Quan el meu pare es va jubilar, va decidir caminar mirant la part de dalt dels edificis i pintar aquarel·la. Buscava escoles oficials on aprendre’n (aquarel·la, no a caminar mirant la part de dalt dels edificis, això malauradament no ho ensenyen enlloc ni se’ns acut gaire sovint) i es queixava que li semblaven una mica cares. Pero ve a los centros cívicos, que están genial, li vaig dir. Ya he ido, ya he hecho algun taller… pero no me veo… los centros cívicos están llenos de mujeres que buscan, em va contestar. ¿Ein? ¿Que buscan ligar, quieres decir?, vaig preguntar al·lucinada. ¡No, no! Mujeres que buscan: Realizarse, el sentido de la vida, conectar, descubrir cosas nuevas, compartir… -movia les mans com aspes d’un molí- que tienen inquietudes y todo eso… mujeres que buscan.
La conversa va causar furor entre les meves amigues. Totes ens reconeixíem com a mujeres que buscan. Qui no feia shiatsu, feia trapezi, ceràmica, horts de balcó, cant, tertúlies literàries, flamenc, restauració de mobles, llengua de signes, biodansa o si no ho feia, volia anar demà a una xerrada sobre el tema que es fa a no sé on, qui s’apunta? I totes cada dos per tres ens preguntàvem pel sentit de la vida i miràvem de realitzar-nos, tot i que no empréssim un concepte tan cutre com realitzar-se. Aquell any, pel meu aniversari la Sara em va fer un quadre molt xulo de mujer que busca amb una lupa que encara tinc sobre el sofà. Per sort, no només buscàvem les dones del meu voltant (tot i que sí majoritàriament), i amb el Joan, el Cristian i el Xavi vam muntar una deliciosa companyia de clown que encara -i sempre- tinc sobre l’altar del deliri i la bogeria quotidiana al meu cor.
Totes ens reconeixíem com a mujeres que buscan. Qui no feia shiatsu, feia trapezi, ceràmica, horts de balcó, cant, tertúlies literàries, flamenc, restauració de mobles, llengua de signes o biodansa
La nit de dissabte em va donar per pensar en tot això, al poliesportiu de Sort, veient el cabaret d’arts escèniques que cada any organitza el col·lectiu (de dones, novament) Ntelades i on participaven diferents grups del poble i de propers. Vaig anar-hi a petar una mica per casualitat, que jo havia vingut al Pallars per omplir-me els ulls amb tots els verds del món, però les tres hores que va durar van ser una celebració. De virtuosisme en molts casos, sí, però sobretot de tot allò que desprèn especialment el circ i el cabaret que a mi m’agrada: auto-organització, comunitat, vergonya compartida i superada en obert, ganes de sostenir-la entre tots i totes… i gent que busca. Busquen la corda, per enredar-hi bé el peu i mantenir-se a les alçades; el matalàs, per poder caure-hi; la mà del company, per fer-lo volar; el riure del públic, per recordar què hi fan allà. Busquen, busquem, tants altres, cada dia: la corda, el matalàs, la mà, el riure.
No ho deia amb mala intenció el meu pare, ni molt menys, allò de las mujeres que buscan, però en aquella conversa vaig veure que posàvem paraules a una idea ben arrelada a la nostra societat: buscar és de febles, incomplerts. Perdedors potser, fins i tot. La gent com cal no busca, sinó que té, tot el que ha de tenir: La idea clara, la ubicació exacta, l’opinió de com són les coses, la versió precisa dels fets, la identitat nítida. Ai, la identitat nítida. La d’ells i de la resta del món. Se saben ben auto-etiquetats i auto-etiquetades i disposats a etiquetar la resta del personal.
Hi ha una visió estàtica de les persones, de les identitats. Hi ha la negació de qualsevol oportunitat de transformació personal i social. Hi ha la negació de qualsevol oportunitat de buscar-se, de buscar-nos i trobar-nos en un lloc diferent
No els veureu fent cabaret, no, provant de volar amb el trapezi, fiant-se del company que els ha de recollir quan deixin anar la barra… No. Els escoltareu, sí, arreu, disparant etiquetes, com amb les pistoles aquelles de posar preus al súper (m’encantava mirar les reposadores fent clec clec clec als pots de tomàquet, els paquets de cigrons, les ampolles de llet… clec clec clec). Els escoltareu disparant etiquetes contra algú per una acció, un comentari, un gest, una idea, però sense voler entrar en l’acció, el comentari, el gest, la idea, ni el seu context. Amb el vici de no dubtar mai. Amb el vici de no preguntar-se com hauria de ser la crítica per contenir dins seu transformació i un futur millor.
Disparen -i amb ells, una mica tots- l’ets: ets això, ets allò altre, en comptes de això que fas o això que dius ens afecta de tal manera o tal altra, parlem-ne. Darrera de cada ets hi ha una visió estàtica de les persones, de les identitats. Hi ha la negació de qualsevol oportunitat de transformació personal i social. Hi ha la negació de qualsevol oportunitat de buscar-se, de buscar-nos i trobar-nos en un lloc diferent. Hi ha un cremar les naus i el cabaret, on podríem haver assajat noves maneres de sostenir-nos plegats.
I així es crema el cabaret i, dins ell, la corda, el matalàs, la mà, el riure. Es crema el cabaret i, dins ell, la possibilitat d’aplaudir a la trapezista quan s’entrebanca i cau a terra i ens mira, que és quan aplaudim més que mai, perquè això és sostenir-se els uns als altres, perquè l’espectacle el fem entre tots, si no no compta. Però es crema el cabaret i ja no en va quedant res. Sobre les cendres hi construiran un súper, amb molts productes identificats i etiquetats amb pistoles d’aquelles clec, clec, clec. I amb molta senyalística lluminosa i precisa indicant el passadís on hi ha cada producte, perquè la gent no hagi de buscar.
