball?
Les estadístiques oficials del Vietnam, on Samsung produeix la meitat dels seus telèfons mòbils, són molt significatives. Ensenyen que l’absència a la feina és causada, en primer lloc, per malalties respiratòries i silicosi –ocasionada per inspirar silici–, i, en segon lloc, per enverinament químic. Sabem que moltes empreses al Vietnam utilitzen tecnologies antiquades i il·legals amb tòxics químics per reduir costos. Un estudi d’IPEM –una ONG amb seu a Suècia que investiga sobre seguretat química– revela que les treballadores d’una fàbrica de Samsung a la ciutat vietnamita de Thai Nguyen pateixen cansament extrem i marejos, i que els avortaments espontanis són molt habituals; fins i tot són acceptats com a “normals”. Tampoc no són conscients dels perills dels productes químics que fan servir. És la mateixa situació que vaig viure fa 40 anys als Estats Units. Silicon Valley ara externalitza la producció tòxica tecnològica a l’est asiàtic.
A més, hem constatat altres violacions de drets fonamentals: als tallers hi ha excés de sorolls; es fan jornades de vuit a dotze hores dempeus intercanviant torns de dia, nit i caps de setmana; dones embarassades aguanten els torns sense descansar per por a perdre una part del salari; no reben cap còpia del contracte… Amb tot això Samsung no compleix les lleis nacionals del Vietnam ni els principis de les Nacions Unides sobre negocis i drets humans.
Com reacciona l’empresa Samsung?
“Samsung té una actitud molt hostil cap als sindicats o qualsevol tipus d’organització de la plantilla que pugui facilitar un diàleg i una millora real de la seguretat laboral”
Quan Samsung va ser confrontada amb els resultats de l’estudi, ho va contradir i va negar rotundament que fessin servir cap producte químic. Només utilitzaven alguns “detergents”. Qüestionaven que un estudi basat en entrevistes amb 45 persones d’una planta de producció pogués ser representatiu per tota una empresa, però tampoc permeten cap inspecció externa. En general, costa molt trobar treballadors que vulguin parlar sobre les condicions laborals per por de perdre la feina. El fet que 45 persones estiguessin disposades a arriscar la seva feina és prou revelador. A més, Samsung té una actitud molt hostil cap als sindicats o qualsevol tipus d’organització de la plantilla que pugui facilitar un diàleg i una millora real de la seguretat laboral. No és casualitat que aquesta indústria s’estableixi precisament a països amb una regulació i aplicació dèbil pel que fa a normes mediambientals i de protecció social. A les instal·lacions de Samsung Electronics Indonesia, per exemple, el 80% dels treballadors són dones d’entre 18 i 25 anys, tenen un contracte de pràctiques per sota del sou mínim i són obligades a fer hores extres. Aquestes empreses fan grans beneficis a costa de l’esgotament de la mà d’obra majoritàriament femenina.
Com es pot posar fi a aquests abusos?
Cal transparència completa sobre els productes químics de la cadena de producció electrònica i un marc regulador clar que garanteixi la seguretat laboral. Hem creat una xarxa internacional de suport, la Campanya Internacional per la Responsabilitat Tecnològica, per garantir l’ús de materials químics completament segurs per als treballadors, els seus descendents i el medi ambient. És bàsic en la “química sostenible” o “green chemistry”, que té en compte tot el cicle de vida dels productes químics, i que hauria de ser el principi per a tota la indústria electrònica i química. Però som petites ONG que tenim al davant una de les indústries emergents més grans, que prioritza els seus beneficis ignorant els drets i la seguretat. Les cadenes de producció són complexes, amb un gran nombre d’empreses subcontractades, i això fa difícil detectar els orígens de les males pràctiques. La consciència dels consumidors sobre la problemàtica està augmentant, i això és necessari perquè les grans marques sentin pressió per responsabilitzar-se’n.
Article publicat al número 450 de la ‘Directa’
