Sempre m’ha fet mania el número 10. Embolcalla el miratge de l’excel·lència que des de ben petits ens és fixada com a meta en una cursa absurda que pretén puntuar l’aprenentatge. També a l’hora del pati, el 10 és la casella final de la xarranca -el cel- i la puntuació màxima del jurat que menja chuches i puntua petites shakires.
Ja fora de l’escola, el 10 segueix enganxat a nosaltres, és una branqueta que un dia algú ens va enganxar a l’esquena dissimuladament amb un tros de cel·lo, com una llufa. I nosaltres, uns innocents. Al final de la branca, que ens sobrepassa el cap com l’antena d’un auto de xoc i es corba endavant, hi ha el fil transparent. Penjant del fil, com una pastanaga sempre fresca i gustosa, el 10. O com el núvol de cotó-fluix que teníem sobre el bressol, amb estrelles, sol i lluna, per vetllar-nos el son: esponjós, palpable, d’un blanc intens, zum zum, a qué huelen las nubes. El 10, com la noia esvelta i radiant que, malgrat estar en el primer dia de regla, se sent genial, ensuma els núvols i es menja el món. I nosaltres que no ens mengem mai la pastanaga ni ensumem els núvols, que malgrat els tenim sempre davant dels nostres ulls no els podem ni tocar, per molt que correm i correm (ni tan sols si en comptes de córrer, ens posem a fer running com fan els nois 10).
“Sempre m’ha fet mania el número 10. Embolcalla el miratge de l’excel·lència que des de ben petits ens és fixada com a meta en una cursa absurda que pretén puntuar l’aprenentatge”
És per tot això que em fa mania al número 10 (i perquè la diferència amb Déu és subtil). I és per això que enguany que l’Ainara els fa, els 10, tinc ganes de proposar-li que bufi les espelmes amb energia i traspassi el llindar com qui, arribada a la darrera casella de la xarranca, segueix botant i botant, sense direcció, a la pota coixa, a les dues potes, fent el pi i tocant a terra, amb les palmes de la mà. Un terra ple d’imperfeccions i una manera, la seva, de trepitjar-lo també imperfecta i imprevisible, però la seva. Tinc ganes doncs de dir-li oblida els números 10, oblida les curses, oblida les notes i les caselles, oblida el cel, desfés la xarranca, canviem l’ordre de les caselles, ara vull que la 10 sigui la segona i li segueixi el 4 i després el 7, desaprèn les enumeracions lògiques, encara som a temps.
Això de desaprendre se m’ha acudit avui en llegir el que ha escrit el Sergi al facebook, amb motiu dels 20 anys de l’okupació del Palomar i 15 del desallotjament: “Vam aprendre a viure d’una forma diferent a l’establerta i, sobretot, ens ho vam passar molt i molt bé. Després de tantes coses que vam aprendre, les més importants segurament son les que vam desaprendre.”
“Això de desaprendre se m’ha acudit en llegir el Sergi amb motiu dels 20 anys de l’okupació del Palomar: ‘Vam aprendre a viure d’una forma diferent a l’establerta i, sobretot, ens ho vam passar molt i molt bé'”
Ho he llegit, mentre pensava com felicitar l’aniversari a l’Ainara, i és quan he pensat que li voldria regalar precisament un record dels meus 10 anys. Una cançó que sonava miraculosament a la tele, cap al 87, en un programa igualment miraculós que mai no homenatjarem prou, La Bola de Cristal. Kiko Veneno, a ritme de sintetitzador i acompanyat d’uns xavals que acabaven de descobrir el breakdance, cantava: “Voy a desaprender para desenseñar cómo se deshacen las cosas”. Mai no l’he oblidat aquella tornada. Però sovint recordo també tot el que em queda per desaprendre. Aquest vespre escoltaré del revés la cançó, a veure si dono amb la fórmula per desenganxar-me el cel·lo i la branqueta i la pastanaga, per tirar-me per terra a ballar, cap per avall, amb impossibles rodes de breakdance que demà li ensenyaré -o desensenyaré- a l’Ainara per al seu aniversari.
