Seguint l’exemple de Barcelona, diversos ajuntaments dels Països Catalans han intentat activar la carta dels grans fastos esportius com a via de promoció de les ciutats, d’atracció de capitals i per engegar grans reformes urbanístiques. En alguns casos, s’han revelat com a operacions inassumibles quan la crisi econòmica s’ha tirat al damunt. En d’altres, el temps ha acabat demostrant que eren meres operacions per afavorir interessos privats o agrair favors a l’empresariat afí, que han acabat als tribunals. Fem memòria:
La Copa Amèrica al Port de València: una àncora de 440 milions
Deu anys després de la finalització de la primera Copa Amèrica de vela que se celebrava a València, l’Ajuntament, la Generalitat i el Govern central continuen discutint el pagament dels 440 milions d’euros de deute que la competició esportiva va deixar al Consorci València 2007, l’ens creat per gestionar les instal·lacions. La Copa Amèrica és va vendre com la regata més important del món, tant per les adminstracions valencianes, controlades pel PP amb Rita Barberà a l’Ajuntament i Francisco Camps a la Generalitat; com per l’Estat, amb José Luís Rodríguez Zapatero, del PSOE, al capdavant.
L’any 2003, l’equip suïs Allinghi triava la ciutat valenciana per ser la seu de l’edició 32, que començaria en octubre del 2004 i es disputaria fins a l’any 2007. Tres anys després se’n va realitzar una altra, l’any 2010, que va durar només dos dies i que estava precedida per un litigi judicial entre dos dels equips que aspiraven a guanyar la copa de les 100 guinees, que és el valor en or d’aquesta copa considerada el trofeu esportiu més antic del món.
Pel consistori valencià, seria important que el deute l’assolís l’Estat, com ja va passar amb els Jocs Olímpics de Barcelona 92 o les exposicions universals de Sevilla i Saragossa
La Copa America va servir de pretext per a desenvolupar una important reforma al Port de Valencia. A més de les seus dels dotze equips que van participar de les mànegues, es va construir un port esportiu amb 600 amarradors –la Marina Real Juan Carlos I– i el canal interior de la Darsena. Només aquesta obra estava dotada d’un pressupost inicial de 144 milions d’euros, però quasi totes les construccions van acabar amb sobrecostos. Pel que fa a les bases dels equips, en l’actualitat només dues d’elles estan ocupades i algunes s’han desmuntat al complet, com la de l’equip italià Luna Rossa. La base de l’equip americà Oracle, del sud-africà Shosholoza i de l’italià +39 s’han convertit en l’escola de negocis EDEM, impulsada per l’empresari Juan Roig (principal accionista de Mercadona), amb una inversió de 15 milions d’euros. La base de l’equip espanyol està ocupada per una empresa dedicada a la construcció de naus.
També es va encarregar la construcció de l’edifici Veles e Vents a l’arquitecte David Chipperfield, que es va alçar en onze mesos. La funció de l’edifici havia de ser la de ser el balcó de les personalitats convidades, patrocinadors i espectadores VIP al camp de regates de València. En l’actualitat l’edifici està arrendat al grup cerveser Heineken i al restaurant La Sucursal, que paguen una renda anual de 350.000 euros.
L’Ajuntament de València i el Govern central mantenen reunions per poder fer front al deute generat per les obres de l’any 2007. Dels 440 milions de deute, 330 corresponen a l’Institut del Crèdit Oficial i 66 estan compromesos amb el Banc Santander. Pel consistori valencià, seria important que el deute l’assolís l’Estat, com ja va passar amb els Jocs Olímpics de Barcelona 92 o les exposicions universals de Sevilla i Saragossa. Els ingressos del consorci pel que fa a les noves instal·lacions són de sis milions d’euros a l’any, tot i que calculen que es podrien arribar als 19 milions anuals. Molt lluny del deute milionari que va deixar la competició.
La gestió del circuit urbà de València, passada de voltes
Quan faltaven dues setmanes aproximadament per les eleccions municipals i autonòmiques al País Valencià, Bernie Ecclestone, el màxim dirigent de la Fórmula 1, la competició automobilística més important del món, anunciava la incorporació del circuit urbà de València al calendari de l’any 2008. “Gràcies per dir aquestes coses tan precioses i vincular el Gran Premi de Fórmula 1 al fet que jo continue sent president de la Generalitat. És molt d’agrair, li puc assegurar que en els pròxims dies intentaré amb el meu esforç guanyar aquestes eleccions i que aquest contracte faça que València tinga el que ja tenim preparat, un circuit urbà”. Així contestava l’aleshores president, Francisco Camps (PP), a l’anunci del magnat britànic.
El circuit, situat a les instal·lacions del port on també s’havia celebrat la Copa Amèrica, tindria “un cost zero per als valencians”, segons Camps, i s’havia de celebrar entre l’any 2008 i el 2015. L’organització del circuit aniria a càrrec de l’empresa Valmor, participada per Bankia, per l’empresari Fernando Roig (propietari de la taulellera Pamesa) i per l’excampió mundial de motociclisme, Jorge Martínez Aspar.
L’any 2012 l’empresa feia fallida i la Generalitat la comprava per un euro, assolint tot el seu deute, d’aproximadament 30 milions d’euros. Les proves automobilístiques de la Fórmula 1 al circuit, que s’havien de celebrar originalment fins al 2015, es van cel·lebrar per últim cop tres anys abans del previst.
Només tres anys després de la seua creació, Valmor feia fallida i la Generalitat la comprava per un euro, assolint tot el seu deute, d’aproximadament 30 milions d’euros
Esquerra Unida del País Valencià va denunciar la gestió del circuit urbà davant de la Fiscalia Anticorrupció, un fet que va motivar la presentació d’una querella d’aquest òrgan davant el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana. El tribunal, després d’estudiar el cas, el va derivar al Jutjat d’instrucció número 2 de València. La querella de la fiscalia es fonamentava en quatre punts: el contracte signat entre Valmor i la Generalitat, pel que l’empresa no va pagar ni un euro; l’ordre de Camps perquè la Generalitat avalés l’empresa sense seguir el protocol establert; la signatura de l’aval per part de la consellera de turisme del moment, Lola Johnson; i el pagament del cànon de 26 milions d’euros anuals, del qual es va fer càrrec l’administració valenciana sense cap contrapartida. En aquest cas, es troben imputats per un delicte de malversació de fons públics i prevaricació l’expresident de la Generalitat, Francisco Camps, l’excampió mundial de motociclisme, Jorge Martínez Aspar i l’exconsellera de Turisme, Cultura i Esport, Lola Johnson.
Amb el canvi del Govern de la Generalitat, l’any 2015, s’han anat coneixent més dades respecte a la gestió del circuit. En desembre d’aquell any, la Conselleria d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori lliurava a la Fiscalia del TSJ la documentació relativa a les infraestructures finançades per la Generalitat Valenciana per a la celebració de la Fórmula 1 a València. Segons aquesta documentació, les inversions fetes per la Generalitat arribaven als 98 milions d’euros. Per a Esquerra Unida del País Valencià, aquesta xifra podria arribar als 283 milions si es tenen en compte les despeses de la retransmissió, el cànon anual o la compra de Valmor i el seu deute, a més dels sobrecostos en les obres. El nou Consell valencià denunciava quatre antics responsables públics del circuit davant el Tribunal de Comptes el passat mes de maig i els exigia el pagament de 24 milions d’euros de les seues pròpies butxaques. Una de les persones denunciades és de nou l’exconsellera Lola Johnson.
Palma Arena: pista lliure a la corrupció
Corria l’any 2007 quan el velòdrom de Palma veia coronar-se el ciclista de Porreres, Joan Llaneras. El recinte, conegut com a Palma Arena, s’havia inaugurat el març d’aquell any per acollir els Campionats del Món de Ciclisme en Pista. 90.000 metres quadrats, més de 5.000 localitats i un preu final per al Govern balear de 110 milions d’euros, amb un sobrecost de 90,6 milions d’euros, en la que l’expresident illenc del Partit Popular, Jaume Matas, va considerar “l’obra esportiva més important de Mallorca”, va fer saltar totes les alarmes.
A partir d’aquí, l’any 2008, el jutge José Castro comença la instrucció d’un cas que acabaria sacsejant no només la vida política de l’illa, sinó de tot l’Estat espanyol. De les 25 ramificacions del cas, una va derivar en l’anomenat cas Noós, que tocaria de ple la família reial per via del cunyat de l’actual rei, Iñaki Urdangarin i l’aleshores Infanta Cristina. Entre els altres implicats il·lustres, al sumari també hi apareixia l’arquitecte Santiago Calatrava, imputat per l’avantprojecte de l’òpera de Palma.
Matas és, però, el protagonista principal del cas. Implicat directament a fins a tretze de les peces del sumari, se li han imputat delictes tan diversos com malversació de fons públics, falsedat documental, suborn, prevaricació administrativa, frau a l’administració o blanqueig de capitals. El popular ha rebut fins a tres condemnes derivades del cas Palma Arena. El 2012 va ser condemnat a 6 anys de presó per la contractació il·legal del periodista Antonio Alemany perquè li escrigués els discursos. Finalment la pena fou rebaixada a 9 mesos. Poc després, l’Audiència provincial el condemnava a pagar 9.000 euros de multa per la contractació fictícia de la seva dona. La tercera la va rebre aquest febrer i està vinculada al cas Nós. Tres anys i vuit mesos de presó per un delicte de prevaricació continuada en concurs públic amb falsedat documental i malversació. No obstant això, els maldecaps del que fou Ministre de Medi Ambient durant el segon govern d’Aznar no acaben aquí. En espera, més de vint causes per corrupció, la majoria derivades del cas Palma Arena.
Tarragona, els únics jocs ajornats de la història
El 15 d’octubre de 2011 o el dia del somni. El Comitè Olímpic Internacional anunciava que els Jocs del Mediterrani de 2017 se celebrarien a Tarragona després d’imposar-se al seu principal competidor, la ciutat egípcia d’Alexandria. Es complia així el somni de l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros (PSC) de convertir el seu municipi en una versió actualitzada del mite romà de Tarraco. Però la decisió arribava en una època on la crisi econòmica tocava fons, encara que es projectava sobre un pressupost optimista de més de 300 milions d’euros. Finalment, s’ha situat en 30 milions i amb un ajornament agònic d’un any, fins al 2018, del que havia de ser un macroesdeveniment esportiu, obtenint el dubtós rècord de ser els primers Jocs de la història que s’ajornen per una causa no major: l’ajornament farà que coincideixin amb els mundials de futbol, dificultant encara més l’atenció mediàtica.
Les principals instal·lacions i l’anella olímpica s’estan construint al costat de l’Escola Mediterrani, on encara s’estudia en barracons
Una competició de segona o tercera fila que ja havia tingut lloc a la ciutat de Barcelona l’any 1955 malgrat no quedar gravat en els llibres de la memòria, el PSC tarragoní el va convertir en clau de volta del seu programa electoral municipal del 2007: “la nostra generació farà història com el seu dia la van fer a Barcelona els Serra, Samaranch i Maragall amb les Olimpíades del 92”, deia l’alcalde el 2009. El consistori, no obstant això, va començar a construir la casa per la teulada, amb més del 100% del pressupost anual de deute acumulat. Miguel Cardenal, expresident del Consell Superior d’Esports estatal, va afirmar que l’ajuntament no tenia cap conveni amb l’Estat que garantís el finançament del govern central abans de les eleccions generals del 2011. Tot i això, 10,5 milions s’han acabat sumant al còmput global pressupostari, provinents del govern de l’estat.
Les infraestructures de nova creació tenen l’objectiu de donar a Tarragona les instal·lacions esportives públiques que mai ha tingut: un palau d’esports (15 milions d’euros aportats per la Generalitat), una piscina, una pista d’atletisme i una anella olímpica situades al costat de l’escola Mediterrani, on molts alumnes estudien en barracons, en un dels barris que menys inversions rep per part del consistori. L’especulació dels terrenys vindrà de la mà d’un dels tòtems de la propietat a la ciutat, José Luís García, relacionat amb l’actual regidor d’ubanisme, que construirà una zona de pisos i albergarà un Ikea al voltant.
Barcelona 2022, els jocs hivernats
La candidatura que es va anomenar de Barcelona-Pirineus per optar als Jocs Olímpics d’Hivern del 2022 va néixer el gener del 2011 com un as a la màniga de l’aleshores alcalde, Jordi Hereu (PSC), pocs mesos abans de les eleccions municipals del maig d’aquell any, que acabaria perdent. Tot i que el mateix Hereu havia dit en diverses ocasions que Barcelona no podia créixer més a base de grans esdeveniments (pensant més en el fallit Fòrum del 2004 que en els jocs del 92) finalment no va poder evitar caure en la temptació dels seus antecessors Clos, Maragall i Serra.
El projecte, d’entrada, semblava tan estrambòtic que més d’un ja va parlar d’una hereuada (pensant en les famoses idees fora de guió de l’exalcalde Pasqual Maragall, conegudes com a maragallades). El projecte es presentava com una organització bicèfala amb una seu a Barcelona (on s’haurien disputat els esports indoor, sobretot els de gel) i l’altra a Puigcerdà o La Seu d’Urgell, que centralitzaria l’activitat a l’aire lliure, repartida entre diverses estacions d’esquí de les comarques de la Cerdanya, el Ripollès, el Berguedà, l’Alt Urgell i el Solsonès. Com que el Comitè Olímpic Internacional estableix que la distància entre seus no pot superar els 200 quilòmetres, quedava descartat el centre d’esports hivernal amb més prestacions de Catalunya, Vaquèira Beret.
Encara que tot plegat estava per definir, el complex format per la Molina i la Masella havia de ser el centre neuràlgic de les proves alpines. Es tracta d’estacions que durant els darrers anys estan notant de forma molt fefaent les conseqüències del canvi climàtic i la manca de neu, que les ha fet poc rendibles. Com bona part de centres d’esquí del Pirineu Oriental català (Vallter, Vall de Núria, Espot o Port Ainé), a causa de la mala gestió de les empreses explotadores, han anat passant a mans públiques durant les darreres dècades i estan aglutinades en la divisió de muntanya de Ferrocarrils de la Generalitat. A sobre, Barcelona havia de competir inicialment amb una candidatura de Saragossa-Jaca, atès que cada comitè olímpic només en pot presentar una; però el projecte aragonès es va retirar aquell mateix any.
Les activitats relacionades amb la candidatura fallida van ocasionar una despesa de 2,5 milions d’euros en cinc anys
A Barcelona, tot i que s’anunciava que s’aprofitarien els equipaments esportius existents, també es va prometre una nova Vila Olímpica a la Marina del Prat Vermell, que alhora serviria per desencallar la urbanització d’aquest sector, en aquell moment força parada per la crisi econòmica. El nou alcalde de la ciutat, Xavier Trias (CiU), va entomar el projecte, que havia criticat des de l’oposició, segurament engrescat pels seus companys de partit de La Seu d’Urgell i Puigcerdà (Albert Batalla i Albert Piñeira) els qui amb més entusiasme el van defensar. Es va posar en marxa una Oficina Tècnica perquè hi anés treballant, amb l’exjugador d’handbol Òscar Grau al capdavant.
Però l’any 2013, després d’una reunió amb representants del COI, l’aleshores alcalde va haver de reconèixer que la cosa estava molt verda i que el més sensat seria posposar la candidatura i optar als jocs del 2026. Els treballs de l’oficina tècnica van seguir a força baixa intensitat fins que, el juny del 2015, així que l’equip de Barcelona en Comú amb Ada Colau al capdavant va formar govern a la ciutat, es va decidir cancel·lar totes les activitats relacionades amb l’oficina tècnica i cessar-ne el director. Amb tot, la resta de grups municipals van forçar l’equip de govern a formar una comissió d’estudi per decidir de forma consensuada què fer amb Barcelona-Pirineus 2026, integrada per tots els partits del consistori, menys el PP i la CUP, que no en van voler saber res. El març passat, aquesta comissió va presentar la conclusió d’enterrar definitivament el projecte, bàsicament amb l’argument de la seva molt discutible viabilitat econòmica. Les activitats relacionades amb la candidatura fallida van ocasionar una despesa de 2,5 milions d’euros en cinc anys.
