Que ningú es pensi que aquesta sopa de lletres és una presa de pèl. El passat mes de setembre una plataforma popular va donar forma, a diferents ciutats d’Euskal Herria, a una iniciativa solidària amb la primavera de les llibertats que, en plena tardor, sacsejava Catalunya. AsCATasunera (Cap a la Llibertat). Vam cantar i menjar, vam escoltar mítings i tertúlies, vam fugir del foc diabòlic arribat des de Terrassa, vam brindar per la república que pugnava per néixer, i, sobretot, vam percebre quanta veritat té una vella dita universal, que, traduïda al basc, s’escriu així: Ezina ekinez egina (l’impossible s’aconsegueix fent).
El principi de la solidaritat és el respecte, però la seva materialització exigeix actuar i compartir. Cal gent fent coses, perquè l’impossible no s’aconsegueix amb simples dites i declaracions. Aquí ja fa anys que vam entendre que pressionar o violentar l’Estat no serveix de gaire si no condiciones la seva posició. I allí esteu persuadits que construir la república és substancial, independentment del dia de la seva proclamació.
Coincideixo que obrir el segon front independentista a Euskal Herria és la millor manera de solidaritzar-nos amb Catalunya, ja que l’Estat espanyol passaria de l’estat de xoc actual a l’enfonsament integral. Però tots dos fronts necessiten instruments complementaris per al salt definitiu: les majories institucionals i l’ocupació de carrers i places són fonamentals, però, sense articular tots els nostres impulsos col·lectius, l’esforç no serà efectiu enfront de la piconadora de l’Estat i la seva pulsió repressiva.
En resum, que l’acció combinada exigeix que els impulsos col·lectius d’Euskal Herria i del conjunt dels Països Catalans es materialitzin en un paradigma renovat de solidaritat internacionalista. Les repúbliques basca i catalana es construiran des de vies i processos completament diferents, però existeixen bases comunes, elements coincidents i reptes compartits que no podem esbiaixar.
El primer, ser nacions empresonades en un mateix estat corrupte, negacionista i violent. En el transcurs dels segles XX i XXI, l’Estat espanyol ha patit un risc real de ruptura i crisi definitiva en comptades ocasions. La revolució de 1934, amb Catalunya i Astúries com a eixos d’explosió social. La situació preinsurreccional basca de 1975-1977. I l’actual revolució democràtica de Catalunya, que fa tremolar l’establishment de manera cada vegada més descontrolada. La sedició basca i catalana no és una qüestió retòrica.
La segona coincidència travessa de manera transversal els processos insurgents de tots dos pobles: en l’àmbit nacional i en el social, en el polític i en l’organitzatiu. La llengua, l’educació, la cultura, les lluites socials, el feminisme, formen part del bagatge i del patrimoni revolucionari de les repúbliques que volem construir. En tots dos països l’esquerra ha sabut posicionar-se en el cor de les seves comunitats.
I, finalment, la construcció de complicitats compta amb un teixit immillorable. O, més ben dit, òptim però obert a moltes oportunitats. I vull incidir-hi. Som desenes de milers les persones que transitem entre Catalunya i Euskal Herria al llarg de l’any: per estudis, per oci, per feina, per amistat, per banyar-nos al Mediterrani, per gaudir de les nostres gastronomies… Turisme i coneixement recíproc són dos ancoratges que, ben entesos i compassats, haurien de deixar un terreny fèrtil per a la construcció de noves realitats.
Aquest viatge cap a la llibertat requereix pràctiques flexibles que ens permetin conèixer altres experiències, no per jutjar-les, sinó per aprendre’n
El teixit social, comercial i mediambiental dels nostres pobles, per no parlar de la seva riquíssima experiència en l’àmbit de l’economia social i col·laborativa, no pot quedar a mercè dels trànsits i aparadors del turisme de masses i de la privatització dels espais i vies de coneixement mutu. És el que fan Airbnb i similars en col·laboració amb les companyies de creuers i les grans agències majoristes de turisme del planeta. Sota l’empedrat construït a mida per al consum turístic, existeix un sòl encara per conèixer, abonat per milers d’experiències culturals, econòmiques i cooperatives. Totes elles han sorgit en el si de les nostres comunitats, i són el motor en la construcció d’aquesta realitat alternativa que anhelem, per espolsar-nos de sobre el xantatge de totes les empreses que cotitzen a l’Ibex-35 o busquen mercats associats a la subordinació.
Construir república és estendre i compartir coneixement, aixecar projectes, una banca ètica i alternativa, barris populars, reforçar els vincles amb la cultura i la comunitat, concebre i teixir construccions socioeconòmiques alternatives. Afegim-hi estructures institucionals i dotació de mitjans i persones per protegir i fer respectar la voluntat popular, i tindrem una realitat en què els impulsos col·lectius i la raó democràtica seran invencibles.
Aquest viatge cap a la llibertat, asCATasunera, requereix pràctiques d’autoorganització flexibles que ens permetin conèixer altres experiències, no per jutjar-les, sinó per aprendre’n i perquè les nostres comunitats no es tanquin en si mateixes com a fórmula d’èxit emancipador. A més del “brigadisme” habitual i el turisme solidari ocasional, necessitem projectes de col·laboració entre pobles, entre iniciatives socials, en els àmbits de l’economia, de la cultura, de l’esport i de l’oci. Tot això amb la vista posada a deslligar tota l’energia que atresorem i rebre tota l’experiència acumulada en altres processos d’alliberament. Aquest coneixement és part de l’arquitectura essencial per construir les nostres repúbliques. Ens hi animem?
*Article publicat al número 446 de la ‘Directa’
