Si viatgeu a Tailàndia, ni se us acudeixi portar 1984 d’Orwell a la maleta. Us emmerdaran d’interrogatoris, si no teniu la sort que us deporten immediatament. L’enemic exterior va buscat i qualsevol de vosaltres serviria. El descontentament social s’atribueix a l’acció de xarxes internacionals d’opositors a la dictadura militar que fa tres anys que dura (per combatre aquesta “falsa percepció” han creat un Ministeri de la Felicitat). Hi ha una crueltat inhumana a l’hora de criminalitzar la infelicitat i el fàstic. L’autoritarisme treballa mitjançant eufòries i adhesions, amors eterns i altres sedants. La distòpia política orwelliana, obsedida pel control paranoic de la població i la intoxicació interessada de la història i el relat via mentides mediàtiques oficials, s’ha convertit en un dels símbols de la lluita democràtica a Tailàndia.
Però, alerta, que l’esperpent s’estén. Poques setmanes enrere, Prayuth Chan Ocha, cap de la Junta Militar que va fer el cop d’estat, ha declarat que Donald Trump l’ha convidat a la Casa Blanca amb l’objectiu clar de refer els ponts entre els dos països (després de l’etapa de forta equidistància de l’administració Obama) i aconseguir unes “relacions més estretes que mai”.Centrem-nos en la literatura. Oficialment, 1984 és un llibre prohibit a Tailàndia (la primera edició en llengua tailandesa va sortir el 2008) i llegir-lo pot dur a penes de presó. Tot va començar a Bangkok fa prop de tres anys, quan la policia va carregar contra manifestants pacífics que duien un exemplar del llibre a la mà. Entre les primeres versions de protesta de risc, l’acte de llegir-lo a llocs públics en grups de fins a cinc lectors (el màxim de gent permès en una reunió ciutadana per la llei marcial), la majoria universitaris, tot passejant per les passarel·les del metro i estacions de bus de Xong Nonsi, un nodus de transport urbà de Bangkok (en un país on vas a la presó per un comentari a Facebook i la vida privada és monitoritzada draconianament, igualment, la Junta Militar va anunciar que tothom que mengés sandvitxos “amb intenció política” podria ser detingut). Són les noves formes de protesta pacífica, no tan lluny de l’acusador topless de les Femen. Només que, aquí, la paraula recupera una mica el protagonisme, el llustre i, sens dubte, l’esperit de subversió de la literatura que –fins no fa tant– es tenia per alguna cosa. 1984 com a alarma, fetitxe i un bon resum del que està passant al món.
Trump no llegeix (gaire diferent de Ronald Reagan, George W. Bush, Silvio Berlusconi o Mariano Rajoy?). Llibres, cultura i tot el que sembli intel·lectual li produeix revencillades a l’estómac. La seva visió del poder polític mimetitza escrupolosament el que pretén denunciar Orwell a 1984. No per casualitat, els dies següents a la presa de possessió del càrrec de president, les vendes de 1984 als EUA van augmentar un 10.000 % i van ocupar els primers llocs de diferents llistes de best-sellers. N’acaben d’estrenar una adaptació a Broadway. Entre les darreres protestes anti-Trump, una allau de passis sincronitzats i multiciutat de la versió cinematogràfica dels anys 80 protagonitzada per John Hurt i Richard Burton. Orwell on fire.
I no és pas la primera vegada que passa al país de Lady Gaga i John Dos Passos. Va ser molt semblant el 2013, quan Edward Snowden va revelar l’abast dels espionatges massius de la National Security Agency. Política i literatura o recambres i ganyotes del relat? Vivim en un món on no deixen de caure telons, però la comèdia segueix. Jeremy Bentham i Ubú Roi, Tailàndia i Trump, vigilància i postveritat. En una de les manifestacions anti-NSA (el 4 de juliol de 2013 a Nova York), un jove portava una pancarta que la clavava: “Suposàvem que 1984 no era un manual d’instruccions!”. Coses del poder. Ho és.
Pregunteu-ho, si no, als gurus tecnooptimistes de Silicon Valley i els milionaris de Wall Street emborratxats de les teories ciborg d’Elon Tusk, si entenen la supervivència del capitalisme (hem deixat enrere l’edat de l’oferta i la demanda i, en l’economia-granja global, qui controla el consumidor controla l’acte de consum) sense una societat endollada a un món cibernètic paral·lel. Esclavitzada. “Una gàbia va anar a buscar un ocell” (Kafka). El capitalisme sempre ha estat en fase religiosa, necessita la culpabilitat per existir (W. Benjamin). És clar que, per controlar tanta dominació 3.0, fa falta el poder etern d’un déu absent, sense competidors, sol. El pur no-res. El Gran Germà absurd i inexistent de 1984. Fum. La por de la veritat. La Por en majúscules del fora de control, del tu mateix, de la vida.
Article publicat al número 433 de la ‘Directa’
