El dia en què es va fer pública la vostra imputació acusant-vos de sedició vaig rebre una sacsejada que va avivar a l’instant els meus records de 40 anys enrere, 9 de març de 1976. Estant detingut en els calabossos de la comissaria de la Porta del Sol juntament amb el meu company i amic Jesús Naus, se’ns va comunicar el nostre processament per Sedició, a causa de la nostra participació en les vagues de Vitòria-Gasteiz. Quant temps, quantes diferències, quantes similituds.
Entenien el poder com un manar obeint i van contaminar gustosament col·lectius polítics i veïnals, joves, dones, desbordant i fent perillar els pactes continuistes de la transició
La vaga iniciada a Vitòria-Gasteiz el 7 de gener de 1976 i finalitzada a sang el març va començar amb treballadors de dotze empreses agrupades entorn d’unes reivindicacions comunes. Les assemblees de debat-decisió obertes i les seves resolucions, columna vertebral del moviment, entenien el poder com un manar obeint. Alimentaven una democràcia directa que amenaçava per contagi. Així es van contaminar gustosament col·lectius polítics i veïnals, joves, dones, desbordant i fent perillar els pactes continuistes contemplats per franquistes i oposició en el seu pacte de transició.
A Catalunya, des de fa anys, agrupacions i iniciatives de tot tipus sumen els seus esforços entorn d’una expressió concreta del seu sentir i les seves aspiracions. Amb grans dosis d’autoorganització popular i un corrent de fons que insisteix a fluir de baix a dalt, contradient les lleis de la gravetat i del regne d’Espanya.
A Vitòria-Gasteiz, la vaga, els seus continguts i mètodes i el seu trasllat al carrer ens va situar al punt de mira del poder i les seves forces repressives des del començament, recordant-nos que incorríem en il·legalitat i que el carrer era de Fraga. No existien els drets de reunió, associació o manifestació ni on reclamar-los, però els vam imposar. Els carrers seran sempre nostres.
Quaranta anys més tard i en aquesta democràcia, filla festejada d’aquella dictadura, se li recorda a Catalunya que la Constitució marca uns límits i que tot el que feu no té cabuda en aquesta
Quaranta anys més tard i en aquesta democràcia, filla festejada d’aquella dictadura, se li recorda a Catalunya que la Constitució marca uns límits i que tot el que feu no té cabuda en aquesta. Que fins als mateixos mecanismes de representació falsejats amb què ens van donar gat per llebre i que ens van presentar com a valors absoluts són paper mullat quan es pretén fer ús d’ells per decidir el que no està permès decidir. Paper mullat els drets formals de reunió, expressió o associació. Així al 1936, com al 1976, com al 2017. Però vau decidir decidir.
Aquí van recórrer a forces repressives arribades des de Logronyo, Burgos i Valladolid. A Catalunya i al més pur estil colonial van arribar des de tot l’Estat almenys 12.000 policies nacionals i guàrdies civils que continuen allí. En mostrar-se insuficients les amenaces, les pallisses, la manipulació, la patronal de Vitòria va viatjar a Madrid per demanar ajuda en forma de puny de ferro. Tres dies més tard, milers de persones serien tirotejades mentre assistien a una assemblea multitudinària. Van ser més de cent els ferits, la majoria per bala, miraculosament només cinc els assassinats, als quals seguim plorant i rabiant. Ningú ha estat imputat.
A Catalunya, en mostrar-se insuficients la marxa de les seus socials de grans empreses, l’estratègia de la por, les vostres detencions i les pallisses de milers de policies armats contra un referèndum fet poble, l’Estat recorre al 155.
Entre les sedicions de Vitòria-Gasteiz de 1976 i la Catalunya de 2017 hi ha innombrables diferències i almenys dos ensenyaments compartits
Entre les sedicions de Vitòria-Gasteiz de 1976 i la Catalunya de 2017 hi ha innombrables diferències i almenys dos ensenyaments compartits. Que l’estaca a la qual ens mantenen lligats es nota només en caminar més enllà dels metres de cadena que el poder cedeix a cada moment. Que al Regne d’Espanya, tant en dictadura com en democràcia, el camí desapareix a sang i foc allí on comencen a veure en perill la sacrosanta unitat de l’Estat o el model social, capitalista i patriarcal.
Quan un es convenç de què cal ser manat, es torna creient de quelcom situat per sobre de si mateix, i llavors… tot està perdut. Una abraçada avui, en què tot està disposat per fabricar persones submises, a tots el que persistiu en la resistència per allò que considereu just. A vosaltres, Jordi i Jordi, i als milers de sediciosos i sedicioses catalanes. Gràcies per obrir aquesta crisi política massiva i impredictible, per florir-nos tants somriures, recordar-nos les nostres capacitats i refrescar-nos vells somnis joves.
Lluís Llach va construir un pont íntim i polític etern entre les nostres lluites en compondre ‘Campanades a morts’ en denúncia dels assassinats dels nostres companys l’any 1976. Aquests dies hem cantat ‘l’Estaca’ a la plaça de Vitòria-Gasteiz caminant el pont en sentit invers. Manllevant les seves paraules-pont, que són de totes nosaltres, cantem enfront dels “assassins de raons, de vides”, d’ahir i d’avui: “Si tu l’estires fort per aquí, i jo l’estiro fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar”.
Una abraçada des de la nostra presó gran a la vostra presó petita, contra les quals seguim estirant des d’aquí i des d’allí.
