El procés de la suposada transició democràtica viscuda a l’Estat espanyol va obligar les oligarquies, acomodades amb el franquisme, a mudar la pell del totalitarisme. Dins d’aquest procés, el meló de les autonomies i la qüestió nacional també es va obrir per a cada poble, una vegada la idea de l’Espanya franquista –una, grande y libre– s’havia ensorrat pel seu propi pes. La resposta que van orquestrar els sectors franquistes assentats al País Valencià va ser la d’un regionalisme espanyol conservador, catòlic i folklorista que, en conjunt, no trencava amb la concepció franquista del territori. La pedra angular amb què van implementar aquesta proposta va ser a través d’un verí anticatalanista que, posteriorment, serviria per a cohesionar tots els sectors reaccionaris sota una mateixa causa. Els factòtums d’aquest futur moviment social i polític xenòfob, popularment conegut com a blaverisme, van fer servir l’anticatalanisme com una eina per combatre el nacionalisme trencador de Joan Fuster, que començava a quallar tímidament juntament amb els cants de modernitat i socialisme que arribaven a través del jovent universitari i d’altres sectors progressistes.
Basat en una estratègia que recorda l’ús de l’antisemitisme per part del feixisme, el blaverisme es fonamentaria en la creació d’un enemic extern, Catalunya, i en l’estrangerització d’una part de la població autòctona: la gent anomenada –en to despectiu– catalanista. Aquest grup estrangeritzat respondria a un perfil heterogeni, però amb uns principis ideològics compartits: l’esquerra, el progressisme, la defensa de la llengua i la seua unitat…
Durant la Transició les restes del franquisme van crear un regionalisme espanyol catòlic i folklorista
El blaverisme, doncs, va convertir aquest sector de la societat en enemic, en còmplice d’un imperialisme català que, segons la teoria xenòfoba, pretenia absorbir la seua regió i acabar amb l’autèntica identitat valenciana. Es van llançar una sèrie d’estereotips sobre com ser i no ser un “bon valencià” amb la finalitat d’enfrontar i de coartar la llibertat per sentir o expressar la identitat pròpia. Després d’uns anys de consolidació de la tesi, certes capes de la societat –que més tard serien punta de llança per legitimar el blaverisme entre l’imaginari col·lectiu– van començar a professar intransigència i odi cap a les estrangeritzades. L’ús de la violència per motius ideològics quedaria justificat, pràcticament fins a l’actualitat.
Trencar vincles amb Catalunya
El colofó de la tàctica blavera va ser negar el lligam històric i cultural que comparteixen els territoris de parla catalana, però sobretot el que comparteix el País Valencià amb Catalunya. El blaverisme proposarà així uns símbols d’identitat tergiversats i adaptats al seu relat regionalista i anticatalanista. Durant l’etapa preautonòmica, els constants atacs i boicots de les forces de xoc blaveres cap a les forces polítiques d’esquerres, les quals gestaven l’autonomia valenciana, van suposar el major triomf del moviment: modificar el futur estatut d’autonomia valencià guanyant els trets simbòlics del país. Així és com la bandera va passar d’una quadribarrada neta a una senyera amb la franja blava, la qual, històricament, només havia representat la ciutat de València. També es va incidir en la denominació del territori (de País Valencià a Regne de València i, finalment, a Comunitat Valenciana) i en l’Himne regional, aprovat pel PSPV-PSOE de Joan Lerma, en una de tantes concessions que certa esquerra política va fer al blaverisme. Pel que fa a la llengua, es va intentar diferenciar de la catalana creant unes normes diferents de les unitàries, tot i que mai han arribat a ser oficials.
La força del blaverisme també va raure en la promoció del sentimentalisme i l’antiintel·lectualisme enfront del seny i la raó, és a dir, de la violència i la ignorància enfront de les llibertats democràtiques i els arguments científics. Els dos intents d’assassinar Joan Fuster amb paquets bomba a sa casa, o l’intent d’assassinar el filòleg Manuel Sanchis Guarner amb un paquet bomba de mig quilo de dinamita, mostren el resultat de popularitzar els postulats d’un moviment antidemocràtic i obscurantista.
Es van llançar una sèrie d’estereotips sobre com ser o no ser un ‘bon valencià’ amb la finalitat de coartar la llibertat
A la pràctica, el blaverisme també es va servir de la demagògia per a inculcar un sentiment d’inferioritat respecte a Catalunya. La solució al qual era l’odi envers aquesta –entesa com una amenaça imperialista– i la reafirmació d’una autosatisfacció i superioritat fictícies basades en l’enaltiment d’una història manipulada. Entre els casos més greus d’aquesta reescriptura del passat es troba la minorització –i quasi negació– de la repoblació catalana durant l’època de Jaume I, tot exagerant la repoblació aragonesa.
De la mateixa manera, el blaverisme també va fomentar l’autoodi cap a tots els símbols d’identitat que històricament han compartit ambdós territoris, com ara la bandera o la llengua. Molts dels autors que han escrit sobre el blaverisme, com ara Vicent Flor al seu llibre Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, conclouen que la fórmula interna d’aquesta xenofòbia autòctona és l’antivalencianisme i l’antinacionalisme valencià, ja que nega i ataca una part de la història i de la identitat intrínseca valenciana.
El contrarelat de la ‘Comunitat Valenciana’
L’etapa de la transició valenciana va ser de les més conflictives de l’Estat espanyol. Durant els anys preautonòmics de majories a l’esquerra, les negociacions per construir una autonomia valenciana a l’alçada de les reivindicacions populars van trobar-se de front amb els sectors més dretans i conservadors de la societat, els quals no dubtarien en fer servir el xarlatanisme i la violència per imposar els seus postulats ideològics.
A l’estratègia anticatalanista orquestrada pels personatges franquistes, que en principi semblava ser una proposta insignificant i desgavellada, se li van sumar una sèrie d’actors que veien que en podien traure rèdits. Per una concatenació de factors, l’anticatalanisme es va estendre com la pólvora per les classes burgeses –molt fortament sobre la xicoteta i mitjana– i, posteriorment, per algunes de les populars, les quals ajudarien a omplir les files del moviment blaver. Amb tot, el blaverisme va degenerar en un moviment sociopolític, caracteritzat pel populisme i la demagògia catalanòfoba, que capgiraria el rumb democràtic que estava prenent el país. L’aliança entre els sectors franquistes, la burgesia conservadora, alguns mitjans de comunicació i altres entitats i personalitats del món cultural, social i polític valencià, seria la seua elit. Una elit que protagonitzaria la novel·la fosca que culminaria en l’anomenada Batalla de València i la posterior desarticulació de qualsevol intent de construcció nacional valencianista.
L’època que concorre entre finals dels anys 70 i principis dels 80 es va caracteritzar per la violència i la por amb què, posteriorment, es va consolidar l’anticatalanisme i el marc mental de la dreta en l’imaginari col·lectiu. Tot i que aquesta violència s’ha mantingut amb una baixa intensitat fins a l’actualitat, va tindre un repunt de ferocitat durant l’època del 2000 al 2010. En part, per la constant activitat que han mantingut el braç violent del blaverisme –el Grup d’Acció Valencianista (GAV)– i certs grupuscles reaccionaris i feixistes. Com a resultat, la societat valenciana ha patit un deteriorament de les llibertats democràtiques que, entre d’altres, ha normalitzat la repressió lingüística i ideològica al país. Qualsevol persona que no combregara de manera pública amb els postulats identitaris que marcava el feixisme autòcton era considerada un element dissident a combatre o reduir.
El desenllaç d’aquesta batalla, encara que minoritària quant a participació civil, va ser l’expansió de la pandèmia de l’anticatalanisme, amb unes arrels enfonsades en el subconscient individual i col·lectiu de moltes capes de la societat. En gran part gràcies a la lluita incansable d’un antifeixisme valencià unitari que ha denunciat la impunitat dels seus actes, el blaverisme pateix una davallada social i política. Però algunes organitzacions i partits –com ara el Partit Popular valencià– encara són representants d’aquest moviment xenòfob i no dubten a fer servir l’anticatalanisme per a provocar conflictes socials i traure’n rèdit.
*Article publicat originalment al numero 439 de la ‘Directa’
