Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Col·lectivitzacions, de la fàbrica a l’escola

L’any 1977 els propietaris de la fàbrica d’electrodomèstics Numax, ubicada a Barcelona, decidien tancar l’empresa i declarar-la en suspensió de pagaments. Un grup de treballadores va començar un procés de reivindicació laboral, que més tard es convertiria en una lluita per la conquista de la seua llibertat individual i col·lectiva amb la recuperació de la producció de manera autogestionada, i que duraria dos anys. L’experiència d’aquestes treballadores va ser portada al cinema amb la pel·lícula Numax presenta…, de la mà del director Joaquim Jordà, amb les 600.000 pessetes de la caixa de resistència que gestionava l’assemblea de treballadores.

L’exemple de Numax recuperava la tradició de col·lectivitzacions que es va viure durant el període revolucionari a Catalunya l’any 1936, i que s’havia aturat radicalment amb la victòria feixista i durant la dictadura, i va inspirar les lluites d’altres treballadores en processos semblants, com la creació cooperativa de metal·lúrgia Mol-Matric l’any 1982 després d’un llarg període de lluita. Vuitanta anys després d’aquestes primeres col·lectivitzacions de fàbriques per part de les treballadores, i amb un context social i laboral ben diferent, actualment són diferents serveis els que passen a mans de cooperatives de treball, que recuperen la gestió d’activitats que en la majoria de casos requeien en empreses capitalistes.
Les quatre sòcies ja es coneixien abans d’engegar el projecte, un fet que consideren important

Un exemple d’aquest procés és el que van viure les treballadores de l’acadèmia d’anglés Aberdeen –ubicada al centre de Santa Coloma de Gramenet– l’any passat, quan quatre treballadores van decidir prendre el control del centre mitjançant la creació d’una cooperativa de treball. “L’acadèmia pertanyia a un home que tenia diverses empreses, no li interessava gaire aquest negoci i deia que no era rendible”, explica Clara Navarra –una de les sòcies–, “quan va deixar caure que volia traspassar l’acadèmia, les treballadores vam decidir fer una primera assemblea, començar a fer números i valorar si seria possible que nosaltres continuàrem amb l’activitat del centre”. Per aquest motiu van decidir contactar amb el Col·lectiu Ronda, que les va ajudar a elaborar un pla de viabilitat econòmica. “Teníem la idea d’horitzontalitat en la gestió però no sabíem com donar-li forma”, comenta Laia Vidal, una altra de les sòcies, “i vam començar a interessar-nos pel model cooperatiu perquè ens semblava el més coherent amb l’estructura organitzativa que buscàvem”.

Amb l’ajuda del programa Grameimpuls, Aberdeen es va constituir com a cooperativa

De les set treballadores que van començar aquest procés, finalment en van quedar quatre, que són les sòcies actuals. “No totes teníem el mateix interès a construir aquest model d’empresa ni la mateixa situació personal, a banda que el procés de negociació amb l’anterior propietari també va alentir el traspàs i va fer que algunes abandonessin”, explica Navarra. Amb l’ajuda i l’acompanyament del programa Grameimpuls –impulsat per l’Ajuntament–, finalment es van constituir com a cooperativa el passat mes de juliol, i al setembre ja obrien les portes del centre amb aquest nou model de gestió. Actualment la cooperativa, que ha mantingut les antigues treballadores de l’empresa, dona ocupació a un total de catorze persones –entre professores, personal de neteja i administració–, que es reuneixen un cop a la setmana per prendre les decisions.

“Tota la gestió interna del projecte costa molt i anem aprenent sobre la marxa”, ja que tot i que abans de constituir-se com a cooperativa ja s’encarregaven de la gestió educativa, “ara hi ha molt més a fer, i en moltes coses partíem de zero”, ens conta Berta Cornellas, que també explica com funciona l’assemblea setmanal de sòcies, on es prenen les decisions col·lectives i intenten que cadascuna s’encarregue més o menys del que més li agrada. “Nosaltres quatre tenim el pes de tota la resta perquè finalment som les que prenem les decisions, i tenim clar que no volem explotar cap treballadora. El fet de reunir-nos amb elles cada setmana ens ajuda a saber com estan i què necessiten”, explica Vidal. Les quatre sòcies ja es coneixien abans d’engegar el projecte, un fet que consideren important a l’hora de gestionar les relacions entre elles, tot i que segons Isabel Gras, “ara sabem molt més les unes de les altres i tot el procés ens ha unit molt, ja que ens hem apoderat i ens hem adonat que podem fer coses que abans pensàvem que eren impossibles”.

Tota aquesta lluita per aconseguir la dignitat laboral és la que intenten transmetre a les seues alumnes a les classes, que cobreixen totes les edats des dels sis anys, mitjançant un aprenentatge crític, vivencial i no jerarquitzat: “Nosaltres creem el nostre propi material de classe, i per tant no seguim el que dicten les editorials, alhora que incentivem el debat polític i la perspectiva crítica a l’aula”, explica Berta. “La nostra funció és acompanyar els processos d’aprenentatge que es donen a l’aula, evitant la jerarquia professora-alumna, i oferir una alternativa a les persones que volen aprendre anglès amb un model de gestió horitzontal i assembleari”, conclou.

Dignitat laboral de les monitores de menjador

L’escola Lavínia, situada al barri de les Corts de Barcelona, també va viure un procés semblant quan les monitores que gestionaven l’estona de menjador van decidir organitzar-se per recuperar aquest servei –l’estiu de 2016–, que fins aleshores estava en mans de la macroempresa de lleure Àbac. A les famílies no els agradava gaire com ho gestionava , però com que confiaven molt en l’equip de monitores, “quan es va acabar la concessió ens van preguntar què volíem fer”, explica Júlia Valentín –una de les sòcies–, ja que a diferència del model empresarial elles intentaven esforçar-se per plantejar una línia pedagògica diferent i “acompanyar de manera respectuosa els nens i les nenes durant aquesta estona educativa, per tal que se sentissin a gust i gaudissin, es respectessin i rebessin tot el suport que necessitessin”. Van crear la cooperativa l’Esguard.

“Tot va ser molt exprés, el mes de juliol ens constituíem com a cooperativa i al setembre passàvem a gestionar el servei amb l’aval de les famílies i l’AMPA”, comenta Clara Carbó, que explica que també van rebre l’ajuda de l’Ateneu Popular de les Corts –on van començar les primeres trobades de treballadores– i l’assessorament del sector cooperativista del barri de Sants. “Nosaltres teníem clara la línia pedagògica, però no teníem ni idea de com engegar una cooperativa a nivell legal, i el suport que vam rebre va ser clau per constituir-nos i per fer contactes o intercooperar amb altres entitats”, reconeix. Al mateix temps assegura que “en aquest procés estem aprenent altres coses que no tenen res a veure amb la pedagogia, com són l’administració, la gestió interna, la comunicació o com funcionen les subvencions públiques”. Segons Valentín, les grans empreses de lleure que gestionen espais de menjador –com Àbac, Tuti, Pere Tarrés o Fundesplai–, “ofereixen el servei  a preus molt baixos a costa de l’explotació de les treballadores, i nosaltres tenim clar que no ens volem convertir en una empresa així, motiu pel qual intentem ficar al centre les cures i les necessitats de totes les persones que treballen dins del projecte”.

Denuncien que les grans empreses de lleure “ofereixen serveis a preus baixos a costa de l’explotació”

Actualment l’Esguard dona feina a una quinzena de persones –nou d’elles són sòcies treballadores– i aquest any han començat a gestionar l’estona de menjador d’una altra escola al Vallès, a banda d’oferir activitats extraescolars, casals d’estiu i campaments. “Per nosaltres és molt important fer treball de retorn al barri, per això intentem que les monitores coneguen la realitat de l’escola i a les famílies”, comenta Valentín, “i hem començat a organitzar xerrades i formacions internes sobre feminismes i gestió de conflictes, que tot i ser hores no remunerades econòmicament, les considerem imprescindibles per continuar millorant com a col·lectiu i oferir un servei més humà i diferent del que ofereixen les grans empreses del sector”.

Cuidant gent gran en l’entorn rural

L’any 2015, després sis anys de treball assalariat, de l’abandonament del projecte per part de dues empreses i d’una suspensió de pagaments, l’equip de treball del centre de dia Germans Folch i Traver de les Coves de Vinromà (Plana Alta) es va organitzar per tirar endavant un projecte propi d’atenció integral a la gent gran, de forma col·lectiva i independent. Fer el primer pas no va ser del tot fàcil, com explica Katia Araque Gascó, sòcia de treball de la cooperativa Tossalcoop: “Véiem els riscos amb els resultats de les dues empreses anteriors, però també pensàvem que teníem qualitats a aportar i que podíem millorar alguns aspectes per fer el projecte sostenible”.

Després de moltes reunions, d’intents de quadrar els números, de compartir il·lusions i també inseguretats, les tretze persones de l’equip, aleshores assalariades, van apostar per unir-se en una cooperativa de treball associat i donar valor als propis coneixements i l’experiència de sis anys ja en el projecte. “No sabíem del tot si funcionaria, però vam decidir que provar-ho era l’única manera d’eixir de dubtes. Si no ho féiem, el centre tancaria, i si això passava finalment, almenys tindríem la satisfacció d’haver-ho intentat”, explica Araque, qui s’ocupa també de la direcció del centre.

A Coves de Vinromà s’ha tirat endavant un projecte propi d’atenció integral a la gent gran

L’acompanyament de la Federació Valenciana d’Empreses Cooperatives de Treball Associat (FEVECTA) i el suport municipal tant humà com institucional van ser clau per donar l’empenta a aquesta iniciativa, que des que va néixer ha crescut tant en persones usuàries com en l’ampliació de jornades de treball. “Som un poble xicotet i la capacitat màxima del centre és de quaranta places, en el moment que vam crear la cooperativa hi assistien unes vint persones i ara ja fa temps que estem amb plena ocupació”, comenta Araque. I afegeix que això no només s’ha convertit en una ocupació estable per a l’equip de treball, sinó que també compten amb persones assalariades de manera més puntual.

Es tracta d’un servei relativament jove en el seu entorn, de manera que la difusió i la sensibilització eren uns dels camins a recórrer per a la nova cooperativa. “En els pobles com el nostre i els de l’entorn, el boca a orella és important, però sobretot és clau que tant les persones com les famílies cuidadores estiguen ben ateses”. En aquest sentit, un dels canvis que va comportar la nova organització cooperativa del projecte va ser la proximitat amb la gent gran i les famílies, portant al centre el factor humà. Araque explica que, a diferència d’abans, quan la gestió era fonamentalment centralitzada i a distància, ara hi ha un tracte personal i directe per part de qui ha impulsat el projecte, és a dir, el mateix equip de treball.

La diferència és que abans la gestió era a distància i ara hi ha un tracte “personal i directe”

“La presa de les pròpies decisions fa que l’interés i motivació pel projecte sigue molt més alt”, comenta Araque. Tot i això, afegeix que la gestió col·lectiva no està exempta de dificultats i en algun moment també han aparegut divergències entre el grup que s’han pogut resoldre. Aquesta iniciativa cooperativa, sense precedents en l’entorn rural on s’ubica, ha significat també una aposta per un nou model de treball per als propis membres. Així conclou Katia Araque: “No teníem experiència en crear un projecte de treball propi i col·lectiu, però estem aprenent pel camí i això és molt gratificant”.

*Article publicat al número 446 de la ‘Directa’