Cada dia, Carlos Olalla i la seva mare, la poeta i actriu Cristina Maristany, baixen a recitar poesia al metro de Madrid. És la seva manera de guanyar-se el pa en temps de crisi. Després de participar esporàdicament a les sèries de televisió Velvet, El tiempo entre costuras, Amar en tiempos revueltos o Hospital Central, entre altres, l’actor i director teatral esquiva la penúria com pot mentre impulsa projectes vinculats a lluites i realitats silenciades. Des de la parròquia de San Carlos Borromeo, prepara tallers en el marc de la plataforma Ubuntu i, juntament amb entitats de Cañada Real, ensenya cinema als nois i noies d’aquesta barriada madrilenya perquè intercanviïn la seva mirada del món amb mainada de Bombai. Al mateix temps, realitza tota mena de documentals; fa poc, va estrenar Express, en què denuncia els centres d’internament d’estrangers (CIE). Creador del bloc cultural La placenta del Universo, Olalla (Barcelona, 1957) es considera “optimista per naturalesa i idealista per vocació”, una actitud que l’ajuda a mantenir la seva irreverència malgrat les adversitats que li presenta la vida.
Vas entrar al món del teatre després de fer 45 anys. Què va passar?
Em van acomiadar de l’empresa amb l’excusa que era massa gran per treballar. Però, mirat amb perspectiva, estic encantat d’haver-m’hi trobat. A l’empresa, només li importaven els últims comptes de resultats; les persones no significàvem res. En canvi, ser amo de la meva vida i descobrir la interpretació ha estat fantàstic. La meva mare era figurant i, arran d’acompanyar-la en un rodatge, em van convocar a fer càstings. Allà va començar tot.
Què t’ha influenciat més en el terreny escènic?
Sobretot, els rodatges de Christian Bale i participar en l’obra Caídos del cielo, de Paloma Pedrero, en la qual vaig compartir escenari amb persones sense sostre. A partir d’aquí, vaig organitzar un taller pels qui intenten deixar l’alcohol i altres addiccions. Va ser meravellós entrar a la parròquia de San Carlos Borromeo, on, a través del dramaturg Carlos Santos, he impulsat el projecte Ubuntu, que pretén portar diferents problemàtiques socials a l’escenari.
El 2007, vas patir un infart. Com et va condicionar aquest episodi en la trajectòria personal i professional?
Va ser una catarsi perquè em vaig adonar que havia abandonat els meus fills i, gràcies al tracte que em van dispensar a l’hospital, vaig decidir que lluitaria pels drets de la gent. Aquest sistema ens posa unes ulleres de prejudicis i egoismes que ens allunyen de tothom. En canvi, quan te les treus, t’apropes a la realitat i, posant rostre als nadies –com deia l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano–, prens partit i ja no hi ha marxa enrere.
El 2015, vas deixar els escenaris per protestar contra la decisió del Partit Popular d’apujar l’IVA cultural al 21%. Quins efectes ha tingut aquesta mesura?
L’increment de l’IVA és una revenja pel No a la guerra. No té cap altra explicació perquè, a França, és d’un 3% per qualsevol obra. Quan a Espanya es posa el 10% al futbol, el 4% a la pornografia i, en canvi, un 21% a la cultura, s’està demostrant l’escala de valors que defensa aquesta gent del PP, per qui els artistes només som una font de crítica social.
Tot i això, Rajoy ha tornat a guanyar les eleccions…
Té relació amb la divisió de l’esquerra i una cosa encara pitjor: el desplaçament del pensament social cap a la dreta. Les alternatives d’esquerres dels anys 70 i 80, com la Lliga Comunista Revolucionària o el Moviment Comunista, han desaparegut. Podemos té un programa socialdemòcrata; el PP, que es defineix com a centredreta, en realitat és l’extrema dreta; Ciutadans és la dreta pura i el PSOE, la dreta.
Aquesta deriva ens ha portat a l’actual desencís?
Si el comunisme va cometre l’error d’avantposar la igualtat a la llibertat, el capitalisme ens ha dut a un escenari similar al dels anys 30, en què la desigualtat és brutal. Jo creia que el 15-M plantejaria la lluita de classes, però es va diluir amb el discurs de la casta i no va afrontar aquest combat.
El teu article “El teatro es un acto de resistencia”, premi Paco Rabal de periodisme cultural l’any 2013, pretén ser una declaració de principis?
Sempre dic que, si fos lampista, potser estaria en una casa okupa. Però, com que escric i sóc artista, entenc que he de fer el màxim a través de l’escriptura, el teatre o els documentals que he realitzat sobre els CIE i altres temes.
També has organitzat debats amb víctimes del conflicte basc. Amb quin propòsit?
Els debats han posat de manifest que, per una bona convivència, cal reconèixer el dolor provocat per les diferents parts, també per l’Estat a través dels seus aparells policials o els GAL. En una de les xerrades, vam reunir expresos d’ETA amb José Amedo i la filla de Carrero Blanco i, en acabar, es van fondre en una abraçada perquè van entendre que tots podem reconèixer-nos en el dolor, ja que transcendeix les diferències ideològiques.
El teatre pot ser una eina de canvi social?
Ho demostra l’obra Tierra de fuego, en què un jove palestí i la noia israeliana contra la qual havia atemptat es coneixen i empatitzen. No podem tancar els ulls davant d’aquestes realitats perquè, si ho fem, un dia, els nostres néts ens preguntaran: “Al Mediterrani, milers de persones morien ofegades cada dia: tu què feies?”.
