“La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després remeis equivocats”
Groucho Marx
Una persona investigadora és aquell ésser solitari, que, en el cas de les biociències, es refugia en un particular cau altrament anomenat laboratori i tot utilitzant el que se’n diu la metodologia científica, passa les hores tramant una suposada cura pel càncer, desenvolupant millors tractaments pels malalts d’Alzheimer o contribuint a descobrir materials més sostenibles pel medi ambient. Un polític és una persona amb estudis (bé, a vegades només persona) majoritàriament sobre dret o economia que no té ni la més mínima idea d’una altra ciència que no siguin les ciències polítiques però que, sorprenentment, té el poder de legislar i executar lleis sobre temes tan transcendents com el medi ambient, la recerca biomèdica o la regulació dels fàrmacs.
Sí, em direu que tot això són dades contrastables i que la majoria de persones que ocupen càrrecs de decisió política tenen gabinets d’assessors especialistes en la matèria… Però analitzem-ho pam a pam; elaborem un “informe mèdic” de la qüestió.
El diagnòstic de la patologia: La incultura científica
Però la realitat ens diu que convivim enmig d’un mar de lleis defensores de pseudociències sense evidències científiques ni empíriques com l’homeopatia. Demolidors informes exposen aquest fet, com és el cas de la Real Academia Nacional de Farmacia que deixa clar que es tracta d’una pseudoteràpia “sense arguments” que donin suport a la seva eficàcia ni justifiquin la seva utilització clínica. Es constata, literalment, que l’homeopatia és “un risc per la salut”. Altres informes afirmen el que reconeguts científics porten dècades advertint, com per exemple el del Comitè Científic Assessor de les Acadèmies Europees (EASAC).
Convivim enmig d’un mar de lleis defensores de pseudociències sense evidències científiques ni empíriques com la homeopatia
Aquesta incultura global i generalitzada en les persones que prenen decisions polítiques provoca l’aprovació de lleis per part de partits polítics que tenen estranys lligams econòmics amb els grans lobbies pseudocientífics. Sense anar més lluny, Esperanza Aguirre, quan era presidenta de la Comunidad de Madrid el 2010, inaugurava l’Instituto Homeopático y Hospital de San José, destintant més de tres milions d’euros a la seva rehabilitació. Podria semblar normal si no fos perquè entre els serveis que ofereix l’entitat hi trobem cursos i seminaris d’homeopatia, així com consultes d’homeopatia “especialitzada a persones amb càncer”, com encara es pot llegir al seu web. Potser Esperanza Aguirre no en sabia res dels serveis pseudocientífics d’aquest “hospital” (ja sabem que la gent del PP obliden les coses molt ràpid) però el que segur és cert és el sentit agraïment de l’Hospital Homeopàtic a la política madrilenya quan aquesta va deixar la presidència regional. Coincidència?
Així doncs, com pot ser que la gran majoria de diputats, senadors i polítics de l’Estat no tingui cap formació en ciència o medicina, però al seu torn estiguin legitimats per prendre decisions en matèria de salut? Per exemple, la màxima representant en salut pública de l’Estat Espanyol en l’actualitat, la Sra. Dolors Montserrat, no té cap mena de coneixement ni formació sobre el càrrec que ocupa (sí, també és del pràcticament 50% de diputats que són llicenciats en dret, segons un estudi publicat a EuropaPress). Però això no és nou, tradicionalment tots els alts càrrecs en matèria de salut tenen el mateix currículum, com l’antic ministre de sanitat, el Sr. Alfonso Alonso, curiosament amb la mateixa formació que la seva successora, llicenciatura en dret. I, si tirem més enrere, veurem com la Sra. Ana Mato tampoc sabia diferenciar entre el que és un gen i una proteïna, ja que això no s’ensenya al grau en Ciències Polítiques. Hauríem d’afegir en el currículum les nombroses imputacions per corrupció però això potser ho deixem per un altre article.
Com pot ser que la gran majoria de diputats, senadors i polítics de l’Estat no tingui cap formació en ciència o medicina, però al seu torn estiguin legitimats per prendre decisions en matèria de salut?
A Catalunya no tenim més d’un 75% de graduats en ciències socials i jurídiques – concretament al voltant d’un 45% segons dades de l’IDESCAT – i tampoc menys d’un 3% té estudis en àmbits de la salut com actualment hi ha al congrés dels diputats, sinó que, per exemple, el 2015 érem un 18,1% d’estudiants universitaris en ciències de la salut. Els representants polítics haurien de ser això, representants de la diversitat d’aquesta societat. Canviem-ho.
Potser és per això que estafes com l’homeopatia o altres pseudociències han estat històricament desregulades, poc vigilades així com han restat impunes davant la llei. Doncs cada cop amb més freqüència, la pseudociència va de la mà de la política sempre que pot. Això s’ha aconseguit gràcies a un Estat tradicionalment ignorant amb un àmbit de coneixement, la ciència, que és tant o més important per la població que saber diferenciar entre un decret llei i un decret legislatiu. I és que la política, així com la medicina, s’ha d’exercir també des de l’evidència científica. S’ha de legislar amb criteris estrictament científics, anteposant el coneixement als interessos capitalistes i polítics, intentant caminar cap a un model de governs tecnocràtics.
S’ha de legislar amb criteris estrictament científics, anteposant el coneixement als interessos capitalistes i polítics, intentant caminar cap a un model de governs tecnocràtics
Seguirem deixant que els lobbies pseudocientífics decideixin que el millor tractament per l’al·lèrgia són boletes de sucre? Seguirem permetent que aquesta manada de hienes afamades de diners impedeixin la creació de més lleis que persegueixin els desgraciats que juguen amb el patiment dels malalts de càncer i s’enriqueixen a base de tractaments sense evidència científica? Regulació. Necessitem una regulació més estricta sobre la legalització i comercialització d’aquesta estafa. No volem política diluïda en aigua. Tot això molts cops només és la cara més visible d’una problemàtica que lluny d’aparèixer només en càrrecs públics, afecta tota l’estructura d’una societat amb un engranatge rovellat on cal identificar quines peces s’han d’arreglar o sobretot quines hem de canviar. Canviem-ho.
L’etiologia de la patologia: separació de ciència i política a les facultats
Quan s’és estudiant d’un grau en ciències de la salut es poden començar a identificar una sèrie d’anomalies en certes facultats que donen una primera resposta al problema. Aquesta molts cops es resumeix en la tendència que hi ha a les facultats de separar la ciència de la política. És entre classe i classe quan diem “això de la política no fa pels científics”, que nosaltres ens hem format per contar cèl·lules, pipetejar amb la màxima precisió i, si som bons, intentar descobrir noves proteïnes relacionades amb alguna patologia. Dins les mateixes facultats de biomedicina acostuma a imperar la màxima de “ja tenim prou feina per fer l’esforç extra de ficar-nos en política” o la de “sí, sí, estic d’acord amb això però crida tu per mi a la ‘mani’ de demà que jo he d’acabar el treball de genètica”.
Però, i si resultés que ciència i política són dues cares de la mateixa moneda? I si, com passa actualment, una decisió política modifiqués el pla d’inversió en els centres de recerca de la teva ciutat? I si, els ajuts en forma de beques per nous grups d’investigació comencessin a desaparèixer perquè a ningú li sembla important lluitar i organitzar-se per fer front a aquest ‘polítics’ que diuen representar els milers d’investigadors i investigadores del nostre país?
La semiologia de la patologia: La precarietat econòmica de la recerca
A quin laboratori li presentaràs el teu treballat projecte de genètica perquè et deixi fer pràctiques – no remunerades, òbviament – si aquest estiu no es poden ni finançar el projecte que tenien en marxa? A quin grup d’investigació li demanaràs fer la tesi doctoral si ja no els queda més espai al laboratori degut a les retallades en ajuts per incorporar nous doctorands? I si tens la sort que algú t’accepti, et conformaràs amb una miserable beca – si és que en tens – a canvi de viure explotat en els pròxims tres o quatre anys?
És fastigosament comú veure com en aquest país molts doctorands accepten fer la Tesi Doctoral completament gratis. Els investigadors i científics no som cuiners, però també treballem gratis
És fastigosament comú veure com en aquest país molts doctorands accepten fer la Tesi Doctoral completament gratis. Els investigadors i científics no som cuiners, però també treballem gratis. Quan posarem fi a aquestes injustícies? Alguns ens indignem i intentem comunicar aquesta situació, però malauradament la majoria calla, i es resigna. Som molts, milers de joves científics que treballem cada dia per la innovació científica, per voler conèixer tot allò per descobrir i, en definitiva, per construir un futur, el nostre futur. I ha arribat el dia en què ens hem adonat que només marxant podrem tenir oportunitats. Això és una crida a totes les persones que ho volen canviar, científics i no científics, necessitem més consciència, més organització i més lluita!
El tractament de la patologia: L’organització i la lluita estudiantil
Potser sí que tenim un problema i potser també haurem d’investigar què està fallant en aquest organisme anomenat “sistema”. Només potser, haurem de canviar la recerca en aquell gen o aquella proteïna per la recerca de la cura d’aquest “sistema” corromput i aleshores potser arribarem a “descobrir” que la millor pastilla, la millor injecció, el millor tractament per aquesta malaltia és l’organització d’aquestes persones investigadores, la lluita dels creadors de tots els treballs de genètica del món per fer front a aquesta epidèmia de polítiques letals per nosaltres. Una persona sense formació en ciències de la salut ho tindrà més complicat per entendre que les inversions en recerca o en sanitat són apostes de futur, que no destaquen per donar fruits a curt termini però que són imprescindibles pel bon estat de salut de qualsevol país i essencials pel benestar de la nostra societat.
Estudiants d’arreu, unim-nos, organitzem-nos i lluitem per tot allò que hem de canviar, per tot allò que hem de defensar i recuperar. Canviem-ho.
