La historiadora Dolors Marín resguarda la memòria, el passat no escrit des del poder. En la seva darrera obra escrita, Espiritistes i lliurepensadores. Dones pioneres en la lluita pels drets civils, desenterra el rastre d’un grup de sàvies de la Barcelona industrial de finals del segle XIX i principis del XX: Ángeles López de Ayala, Amalia Domingo, Maria Marín i més; dones atrapades en un context de cruesa que van atrevir-se a desafiar l’ordre establert de la mà d’un feminisme transfronterer. Investigadora i mestra de professió, actualment, l’autora –resident a Mallorca– redescobreix l’existència de múltiples publicacions de dones i per a dones, canal d’expansió d’una lluita oblidada; que ara són un mirall per al present.
Qui són les espiritistes i lliurepensadores i què representen?
Les lliurepensadores del segle XIX són aquelles dones que fan ús de la llibertat de pensament i que, per tant, trien la religió o la línia política. Cal tenir en compte que Espanya és un país molt clerical. Aquestes dones neixen en una societat que encara creu en els àngels i els dimonis. No estan preparades per prescindir de tot allò que els han ensenyat. Això no obstant, les espiritistes busquen una espiritualitat més honesta que la de l’Església, ja que no respon a cap de les seves demandes com a dones. Al contrari, les fa tancar a casa, les penalitza i no les deixa estudiar. Les espiritistes no han fet el pas cap a l’ateisme i el materialisme, però van contra un tipus determinat de religió catòlica estretament vinculada a l’Església, obligatòria en aquella època.
Al llibre escrius que sentien que feien el paper trist de comparsa i de perdedores, perquè les solucions socials que propugnaven eren negades pel capitalisme salvatge.
Els ensenyaren que la dona era l’àngel de la llar. Els volien fer creure que si sabien obeir els seus marits i els retenien a casa, no anirien al sindicat. Les dones havien de ser el gran bastió per controlar els homes… Però algunes passen de ser àngels de la llar a fúries de l’infern [riu].
Què retreuen a l’Església catòlica?
Les espiritistes diuen que un dia vindrà un nou ordre social en el qual la dona ocuparà un espai destacat
Les espiritistes creuen que els capellans s’han apropiat de les riqueses i han monopolitzat l’autèntic missatge de déu. Les teories de la transmigració de les ànimes, que xoquen frontalment amb la doctrina catòlica, penetren als seus cercles i encara les allunya més. Aleshores, si en la mort l’ànima sols passa a un altre estadi, arriben a la conclusió que comunicar-se amb els morts i els vius és possible. Es tracta, també, d’una doctrina de consol. Catalunya patia una mortalitat obrera terrible. L’esperança de vida era de 33 anys de mitjana. Molts nens morien, les mares quedaven totalment trencades. I quan es feien grans, hi havia moltes possibilitats que se’ls enduguessin a la guerra del Marroc, a la de Cuba o a la de les Filipines.
Què anhelaven?
Les espiritistes diuen que un dia vindrà un nou ordre social en el qual la dona ocuparà un espai destacat. Al llibre faig referència a la Sibil·la de Mallorca, que prediu el futur, i a les profetesses de l’antiguitat. L’Església catòlica va voler foragitar-les de l’imaginari col·lectiu.
Com reaccionava l’Església als provocadors “sopars de promiscuació” que celebraven en temps de quaresma?
En temps de quaresma, quan menjar carn està prohibit, homes i dones es congreguen a les portes de l’església i hi fan carn a la brasa. Ofereixen menjar als pobres. Els catòlics, que ho consideren un gran pecat, s’enfurismen. El sopar de promiscuació se celebrava el Dijous Sant, a favor de la república. El fet que homes i dones s’hi barregessin també estava molt mal vist.
En l’àmbit polític, els dona ales l’allunyament d’aquell sistema de valors dominant?
Sí. Està molt mal vist que les dones escriguin i s’expressin lliurement. Els homes republicans defensen la seva capacitació, però només les volen amb un cert nivell cultural, el suficient per no fer quedar malament el marit en societat. “Cultura d’adorn”, en deien. Però la creença en la transmigració de les ànimes, precisament, les duu a signar alguns escrits utilitzant pseudònims masculins. Defensaven que no eren elles qui escrivien, que sols eren un vehicle amb els éssers d’altres mons, que escrivien inspirades per esperits. D’aquesta manera, van escriure narracions molt impactants. A més, la creença en la reencarnació també implicava que dones i homes eren iguals, ja que es podien encarnar tant en un sexe com en l’altre, en vides successives. S’havia trencat un gran tabú.
D’aquesta manera, creure en la reencarnació els va permetre prendre partit en la vida pública, social i cultural de la ciutat?
Elles diuen que són mèdiums i que les posseeix un esperit durant les “comunicacions mediúmniques”. És l’argúcia que utilitzen per escriure. Els tancaran les publicacions igualment, però amb aquesta justificació comencen a torejar la censura. Amalia Domingo, per exemple, parla d’un esperit guia, el “pare Germán”, que és, suposadament, un capellà. És el llibre més anticlerical que he llegit mai.
Quines foren les conseqüències, per a elles, de criticar l’Església i fer ús del pensament lliure?
Totes aquestes dones se surten de mare, participen en l’esfera pública i fan campanyes contra la pena de mort, a favor del pacifisme o per defensar que es facin cementiris civils, el registre civil o els casaments civils, en contra de la voluntat de l’Església. La societat del seu temps no només les ataca, sinó que les posa a la presó. López de Ayala va estar-hi tancada fins a tres vegades, una d’elles per delictes d’impremta, és a dir, per publicar i difondre idees republicanes o anticlericals. Rep diverses amenaces de mort. Teresa Claramunt també va ser empresonada al castell de Montjuïc. Els feien compartir espai amb les persones que ocupaven el rang més baix de la societat amb la intenció d’humiliar-les.
Són dones que molesten el sistema…
No et pots arribar a imaginar quant. No volen entendre que les dones treballin i encara menys que s’emancipin. Quan López de Ayala va a fer un míting a favor dels presos, es troba que els mateixos republicans no la deixen parlar. De fet, no la deixen ni entrar al teatre on se celebra el míting obrer.
A les seves publicacions es recollien textos de dones destinats a dones. Què narraven aquests diaris?
Són pacifistes que estan en contra de la pena de mort i l’esclavatge, i que reivindiquen la cultura de les dones
Durant la investigació, la meva gran sorpresa va ser comprovar que aquestes dones escrivien en una època amb molt poca escriptura. Una de les espiritistes, Amalia Domingo, posa en marxa un periòdic d’aquestes característiques, La Luz del Porvenir. Es tracta d’un diari que recull les històries quotidianes d’algunes dones. Domingo s’escriu amb altres dones de Cuba, Puerto Rico i les Filipines, que formen part de les colònies espanyoles, dones que han emigrat. S’expliquen allò que no apareix als diaris dels homes. Són dones pacifistes que estan en contra de la pena de mort, a favor de l’abolició de l’esclavatge. I, sobretot, reivindiquen la cultura de les dones. Han existit més de vint publicacions espiritistes a Catalunya. N’hem trobat a Sabadell, Terrassa, Igualada, Lleida, Sants, el Clot, Hostafrancs, Gràcia… Realment va existir un substrat cooperatiu molt important. Buscaven, com nosaltres, una solució social. L’espiritisme va comportar una xarxa de teixit social amb, potser, una cinquantena d’associacions al territori català.
Van canalitzar aquesta força reivindicativa per altres vies?
Moltes d’aquestes dones van fer-se mestres, algunes d’elles dels barris més pobres de tot Catalunya. Maria Marín, per exemple, comença fent de mestra al barri del Cabanyal de València. Més tard, arriba a Barcelona per impartir classes en una escola del barri del Raval de Barcelona. Tenen una vocació pedagògica brutal, en uns anys que, recordem-ho, els nens anaven a treballar a les fàbriques als set i vuit anys. Veuen que estan trencant un mur de silenci a favor de l’educació dels més joves i, a més, per elles representa la possibilitat de viure de manera autònoma.
La fotografia que cobreix la portada del llibre parla per si sola. Mostra un munt de dones reunides al carrer. Van fer pinya?
Creen xarxes de solidaritat i aprenen a prendre la paraula en un temps en què no les deixen ni parlar als mítings
Es tracta d’una demostració de força. Les societats espiritistes van fer molta pinya, homes i dones. Aquest fet va crear un sistema d’apoderament brutal. Com a dones, van entendre que era necessari fer un front comú i que, si no el construïen, se les menjaven. Són poques i s’adonen que necessiten interactuar. Actuen conjuntament a l’hora de fer mítings o sortir al carrer. Les de Barcelona, per exemple, s’escriuen amb les de València o les d’Andalusia. Les trobem, també, fent gires. N’hi ha que no s’han arribat a veure mai, però s’estimen. Creen enormes xarxes de solidaritat. Impressiona com aprenen a prendre la paraula en un temps en què no les deixen ni parlar als mítings. Cap als anys 30, però, es van quedant sense poder i els desmunten les organitzacions.
Què les va animar a desafiar el sistema, tenint en compte un context tan hostil?
No té cap vinculació amb l’edat ni amb la classe social; es produeix tant entre dones burgeses com entre proletàries
Moltes de les dones espiritistes són filles d’homes lliurepensadors i, sobretot, de dones progressistes que opten per educar les seves filles amb la intenció que esdevinguin més lliures. És molt bonica aquesta transmissió de dones a dones. No té cap vinculació amb l’edat ni amb la classe social; és a dir, es produeix tant entre dones burgeses com entre dones proletàries. D’altra banda, els homes lliurepensadors valoren més les dones. Trobem, per primera vegada, les espiritistes compartint espais públics amb altres homes a partir del segle XIX. En aquest context, elles poden començar a fer mítings, acompanyades d’altres homes. Però tot això no s’ha visibilitzat, sobretot perquè l’Església va estar-hi totalment en contra.
Quin paper han reservat els autors de la història escrita a les dones del passat?
Els camins de les dones del passat sovint s’endinsen al mar. Quasi sempre els perdem. Les mateixes organitzacions polítiques d’esquerres van desvirtuar les espiritistes i les van reconvertir en dones caritatives i santes, que és precisament allò que elles odiaven. En realitat, eren dones molt radicalitzades i amb unes demandes molt clares. És clar, els homes no volen perdre mai terreny, per molt republicans que siguin. Encara avui es parla de moviments obrers, però hi surten tan poques dones! Es parla dels sindicats i tampoc n’hi surten gaires. Molt pocs homes s’han ocupat de la història des d’una perspectiva de gènere. Molt a poc a poc les hem anat visibilitzant i sempre a partir de la feina que hem fet les dones. Encara ara, quan fem biografies de dones, les fem altres dones.
I quin paper han reservat a les dones els moviments obrers i republicans del passat?
Aquí trobem el gran xantatge. Sempre ens hem reivindicat i sempre hem estat invisibilitzades de la narració de tots els fets socials. Elles es mouen en un context social en el qual les dones estan totalment excloses del discurs polític, on totes les organitzacions polítiques són dirigides pels homes. Teresa Claramunt, una gran líder sindical que va organitzar sindicats de dones dins el gremi del tèxtil, escriu que “jo soc l’esclava de l’esclau”: tots eren pobres, però mentre els homes arribaven a casa de la fàbrica, elles havien de rentar els plats i vestir els nens. Claramunt s’adona que pesa sobre les espatlles de les dones aquesta doble explotació que aviat visibilitzaran la majoria de feministes. Els homes, però, no volien ser-ne conscients. Ells els deien que serien lliures l’endemà de la revolució.
Com a professora, què n’opines de la perspectiva de gènere en els llibres de text d’història?
Les històries de les dones sempre han estat invisibilitzades. M’indigno quan en un llibre de text, des dels grecs, surten només dues o tres dones. A vegades som el tema transversal. Apareixem en la revolució industrial, per exemple. Aleshores els nens es pensen que les dones no havien treballat mai, fins ara. Jo els explico que treballem des del neolític i que som nosaltres les que descobrim l’agricultura, la ceràmica, el teixit…
Per què és important recuperar fragments de la història com aquests, que haurien pogut caure per sempre en l’oblit?
Entre els quaranta anys del franquisme i l’Església catòlica han fet desaparèixer la traça d’aquestes dones
A vegades, la construcció de la història des de la universitat reflecteix únicament la història dels poderosos. Jo vull tornar la història a la gent, de qui és patrimoni. Aquest llibre neix del desig de preservar la història d’aquestes dones. Entre els 40 anys del franquisme i l’Església catòlica han fet desaparèixer la seva traça. Pensa que algunes havien tingut fins i tot carrers dedicats en la Barcelona republicana.
Quina és la lliçó més important que has après durant la recerca?
Sobretot, que no hi ha res impossible. Aquestes dones ho tenien tot més complicat que les dones contemporànies. Moltes d’elles van començar, pràcticament, des de l’analfabetisme. La majoria no podien treballar ni anar a la universitat. Tot i així, van poder trencar amb tot, fer-se un lloc a la societat i fer-se respectar. M’he sentit molt orgullosa d’aquestes dones. Tampoc esperava trobar-me’n tantes. També sento molt d’orgull per les teòsofes, que no són espiritistes, però que també tenen un bagatge intel·lectual impressionant, tot i que han passat desapercebudes. Si fóssim un país normalitzat, que no ho som, tindríem carrers dedicats a totes elles, per exemple. Això ens fa veure en quina mena de país vivim. És molt dur.
Necessitem nous referents històrics per assolir una societat més igualitària?
Pensa que algunes espiritistes havien tingut fins i tot carrers dedicats en la Barcelona republicana
Tenim una història bèl·lica que parla de conquestes, de batalles… però no es parla del treball de les dones, de què menjava la gent, de com anava vestida. Què pensaven? Què sentien? Quina filosofia de vida tenien? Què els preocupava? Hi ha poca història social i antropològica. Agafa un llibre de socials i veuràs que hi surten molt poques dones. A vegades, representen sols un peu de pàgina o una anècdota. Les noies necessiten imatges de dones fortes i poderoses. Alhora, aquests referents han de servir també per als homes, perquè ens tinguin en compte i perquè s’adonin que la dona sempre ha tingut poder. Vull evitar que el món oblidi aquestes dones. Precisament, el capitalisme aconsegueix que oblidem les nostres lluites passades. Sembla que sempre estiguem començant de nou. No recordem, sovint, que ja hem sigut fortes i poderoses, que algunes llibertats ja les hem aconseguit i que alguns camins ja els hem fet.
Quin diagnòstic de la societat actual fas pel que fa a la igualtat de gènere?
Crec que la paritat s’intenta practicar. Una altra cosa és que aconseguim treure’ns les motxilles que portem tots i totes i puguem actuar. Veig que la gent jove està fent un gran esforç que en absolut es veu reflectit amb tot allò que ens envolta, perquè els estereotips dels mitjans de comunicació solen ser terribles. Hem de desconstruir contínuament tota la informació que ens arriba de fora. Continuem desenvolupant-nos en una acadèmia oxidada i en el món científic segueixen existint moltes traves per a les dones.
Des del punt de vista històric, quina evolució creus que ha tingut la lluita de les dones pel reconeixement dels seus drets?
La veritat és que sempre estem lluitant. Ens pensàvem que als anys setanta ho havíem aconseguit tot i que ens trobàvem en l’inici d’alguna cosa molt millor. Recordo molt bé les campanyes a Barcelona, algunes de les quals han fructificat, com el dret a l’avortament, el dret a poder-nos separar de la parella o a obtenir la custòdia dels fills, per exemple, tenint en compte que abans sempre se les quedaven els marits. Hem aconseguit coses, però, tot i així, la societat continua discriminant i cosificant les dones. Hi ha una gran feina per fer perquè el capitalisme continua fent servir la dona com a personatge secundari.
Article publicat al número 449 de la ‘Directa’
