El reconegut dibuixant i periodista Joe Sacco (Notas al pie de Gaza) va afirmar: “El còmic té una força que no té cap altra forma de reportatge. Les seves imatges enfoquen la realitat de manera més lenta, a vegades silenciosa, a vegades amb bafarades, treballant la ment del lector, que pot escollir el seu ritme”. Aquesta màxima no s’ajusta a la percepció social que, durant anys, ha estat associada a aquest mitjà de creació, desatès als àmbits acadèmics i menyspreat perquè es considera destinat a un públic majoritàriament infantil i juvenil.
Malgrat això, les darreres dècades, el còmic es troba immers en un procés de reafirmació progressiva. Ho ha fet a través de l’adaptació de temàtiques, gèneres i dissenys. Alhora, ha aconseguit el reconeixement de la seva funció d’artefacte comunicatiu i subversiu, capaç de transmetre les preocupacions i els problemes concrets de la societat amb una proposta de lectura crítica i madura. Des d’aquestes premisses, han sorgit obres de rellevància internacional com Maus, d’Art Spiegelman (primer còmic que va rebre el premi Pulitzer de periodisme), o Persèpolis, de Marjanie Satrapi. També destaquen títols com Gorazde: zona protegida, Palestina i Chechen war, chechen women, on l’esmentat Sacco repassa les seves experiències a zones de conflicte de manera gràfica i vivencial.
Alhora, s’ha aconseguit el reconeixement de la seva funció d’artefacte comunicatiu i subversiu capaç de transmetre preocupacions i problemes socials
Així, el còmic “ha aconseguit assolir un públic més ampli, cosa que el converteix en un suport idoni per a la reflexió sobre alguns fets històrics, processos traumàtics o temes socials”, assenyalen des del Congrés Internacional Còmic i Compromís Social de València, un certamen celebrat el mes de novembre passat, en què es discuteix sobre la capacitat que té l’art seqüencial per afavorir canvis polítics, socials i culturals.
Els objectius del Saló del Còmic Social de Santa Coloma de Gramenet són similars. L’esdeveniment està dedicat exclusivament al còmic de contingut social o històric. Es tracta d’una “finestra oberta al món, als conflictes socials, a la lluita de moltes persones en diferents indrets del planeta; una mostra de sentiments, somnis i il·lusions, i un espai on expressar lliurement idees, promoure una educació popular i debatre sobre les conseqüències del neoliberalisme”, afirmen des de l’organització del saló.
Còmic social, implicacions transformadores
A casa nostra, també s’han produït obres que aprofundeixen en temàtiques socials. En són un exemple publicacions com Rodamons de la Ferralla, Khalid o V de Vinader. L’enfocament d’aquests còmics, que hibriden els elements gràfics amb les temàtiques socials, permet que se’ls doni un ús a diferents espais socials, laborals o pedagògics. Es reafirmen, així, les potencialitats del mitjà com a elements de conscienciació i transformació.
Obres com ‘Esclavas’ o ‘Miguel, 15 años en la calle’ tenen una incidència que va més enllà de la lectura: han generat xerrades de conscienciació i altres activitats
Al Saló del Còmic Social, per exemple, artistes i activistes participen en taules rodones de debat. L’esdeveniment es caracteritza, a més, per impulsar activitats i tallers orientats a la difusió i la conscienciació social i pedagògica als instituts: darrerament, s’han organitzat activitats sobre memòria històrica a través de Paracuellos, de Carlos Giménez. En aquesta mateixa línia de compromís, trobem d’altres publicacions recents o encara per publicar com Quan perdem la por, Esclavas i Miguel, 15 años en la calle.
‘Quan perdem la por’
Pol·len Edicions i la cooperativa COMSOC impulsen conjuntament una ecoedició de Quan perdem la por, un conte gràfic de la PAH. A través dels ulls d’una nena de set anys, explica l’experiència d’un desnonament i l’organització i la resistència veïnals. L’autora dels textos és una jove simpatitzant de la plataforma, Lúa Todó. Ella i l’il·lustrador Joan Turu dediquen l’obra a les més de 500.000 famílies que han estat desnonades pels bancs a l’Estat espanyol.
Marta Molina, membre de COMSOC, cooperativa impulsora del projecte, destaca: “La història ha estat escrita per una noia de quinze anys. Explicar un desnonament sota aquesta perspectiva d’adolescent és convertir-ho en una eina feta pels mateixos receptors. Els més petits generen eines per mobilitzar també els més petits”. Molina defensa l’interès que pot tenir aquest conte en el món pedagògic: “Al final del llibre, hi ha una unitat didàctica batejada com a Unitat d’acció. Amb un llenguatge accessible destinat a mestres, infants i famílies, s’hi explica què és el dret a l’habitatge, com organitzar-nos quan algú està a punt de patir un desnonament, què podem fer els moviments socials i quines són les conseqüències d’aquests processos”. Per a la cooperativista, el conte és una eina mobilitzadora i organitzativa per a tots els públics: “Considerem que aquesta història ha d’arribar de manera gratuïta a totes les petites i grans, escoles, ateneus, biblioteques… i a totes aquelles que accedeixin a un espai educatiu públic. Per això convidem les institucions a ajudar a distribuir-la. La gent s’ha d’animar a crear eines d’aquest tipus. A vegades, amaguem informació als més petits per por, però estan preparats. I aquí és on entra el còmic”. La publicació, finançada mitjançant una reeixida campanya de micromecenatge, veurà la llum els dies 22 i 23 d’abril a Barcelona.
‘Esclavas’
Amb guió d’Alicia Palmer i il·lustracions de Bosco Rey, Esclavas recopila anècdotes reals de testimonis amb la intenció de sensibilitzar joves i adolescents al voltant del negoci de la prostitució. La guionista, voluntària a Metges del Món i treballadora social amb prostitutes a peu de carrer, ha volgut retratar la compra de sexe per part de deu joves implicats en diferents lluites socials. Posa el focus en un perfil de client no habitual, que “ha normalitzat el sexe de pagament sense qüestionaments, fet que perpetua certs abusos que vulneren els drets humans més elementals”.
“La prostitució és objecte social de polèmica pels posicionaments dels partits, les ordenances dispars dels ajuntaments i les noves legislacions a països europeus. En aquest context, el còmic és una eina potent de testimoni, denúncia i sensibilització. La barreja entre argumentació textual i representació gràfica permet potenciar al màxim el missatge latent a les vinyetes”, afegeix la guionista. Cal recordar que, segons diverses fonts, l’Estat espanyol és el tercer país del món amb més consum de prostitució, després de Tailàndia i Puerto Rico. Un 39% dels homes espanyols assegura haver pagat per rebre sexe, amb un augment de demanda per part dels joves d’entre 16 i 35 anys, segons Metges del Món.
La guionista Alicia Palmer explica: “A molts tallers, t’adones dels estereotips de l’alumnat, de la percepció de la prostitució com un problema d’ordre públic”
Les autores d’Esclavas han anat més enllà d’una simple presentació. Han organitzat tallers i xerrades per parlar del còmic com a eina de sensibilització i denúncia a universitats madrilenyes, manxegues i balears, a alguns ajuntaments i a entitats socials com Sidastudi o el Moviment contra la Intolerància. “A molts dels tallers que hem impulsat, t’adones dels estereotips de l’alumnat, de la percepció d’aquesta realitat com un problema d’ordre públic i no com una injustícia social”, relata. Esclavas figura com a lectura recomanada a nombroses biblioteques públiques i pàgines web especialitzades en pedagogia sobre drets humans i gènere.
‘Miguel, 15 años en la calle’
Miquel Fuster és un dibuixant de còmic. Després de treballar a l’Editorial Bruguera i Norma Editorial, va viure certes experiències que el van empènyer a viure en la indigència als carrers de Barcelona durant prop de quinze anys. Gràcies a la Fundació Arrels, va aconseguir rehabilitar-se i plasmar la seva experiència al carrer a través d’una trilogia de còmics, Miguel, 15 años en la calle, que va tenir una bona acollida entre el públic i la crítica. L’autor va rebre la menció d’honor al XXVII Premi Serra i Moret al Civisme l’any 2009.
Fuster ha presentat la seva obra i el seu testimoni a instituts, escoles, universitats i presons. “Sempre explico les mateixes vivències, tan sols canvio la manera de verbalitzar-ho en funció del públic”, apunta, divertit. “Als llocs on vaig a donar testimoni i ja coneixen la meva història gràfica, tan sols els explico vivències i detalls de la meva experiència perquè la puguin conèixer i em puguin fer preguntes”, assegura.
D’altra banda, Fuster assenyala: “És molt difícil sortir del carrer si t’ajuden, imagina’t sense ajuda. Gràcies a la Fundació Arrels, amb la qual encara col·laboro, fa tretze anys que estic net, sense beguda ni medicació. També mantinc relació amb els amics que em queden d’aquells temps, tot i que molts ja no hi són. La vida mitjana en trajectòries d’indigència és d’uns 60 anys”, explica. Aquest proper Sant Jordi, l’autor presentarà una reedició de la seva trilogia, actualitzada amb les noves historietes que ha creat darrerament i que publica al seu bloc.
