autoría:Berta Camprubí, Estrasburg
"Érem pobres, parlàvem kurd a casa però no vaig saber que jo era kurd fins que vaig tenir quinze anys. Al carrer havíem de parlar turc, no teníem drets com a kurds… Estava prohibit ser kurd”. Hassan Demir va néixer el 1962 al nord del Kurdistan. No va ser fins al 1978 –quan Abdullah Öcalan, Sakine Cansiz i altres activistes kurdes van fundar el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK)–, que va saber “la veritat: la identitat kurda existia”, recorda amb emoció Demir. Després de netejar sabates, vendre cafès i tes al carrer i treballar en la siderúrgia des dels cinc anys, abans de fer els divuit va decidir marxar a Europa. “Turquia era cada cop més perillosa per a les kurdes. El meu oncle era a Alemanya i em va passar diners per anar-hi”.
Com Demir, des dels anys 60 i amb diversos pics migratoris –sobretot durant la dècada dels 90–, aproximadament tres milions de kurdes s’han vist obligades a fugir de la seva terra. Les causes de la diàspora, sempre amb una clau ètnica de rerefons, van ser econòmiques en algunes circumstàncies i regions concretes, però han sigut sobretot polítiques i socials per a les kurdes de tots els països en què el Kurdistan va quedar dividit l’any 1923: l’Iraq, l’Iran, Turquia i Síria. Persecució, repressió, tortura i pobles sencers massacrats. Desenes de milers de persones assassinades pel sol fet de ser kurdes. Avui, la majoria de les exiliades viuen a Europa, concentrades sobretot a Alemanya –més de 800.000–, l’Estat francès –500.000–, Suècia, Bèlgica o Suïssa –150.000 entre els tres països–, i el seu teixit organitzatiu és extremadament actiu, plural i articulat.
Una xarxa resistent
Quaranta anys després de la seva partida, Hassan Demir viu a Estrasburg amb la seva família, on participa de l’associació kurda de la ciutat: la casa del poble kurd o komalê. Actualment 430 ciutats europees tenen komales funcionant activament, que –juntament amb centenars d’associacions kurdes culturals, de joves i de dones– s’entrellacen dins el gran paraigües que representa el Congrés de la Societat Kurda Democràtica a Europa (KCDK-E, per les seves sigles en kurd). Mentre que la capital de l’activitat política de la diàspora és Brussel·les, on hi ha el Congrés Nacional del Kurdistan, el nucli fort activista del moviment es troba repartit entre diverses ciutats alemanyes, amb les NAV-DEM o cases democràtiques de les kurdes, organitzacions cada vegada més perseguides i reprimides per l’Estat alemany en coordinació amb el turc.
Amb diferents nivells de responsabilitat i implicació, són centenars de milers les kurdes que participen del megaentramat del KCDK-E, a través del qual ha resistit per dècades i a més de 4.000 quilòmetres de distància el sentit d’arrelament a un territori i a una cultura perseguida i invisibilitzada en l’àmbit global. Organitzades en comunes, comissions temàtiques i assemblees en el si de tots els col·lectius, es posa en pràctica el mateix paradigma que impregna avui la revolució de Rojava, el confederalisme democràtic –ideat per Öcalan, líder empresonat des de fa dinou anys. “No només volem salvaguardar la nostra cultura, sinó també difondre un nou model de vida lliure”, predica Jiyan Karahan, representant del Moviment de Dones Joves Lliures a Suïssa.
'Welatparêzî' o l’amor per la terra pròpia
Des d’entregar un salari mensual cada any fins a acollir quadres –perfils d’alta responsabilitat dins l’organització– en funcions diplomàtiques internacionals a casa seva, les famílies del moviment kurd requereixen generositat i entrega. En llenguatge occidental són anomenades “famílies patriotes”, però el concepte precís, en kurmanjí, és welatparêzî, o aquelles que reuneixen “el principi que connecta la terra amb la ideologia, la producció i la cultura […] que, contra el nacionalisme i la colonització, destaca l’amor per la pròpia terra. És a través d’aquesta idea que el poble ha après, desenvolupat i protegit el teixit de les seves societats, els seus valors històrics”. Així és definit per la jineologia, el paradigma del coneixement de les dones desenvolupat pel moviment kurd des de fa dècades, al qual han posat nom fa pocs anys.
A Europa, totes tenen en comú almenys tres coses. La primera, un territori llunyà i anhelat. “Cada dia penso a tornar al Kurdistan amb la família, és l’objectiu de tot”, confessa Mahir Heval, kurd resident a Luxemburg. La segona, el llarg camí recorregut fins al lloc on els ha tocat viure. “Vam haver de deixar els meus germans enrere perquè no teníem prou diners i vam venir amb els meus pares sota un camió, a l’espai on es guarda la gasolina de reserva, untats de greix perquè els gossos no ens ensumessin”, testimonia Destan Botan, jove kurd resident a l’Estat francès. I la tercera, unes dificultats constants; burocràtiques, socials –entre l’assimilació i la integració– i polítiques però sobretot emocionals, que, gràcies a estar organitzades, apaivaguen. “Tenia 30 anys quan vaig haver de marxar de Sulaymaniyah –l’Iraq kurd– perquè treballava al diari Azad (Llibertat) i perquè la meva germana ja havia caigut com a màrtir en una massacre a Erbil”, explica la periodista Necibe Qeredaxi, qui avui té 51 anys i col·labora amb diferents mitjans de comunicació kurds, com Stêrk TV, que visibilitzen de manera quotidiana l’activitat del moviment kurd a Europa i l’actualitat al Kurdistan.
L’alliberament de la dona a la diàspora
L’any 1993, una tercera part de les forces armades del PKK ja eren dones. “Ningú en el sistema d’estat-nació és lliure, especialment les dones, i aquest és el motiu pel qual la lluita ha de ser forta amb totes les dones”, explica la jove Karahan. Més enllà de participar en les komales, les dones s’organitzen autònomament a través del Moviment de Dones Kurdes (TJK) i el Comitè de Jineolojia. El primer, explica Nursen Kidiz, representant internacional del TJK, a més de reflectir la lluita de les dones al Kurdistan busca ser present en tots els àmbits de la vida: polític, cultural, econòmic i social. El Comitè de Jineolojia, en canvi, té l’objectiu de crear una xarxa global de dones al món i expandir la revolució de les dones. “Nosaltres considerem que la primera colonització al món va ser sobre les dones, i per mi la jineolojia és tornar a la nostra pròpia emancipació, a la nostra pròpia llibertat vital”, expressa Kidiz.
Zozan Afrin, representant del Partit de la Unió Democràtica (PYD) de Rojava, manifesta que moltes kurdes i internacionalistes a Europa sol·liciten anar a lluitar a Rojava. “Quan ens ataquen ens protegim a nosaltres mateixes, és el nostre deure. Hi ha moltes dones que volen anar a Rojava perquè no poden quedar silenciades”, assegura. I és que, com diu Dilek Ocälan, parlamentària del Partit Democràtic dels Pobles (HDP) a Urfa, Turquia, la guerra a Afrín “no és només una guerra contra els drets humans, sinó una guerra que defensa la masculinitat”. Sakine Cansiz, Fidan Doğan i Leyla Soylemez, les tres activistes kurdes assassinades a Paris l’any 2013, foren també màrtirs d’aquesta mateixa filosofia. “Crec que hem d’universalitzar la nostra lluita, que ara ja és dins del cor d’Orient Mitjà. És una esperança d’emancipació, de llibertat, és una esperança de lluita contra totes les formes del patriarcat, contra els feminicidis, contra els genocidis”, afegeix Nursen Kidiz.
Llavor d’una identitat desterrada
Gökce Nujîn és kurda, tot i que va néixer l’any 1996 a l’Estat francès. Sacseja el cos d’una manera única, unida pels dits petits de les mans a desenes de companyes kurdes en una de les més de 30 danses que coneix. “Hi ha unes 76 danses diferents, cada dansa es reconeix per si sola, si és per un casament, una mort, per l’estiu, etc.”, explica l’artista yezidita Amelé Can. “A l’abril no dansem perquè és la natura la que dansa, és ella qui es casa i el que fem és agrair-li”, exclama, expressivament. Can viu a Alemanya des de fa 48 anys i ha celebrat 48 Newroz, el canvi de cicle kurd. “Li dec tot a la meva mare: a Europa han sigut elles les que han conservat la nostra cultura, gràcies a ella he pogut desenvolupar tot aquest potencial artístic”, assegura el músic.
La resistència de la cultura i la identitat kurdes en la diàspora es dona, en gran part, gràcies a la funció natural de les mares i els pares dins l’àmbit familiar. Parlar en la llengua pròpia i posar canals kurds a la televisió a casa o mobilitzar-se als carrers de manera habitual, ha sigut segurament la lluita més efectiva d’aquest poble desterrat. Això ha fet, a la vegada, que un altre dels col·lectius kurds més ben organitzats sigui el de les joves. “Les joventuts kurdes també formem part del sistema del Congrés Popular del Kurdistan (KGK), basat en el confederalisme democràtic, tot i que gaudim d’autonomia”, explica Karahan. “Som gent jove en diàspora, per tant, és molt important no deixar perdre el nostre fons cultural, històric”, posa en rellevància la jove líder, molt rotunda també en un últim concepte: “A Europa pots parlar una mica més, és veritat, però no canvia res: això d’aquí no és llibertat, vull deixar clar que jo no seré mai lliure a Europa, per mi l’únic lloc on seré lliure és el Kurdistan".
*Article publicat al número 449 de la 'Directa'
