Només les ciutats de París i Los Ángeles s’han presentat per organitzar els jocs olímpics de l’any 2024. Istambul, que era la tercera en discòrdia, es va retirar el febrer passat. Altres urbs que fa dècades que van darrere d’acollir la cita, com Madrid, han llançat la tovallola. Les dues candidates finalistes ja tenen experiència en l’organització d’olimpíades i grans esdeveniments i tenen bona part de les instal·lacions construïdes, i el Comitè Olímpic Internacional (COI) ha decidit que, a la que no guanyi, se li encarregaran els següents jocs, els del 2028. Queden lluny els temps en què l’organisme olímpic havia de triar entre set o vuit possibles seus.
Des que els jocs olímpics es van convertir en un gran xou mediàtic televisat (amb Los Angeles 84, precisament) moltes ciutats van veure la carta olímpica com una oportunitat de promoció econòmica i turística, d’entrada d’inversions i d’engegar grans reformes urbanístiques. Barcelona n’és l’exemple més paradigmàtic. Però l’experiència de les últimes amfitriones constata que les exigències del COI i l’enorme inversió econòmica que representen unes instal·lacions que no sempre és fàcil reutilitzar amb posterioritat, són una factura molt alta. Repassem alguns d’aquests casos en què el somni olímpic ha tingut la seva quota de malson per a moltes habitants.
Rio 2016: barris populars reconvertits en zones luxoses
Rio de Janeiro va ser designada ciutat organitzadora pel Comitè Olímpic Internacional l’any 2008, decisió que es va interpretar com un premi a un país considerat emblema del què aleshores s’anomenava “economies emergents”, estats que en pocs anys havien fet el salt al club dels països més rics del món. Un pressupost inicial de 8.700.000 euros el 2008 es va acabar convertint en 39 milions d’euros (un 43% del qual d’aportació pública, i un 57% d’iniciativa privada, aglutinat través del Consorci Rio Mais, format per grans grups constructors). Segons l’Institut PACS (Polítiques Alternatives per al Con Sud), la triada d’esdeveniments formada pels Jocs Panamericans del 2007, el Mundial de Futbol del 2014 i l’Olimpíada del 2016 han representat una gran operació d’apropiació de patrimoni públic per part de mans privades, que és qui n’ha tret lucre. Segons aquest observatori, després de la cadena de grans esdeveniments esportius. “Rio és una ciutat més desigual i excloent, i on es violen més els drets humans, a causa de la gestió de l’esport com un negoci privat”.
A diferència d’altres jocs recents, l’organització de Rio no va poder evitar que es projectés al món la imatge d’un rebuig prou generalitzat a l’esdeveniment, plasmat grans manifestacions de protesta a barris com Copacabana i Tijuca, durament reprimides per les forces policials, durant els dies de competicions. És el que es va denominar les Jornades de Lluita contra els Jocs de l’Exclusió. No hi va ajudar gens l’explosiva situació institucional que vivia el Brasil, amb una presidenta, Dilma Rousseff, acabada d’expulsar de la presidència mitjançant un procés d’impeachment, que va fer encara més gran la tensió i la divisió política als carrers.
Les aportacions del govern federal brasiler a l’Estat de Rio per poder finançar els jocs van indignar bona part de les treballadores públiques, que feia anys que tenien problemes amb el cobrament de les seves nòmines. També va causar molt malestar el fet que algunes de les constructores beneficiades per les concessions d’obra relacionades amb els jocs estiguessin investigades en processos de corrupció i pagament de comissions al partit de l’alcalde, Eduardo Paes. Algunes d’aquestes obres, com la reestructuració de Porto Maravilla, o l’ampliació de la Línia 4 del metro, van ser molt discutides pel fet d’haver-se tirat endavant sense diàleg veïnal i sense escoltar les necessitats reals de la població. Sobretot, el fet que la Línia 4 (connector amb la flamant Vila Olímpica i el Parc Olímpic) passés per davant de l’allargament de la línia 3, llarga reivindicació de diversos barris populars i mal comunicats al nord de la ciutat. Aquesta Línia 4 es va estrenar a cuita-corrents una setmana abans de la inauguració dels jocs i durant les competicions va ser d’ús exclusiu per a esportistes i membres de les delegacions convidades.
La decisió de construir la vila olímpica en una zona ja urbanitzada va representar l’expulsió de 77.200 persones de les seves llars a causa d’un procés d’expropiacions de gran abast
La urgència amb què es va treballar va causar algun altre ensurt, com l’esfondrament d’un tram de carril bici (obert en el marc d’un ambiciós pla de promoció de la bicicleta que va quedar a mig fer), esllavissat a causa de l’impacte de l’onatge, quatre mesos abans de l’inici dels jocs, amb el resultat de dues persones mortes. El Comitè Olímpic Brasiler també va obrir una investigació per la construcció d’altres instal·lacions, com un camp de golf a la reserva natural de Marapendi, o l’ampliació del port esportiu de Marina da Gloria, denunciades per delicte ecològic a causa de les tales de zones boscoses.
El comitè organitzador es va encaparrar a construir la Vila Olímpica al costat de la zona de platges, una àrea pràcticament ja urbanitzada, per oferir a les delegacions internacionals la imatge més icònica de la ciutat. Per contra, les veus més crítiques amb l’esdeveniment reclamaven la construcció d’una nova àrea urbanitzada de bell nou als afores, que després dels jocs es reconvertís en un barri d’habitatge social o de preu més assequible. La solució oficial va representar l’expulsió de 77.200 persones de les seves llars a causa d’un procés d’expropiacions de gran abast, segons les xifres oficials (moltes més segons la plataforma crítica Comitè Popular de la Copa i les Olimpíades de Rio). El resultat, un cop acabats els jocs, fou el complex residencial Isla Pura, format per 3.000 cases de luxe i explotat pel consorci de constructores Rio Mais.
També hi va haver demolicions en altres barris de la metròpoli brasilera, fins a una vintena. Només la favela Vila União de Curicia va aconseguir, gràcies a les mobilitzacions veïnals, que es desviés el traçat previst de l’anomenada carretera transolímpica (una mena nova ronda de circumval·lació ràpida) perquè no afectés la trama urbana del barri.
Sochi 2014: la factura mediambiental
Amb un pressupost més digne de jocs d’estiu que d’hivern (al voltant de 50 milions d’euros) Rússia va esforçar-se per convertir una tranquil·la ciutat balneari a la riba de la Mar Negra en centre de totes les mirades del món. Pocs dies abans de la inauguració de la cita hivernal, el G-8 (selectiu club de les economies més riques del món) va anunciar un pla de 22 milions per lluitar contra la pobresa al món; la comparació –extrema, si es vol– va generar més d’un comentari.
Bona part del pressupost se’l va endur la més recent angoixa del moviment olímpic: la seguretat davant de l’amenaça d’un atac terrorista; el desplegament va incloure la mobilització de naus de l’armada i de bateries antiaèries, en un clima gairebé d’estat de guerra. Però també es van gastar 22 milions en construcció d’infraestructures (carreteres, túnels, un aeroport, tren d’alta velocitat…). Malgrat l’enorme despesa, que difícilment serà rendible en una zona relativament càlida pels estàndards russos, el govern de Vladímir Putin ha apostat decisivament per l’organització de grans esdeveniments esportius com a operació de propaganda, ja que l’any que ve la federació acollirà la Copa del Món de futbol i, des del 2014, a l’autòdrom de la mateixa ciutat de Sochi, s’hi celebra un gran premi del mundial de fórmula 1.
La inauguració dels jocs va coincidir amb diverses manifestacions als carrers per les noves lleis considerades criminalitzadores de l’homosexualitat que s’havien aprovat a Rússia. Més desapercebuda va passar, però, la protesta de diverses organitzacions ecologistes que denunciaven l’impacte ambiental de la cita. L’àrea natural de Sochi, que alberga un Parc Nacional de quasi 2.000 quilòmetres quadrats, va ser declarada l’any 1999 Reserva de la Biosfera per la Unesco. El Fons Mundial per a la Naturalesa Russa, l’Observatori Ambiental del Caucas o Greenpeace Rússia van alertar de diversos canvis legislatius que flexibilitzaven la intervenció en zones protegides, cosa que va provocar que es detectessin, entre altres impactes, fins a 1.500 abocadors de residus il·legals com a conseqüència de les obres de Sochi 2014.
Diverses organitzacions ecologistes van denunciar l’existència de 1.500 abocadors de residus il·legals i vuit pedreres, algunes de les quals situades dins del perímetre del Parc Nacional de Sochi
També es van presentar denúncies per vuit pedreres extractives, algunes situades dins del perímetre del Parc Nacional, segons el moviment ecologista. Una d’aquestes denúncies va derivar en una investigació de la fiscalia per contaminació del riu Psou. Un activista de l’Observatori Ambiental del Caucas va ser condemnat a tres anys de presó per arrencar un cartell dels jocs. En un petit poble muntanyenc, Akhshtyr, també es va produir una mobilització veïnal pel fet que les residents van considerar una d’aquestes pedreres com la causa de l’assecament del pou d’aigua que els abastia. Per la seva banda, Human Rights Watch va denunciar en un informe que la construcció de ressorts, grans infraestructures hoteleres i altres instal·lacions vinculades als jocs van fer que 2.000 persones fossin desplaçades de les seves llars.
Pequín 2008: l’assignatura pendent de la pol·lució
Amb la cita olímpica del 2008, Pequín va intentar projectar al món l’enorme puixança econòmica de la Xina moderna, amb una gran inversió en obres i instal·lacions i una despesa global avaluada en 40 milions d’euros. Els efectes secundaris, segons un estudi del Centre de Drets de l’habitatge i Desallotjaments de Ginebra (COHRE) del mateix 2008, és que més de dos milions de persones van perdre les seves cases i es van haver de desplaçar com a conseqüència directa o indirecta de l’organització dels jocs. Segons aquest institut, moltes de les expropiacions directes causades per la remodelació olímpica es van dur a terme sense les mínimes garanties legals i terminis exigibles. Alhora, els jocs també van suposar la irrupció a la capital de 171 barriades aixecades a cuita-corrents, amb condicions de vida molt precàries, per a les prop de 400.000 migrants (majoritàriament de zones rurals xineses) arribades a la capital buscant feina, atretes per l’esquer olímpic. Actualment, Pequín, amb més de 22 milions d’habitants censats, continua amb el seu pla de descongestió i desplaçament poblacional cap a la perifèria, en una àrea urbana que gairebé s’acosta als 100 milions de persones.
En un estat amb més de 1.300 milions d’habitants, on el 70% de la població es concentra en grans àrees urbanes i amb una economia altament productiva, la contaminació de l’aire ha esdevingut un gran maldecap. Pequín 2008 va intentar vendre al món la imatge que la Xina havia entomat definitivament l’assignatura de la sostenibilitat energètica. El Cub d’Aigua, pavelló d’aspecte futurista que permet climatitzar la piscina gràcies a la captació d’energia solar de la seva coberta de bombolles, en va ser l’emblema. Però més enllà d’això, la municipalitat i l’estat xinès van posar en marxa un gran pla de xoc de mesures de restricció del trànsit i de reducció d’emissions industrials que va aconseguir reduir entre un 30% i un 60% l’índex de partícules contaminants habitual a l’estiu a la ciutat durant els dies de celebració dels jocs. Però el temps ha deixat palès que l’operació va ser un pegat de circumstàncies perquè, des d’alehores, la metròpoli xinesa ha tornat a patir diverses situacions d’alerta per contaminació, en què s’han superat els índexs recomanats per l’Organització Mundial de la Salut.
Atenes 2004: el llast del deute
L’àrea d’Elliniko és avui la postal més eloqüent del legat dels Jocs Olímpics que va acollir la capital grega fa tretze anys, i la metàfora perfecta de la història de Grècia de l’última dècada: l’alegria olímpica del 2004, la crisi del deute que va esclatar el 2008 i la crisi de les refugiades dels últims anys conviuen en aquesta municipalitat situada a uns 10 quilòmetres al sud del centre d’Atenes. A partir de la transformació d’un aeroport en desús, Elliniko es va repensar com un macro parc esportiu que acolliria diverses competicions de les considerades menors dins del programa olímpic i paralímpic: entre altres, l’handbol, el beisbol, l’hoquei sobre herba i el piragüisme en aigües braves (en un canal artificial construït per l’ocasió). De seguida, bona part d’aquestes instal·lacions van quedar en desús i en mal estat per manca de manteniment. Durant l’últim any, Elliniko s’ha convertit en un improvisat campament de refugiades (es calcula que n’hi ha arribat a haver dos milers) que ha obligat a organitzacions com l’ACNUR o ONG com Metges Sense Fronteres a instal·lar-hi punts d’atenció fixos.
Abans que esclatés la crisi de les refugiades, ja feia temps que l’administració tenia decidit privatitzar la gestió parc olímpic d’Elliniko, per acabar amb la imatge d’abandó que presenta. De fet, aquest ha estat un dels grans maldecaps dels jocs atenencs. Quan es va complir el desè aniversari, el 2014, la premsa d’arreu del món va publicar extenses galeries d’imatges d’instal·lacions en desús, plenes de males herbes, grafits a les parets i brutícia. Segons el diari The Independent, 21 dels 22 recintes esportius estan sent poc o gens utilitzats. Només se’n salva el Pavelló de la Pau i l’Amistat, al Pireu, on juga l’equip de bàsquet de l’Olympiakos. Grècia vivia el 2014 el moment més explosiu de la crisi econòmica generada pel deute amb la Unió Europea i no va ser difícil vincular l’esforç olímpic com una de les causes de la crisi. Durant la campanya que va portar la coalició esquerra Syriza al poder aquell 2014, alguns dirigents de la formació van assenyalar directament el dispendi dels 2004 i la “cultura de l’enriquiment artificial” derivada dels fastos olímpics com a grans responsables del fet que el deute públic arribés al 120% l’any 2009.
L’ajuntament atenenc va plantejar els jocs com una via per repensar urbanísticament la ciutat, seguint l’estratègia de Barcelona el 1992. Bàsicament, es plantejaven dos grans reptes: millorar la xarxa de transport públic en una ciutat molt deficitària en aquest aspecte (que es va aconseguir en part, amb una moderna xarxa de tramvies) i recuperar la perifèria marítima; això últim, com demostra el cas d’Elliniko, no s’ha aconseguit. De la mateixa manera, la Vila Olímpica, construïda de bell nou a Acharnes (uns 15 quilòmetres al nord d’Atenes) s’ha constituït com un barri que presenta evidents signes de degradació i que des del primer moment va generar queixes veïnals per la manca d’equipaments i serveis.
Només la cúpula geodèsica que cobreix l’estadi, dissenyada per l’arquitecte valencià Santiago Calatrava i destinada a ser l’emblema dels jocs atenencs, necessita cada any 9,5 milions de manteniment
Atenes feia temps que anava darrere dels jocs i ja es donava per fet que organitzaria els del centenari de l’olimpisme modern, que van anar a parar sorprenentment a Atlanta, el 1996; l’any següent va ser designada. En l’àmbit intern, només des de l’extrema esquerra política –el Partit Comunista Grec i la coalició Synaspimos, antecendent de Syriza– es va qüestionar tímidament la conveniència de l’esdeveniment. La candidatura es va presentar amb un pressupost relativament ajustat, d’uns 5 milions d’euros, atès que la gran majoria d’instal·lacions ja estaven construïdes i només calia posar-les al dia. Però, com sol passar, la combinació letal de sobrecostos imprevistos més endeutament ha fet que, avui, la factura real dels jocs atenencs sigui tot un misteri: algunes fonts l’avaluen en 27.000 milions.
La mala planificació dels calendaris d’obres, que van provocar un preocupant advertiment del COI mesos abans de l’inici de la cita, i l’escassa visió de futur sobre els usos dels recintes, van provocar un enorme dispendi no previst. L’any 2012 es va avaluar en 557 milions el cost de manteniment de les instal·lacions. Només la cúpula geodèsica que cobreix part de l’estadi, dissenyada per l’arquitecte valencià Santiago Calatrava i destinada a ser l’emblema arquitectònic dels jocs, necessita cada any 9,5 milions.
