L’any 1919, en un discurs pronunciat a l’Ateneo de Madrid, Salvador Seguí, el noi del Sucre, aclaria sintèticament: “Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional”. Gairebé com una profecia autocomplerta, el 2017 dóna la raó al referent de l’anarcosindicalisme català. Les posicions no han canviat gens i la patronal catalana, amb nom idèntic, manté una posició idèntica.
Gay de Montellà, que presideix Foment des de 2011, afirmava el juny passat: “600 anys d’història comuna no es poden canviar en sis anys (…) només hi ha una legalitat, la que emana de la Constitució”. El règim del 78, com a búnquer, també surava en boca de Joan Rossell, president de la patronal espanyola, que el setembre de 2015 signava un article a La Vanguardia per alertar de “les greus conseqüències de la ruptura” i “de la sortida de l’euro”. El juliol de 2017, tant Foment Nacional del Treball com la CEOE –amb el seu expresident Díaz Ferran empresonat per frau massiu– van rebutjar “el cop d’estat jurídic de la Generalitat”. Tot i que el 80% de la societat catalana està a favor del referèndum, al document de la Comissió Jurídica de Foment s’hi llegia: “El projecte de llei del Referèndum d’Autodeterminació no ha d’arribar a presentar-se al Parlament de Catalunya i, en cap cas, s’hauria d’arribar a aprovar (…); apel·la a una inexistent sobirania del poble de Catalunya per organitzar un referèndum contrari a la Constitució”.
L’estratègia de totes dues patronals, en hores baixes però fidels al pacte transicional del 1978, és reeditar un nou pacte entre les elits catalanes i espanyoles que tanqui per dalt el que es pretén obrir per baix i obturi qualsevol canvi. Foment, La Caixa i La Vanguardia conformen la tríada catalana: l’11 de novembre de 2015, en un pronunciament inusual, el comte de Godó va proclamar la seva lleialtat a la monarquia espanyola i el compliment de la llei davant el Cercle del Liceu. Només dos mesos abans, Mariano Rajoy havia dinat a la residència barcelonina dels Godó, en companyia d’Isidre Fainé (president de La Caixa) i Josep Oliu (president del Banc Sabadell).
Els mercats financers, contra el procés
Les elits financeres i econòmiques, a través d’un treball discret de despatx i sempre emmudint, no només s’han activat contra el referèndum i el dret a l’autodeterminació, sinó també contra qualsevol opció o possibilitat de canvi polític i social en un sentit democràtic i de transformació social. Des de l’inici de la pitjor crisi social des del final de la dictadura, el retaule de declaracions és llarg i eloqüent, malgrat l’habitual silenci del poder. Va donar l’alerta el difunt banquer Emilio Botín (amb 2.000 milions d’euros a Suïssa): “Només em preocupa Catalunya i Podem”. Segons la consultoria Deloitte, el 75% de l’empresariat espanyol està preocupat per la secessió catalana. I Andbank –allà on tenia els comptes la família Pujol– ha advertit que el risc més gran per a la borsa espanyola i l’Ibex35 és l’1 d’octubre.
La Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvi (CECA) –amb la rúbrica del Santander, el BBVA, La Caixa, el Sabadell i el Popular– advertia que, en cas d’unilateralitat, marxarien de Catalunya
Abans, mentre bufaven indignacions socials, Josep Oliu, del Banc Sabadell, va fixar el rumb: “Cal fer un Podemos de dretes”. I aviat va arribar l’agència internacional JP Morgan amb la mateixa melodia i assenyalant contra qui calia fer-ho: Catalunya i Podem. Aleshores, el silenci de La Caixa –4.700 milions en l’estafa de les preferents– ja era eixordador i només el va trencar, agnòsticament, Isidre Fainé el maig de 2014: “El meu partit és La Caixa”. No era del tot cert. Rere els resultats de les eleccions del 27 de setembre, pocs dies després que les urnes donessin una majoria absoluta sense precedents històrics a les opcions independentistes, la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvi (CECA) –amb la rúbrica del Santander, el BBVA, La Caixa, el Sabadell i el Popular– va llançar la seva amenaça mitjançant un polèmic comunicat en què advertia que, en cas d’unilateralitat, marxarien de Catalunya. Totes? No, totes no: les caixes cooperatives i les entitats de les finances ètiques van replicar que elles es quedarien. I si la gran patronal es posava d’esquenes a l’autodeterminació com alertava Seguí, la petita i mitjana empresa, base de l’actual model productiu, feia anys que s’havia integrat al Pacte Nacional pel Dret a Decidir primer i al Pacte Nacional pel Referèndum després: PIMEC i CECOT es manifestaven a favor de les urnes. Com a excepció, Grífols –la multinacional farmacèutica que va deslocalitzar fiscalment l’empresa a Irlanda– també es va posicionar a favor del dret a decidir.
Però l’Ibex 35, terratinents de l’Estat, no. “La independència seria un desastre per a Catalunya, Espanya i Europa”, va dir José Luis Bonet, president del grup Freixent i de la Cambra de Comerç d’Espanya. Per revertir la demanda autodeterminista, Bonet va proposar, el febrer d’aquest any, “recuperar la mili”, després que 40.000 insubmisos i un milió d’objectors, després d’una llarga lluita, l’haguessin enviat a la paperera de la història. Bonet és membre actiu del Foro Puente Aéreo, que aplega 40 grans empresaris de Barcelona i Madrid vinculats a l’Ibex35 –ACS, Telefónica, Cuatrecasas, Endesa o Planeta–, obertament contraris al referèndum.
La cultura de la por, arreu
Res de nou sota la capa de la terra, més que la cultura –desmuntable– de la por. En una crònica memorable feta just abans del referèndum escocès de 2014, Andy Robinson descrivia com s’havia articulat, en un context d’acceptació democràtica del referèndum, el no anglès: els artillers al control dels canons i arpons de l’alta potència incloïen el primer ministre britànic, la cap de l’oposició, els antics primers ministres, Obama i Clinton, tots els partits polítics de Westminster, la reina de la Gran Bretanya, el governador del Banc d’Anglaterra i altres banquers eminents, tots els bancs de la City, la British Petroleum i consellers delegats de les diverses multinacionals. I més encara: el premier de la República Popular Xinesa, el president de la Comissió Europea, l’FMI i l’OCDE; i David Bowie i Bob Geldof; i el poderós Financial Times, tots els diaris britànics i la majoria d’escocesos, la BBC i fins i tot el premi Nobel Paul Krugman. Abans del referèndum, The Guardian editorialitzava: “Sigui el que sigui el que decideixi Escòcia, el vell ordre està mort i enterrat”.
Del buc insígnia mediàtic de la transició, el grup Prisa, en paraules de Juan Luís Cebrián: “s’ha d’aplicar l’article 155 i suspendre l’autonomia de Catalunya”
Si féssim la comparativa amb l’Estat espanyol davant l’1-O –o amb el referèndum guanyat pel poble grec davant la troica, després severament castigat–, sortiria un panorama similar: totes les icones del règim de 1978 i gairebé tots els poders seculars de la pell de brau. Del buc insígnia mediàtic de la transició, el grup Prisa, en paraules de Juan Luís Cebrián –“s’ha d’aplicar l’article 155 i suspendre l’autonomia de Catalunya”–, a la Conferència Episcopal Espanyola –que ja va titllar el 9-N “d’immoral i inadmissible”–, passant per militars ultres –el coronel Alamán: “l’exèrcit s’ha d’aixecar”– i fins a la flamant ministra de Defensa espanyola: “Por tierra, mar y aire, las fuerzas armadas y la Guardia estan para defender la integridad de España”.
Al Círculo Ecuestre: “Al enemigo, ni agua”
Aquest posicionament de les elits ve d’antic. El març de 2011, a la mateixa hora que dos ultres interrompien l’obra de teatre Gang Bang al crit de “Viva Cristo Rey!”, se celebrava un acte al club selecte de la burgesia barcelonina, el Círculo Ecuestre, tot just on comença l’upper Diagonal, on va acabar prenent la paraula Luís Montesino-Espartero y Juliá, marquès de Morella i coronel de Cavalleria. Amb una al·lusió inicial a “nuestra guerra de liberación”, va exalçar el franquisme –“Al morir el Caudillo, heredamos una España Grande y Libre que en los últimos 30 años se ha ido desmembrando…”– i va sostenir: “Como no podemos luchar con las armas, porque no nos lo permiten, tenemos que luchar con las ideas”. Va cloure la intervenció, enmig de vergonyants apologies de la dictadura, amb un categòric “al enemigo, ni agua”. Lluny, però tan a prop d’aquelles declaracions de Fraga Iribarne de 1968: “Cataluña… la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario”.
La teoria clàssica de les elits ha topat amb la desautorització col·lectiva i la deslegitimació social més grans, ara per ara, del règim del 78, corcat per la corrupció, el capitalisme dels amiguets i les desigualtats socials. La poliarquia que es va consagrar fa 40 anys ha topat amb una mobilització social persistent i arrelada en defensa de les sobiranies, el referèndum i l’autodeterminació. Drets democràtics que van ser negats per una transició que, per al jurista August Gil Matamala, es va fonamentar en tres tabús com a principis intocables: “El principi nacionalista de la indissoluble unitat d’Espanya, el principi d’ordre social i inqüestionabilitat del capitalisme i el principi vertical de jerarquia i autoritat”. Contra ells, el dilema, com el 1978, sembla ser el mateix: tancar per dalt el que es vol obrir per baix. O obrir per baix el que pretenen tancar, amb pany i forrellat i un altre cop, per dalt.
