En Jordi es lleva a toc de despertador cada matí, quan el cel encara mandreja. Arriba sempre puntual a la feina i procura no cridar mai l’atenció, ni per excés ni per defecte. Ja fa més de dos anys que treballa a la cadena de muntatge d’una empresa de fixacions industrials, a prop de Cornellà.
Els viatges en metro de casa a la feina i de la feina a casa són el millor moment del dia per fer balanç. Se sent satisfet amb tot el que ha aconseguit a Catalunya des que va arribar de Bolívia, però nota un calfred nerviós cada matí en pensar que el seu excompany de feina, el Manel, el pot estar esperant a l’entrada de la fàbrica… Fins quan haurà de conviure amb aquest neguit?
Fa dos anys, sota el sol de juliol, en Jordi treballava dur, xop de suor. Entre peça i peça, aprofitava per fer un glop d’aigua. La calor rai, però hi havia altres patiments realment insuportables…
—Els estrangers no saben treballar. Però, mira, si no serveixen per a res! Vénen aquí sense estudis ni papers a robar-nos la feina, quina vergonya! Haurien d’anar-se’n tots al seu país.
Era en Manel, un dia més amb la mateixa cançoneta. La vomitava cada matí, ben alt, xerrant amb un o altre company, assegurant-se que en Jordi era prou a prop per escoltar-la. Però mai no s’havia adreçat directament a ell amb el discurs de l’odi. Aquell dia, a la pausa de l’esmorzar, en Manel va acostar-se al Jordi i, mentre li ensenyava unes fotografies del mòbil, li xiuxiuejà:
—Has vist quines armes tinc a casa? El meu fill és militar. Jo també utilitzo armes.
En Jordi es va quedar amb els ulls com plats. Per què li ensenyava, a ell, aquelles fotografies d’armes de foc? Què pretenia? Intimidar-lo, amenaçar-lo? Per quin motiu?
En Jordi estava content: era l’últim dia abans d’unes modestes vacances d’estiu i se n’anava a dinar amb els companys de feina. Llàstima d’en Manel, que, després de dues copes, ja escopia insults cap als immigrants
Unes setmanes més tard, va arribar el divendres més divendres de tots. En Jordi estava content: era l’últim dia abans d’unes modestes vacances d’estiu i anava amb els companys de la feina a dinar. Llàstima d’en Manel, que, després de dues copes, ja escopia insults cap als immigrants. En Jordi no tenia ganes de sentir-lo durant l’àpat… Va provar de parar-li els peus:
—Manel, no entenc per què dius totes aquestes barbaritats. Si, de fet, estàs casat amb una dona paraguaiana…
—Calla! Els tallaré el coll, a tots els estrangers!
En Manel, molt irritat pel comentari d’en Jordi, va agafar una botella de vi de sobre la taula amb la intenció de llançar-la-hi pel cap. Per sort, els companys de feina van poder evitar-ho i van treure en Manel fora del local.
—Ens veiem a fora!
En Jordi mai no havia explicat res als companys. Tenia por. Era nou i no volia perdre la feina. Però, en aquella ocasió, va decidir denunciar el que havia passat. Va explicar l’escena del dinar, però també va aprofitar per constatar tots els comentaris racistes que havia suportat des del dia que va arribar a l’empresa. Conscient que els seus drets havien estat amenaçats, va decidir posar-se en mans del Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme perquè li portessin el cas.
El primer dilluns després de les vacances, quan estava a punt de sortir per la porta, va rebre una trucada. Era el cap de recursos humans. Li demanava que entrés més tard a treballar. No hi havia cap problema amb ell, però, a primera hora del matí, acomiadarien en Manel i no volia que coincidissin. En Jordi va respirar alleugerit. Semblava que la por començava a canviar de bàndol…
El judici va anar molt bé. Un company de feina va testificar a favor seu. Va explicar l’intent d’agressió durant el dinar d’empresa i, amb informacions de primera mà, va assegurar que en Manel havia estat acomiadat arran d’aquells fets. A més, va deixar constància que en Jordi no era la primera víctima d’en Manel, sinó que anteriorment ja hi havia hagut altres treballadors que l’havien patit.
En Manel va ser condemnat a pagar 200 euros de multa per una falta d’amenaces amb un agreujant de racisme. Era la primera vegada que passava això i, en part, va ser gràcies al ferm posicionament de la jutgessa, que va considerar que hi havia una clara motivació racista en les accions de l’agressor.
*Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la Directa acull en la seva edició de paper. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncies de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals. Més informació a www.sosracisme.org i al twitter
