El 2 de juny de 1975, més de cent treballadores sexuals van ocupar l’església Saint-Nizier a la localitat francesa de Lyon davant la vergonyosa negativa del Govern a entaular diàleg amb elles. L’objectiu de l’ocupació era visualitzar la seva situació de vulnerabilitat a causa dels abusos continuats per part de la policia, com per exemple, multes i empresonaments. Noies alegres a la casa del senyor va ser el títol d’un text enviat a la premsa on elles mateixes explicaven aquesta acció pacífica que es va propagar, inesperadament, a altres ciutats franceses. El col·lectiu de prostitutes que es va gestar a l’església Saint-Nizier va ser un referent històric per a totes les organitzacions de treballadores sexuals posteriors. Com deia Ulla, una de les líders: “Esperem la nostra llibertat en tant que dones tal com som, i no tal com voleu que siguem per tranquil·litzar la vostra consciència (…). No tingueu por: aquesta alliberació no suposarà automàticament una proliferació de les prostitutes a no ser que nosaltres, les dones, siguem les úniques reprimides per la por a la policia.” Des d’aquell moment, el 2 de juny s’ha convertit en el Dia internacional de les treballadores del sexe. Manifestacions, xerrades, performances i qualsevol tipus d’accions reivindicatives, vesteixen de lluita a moltes ciutats del món amb l’objectiu de reivindicar els drets d’un col·lectiu de persones que, tot i el profund estigma que la hipocresia del patriarcat i la misericòrdia de tantes institucions imprimeixen en els seus cossos, segueix lluitant amb orgull i alegria.
L’enemic més perillós de les treballadores del sexe no són els seus clients (i les seves clientes), sinó certes institucions (públiques o privades)
Contràriament al que continua sent una creença col·lectiva, l’enemic més perillós de les treballadores del sexe no són els seus clients (i les seves clientes), sinó certes institucions (públiques o privades), encarregades d’evidenciar i perpetuar una estructura dicotòmica que genera estigmes i que situa a l’altar a la dona “bona” i a l’infern a la “dolenta”. “Les relacions de poder poden penetrar materialment a l’espessor mateixa dels cossos”, afirma Foucault a Microfisica del poder. Aquest mecanisme de vigilància, control i normalització, es mostra més cruel amb els cossos que escapen de codis heteronormatius, productius i reproductius. La sexualitat, entesa com a creació que es manifesta des de i gràcies als cossos, es converteix en marcadora de normalitat i canalitzadora del càstig. L’Església i la Medicina, des del moment en què es van constituir com a institucions, han estat les que més han participat, juntament amb els poders judicials i administratius de l’Estat, en la construcció de les dicotomies (bo/dolent; normal/anormal; sa/patològic; innocent/culpable) i en la fabricació de regles sobre quan, com i amb qui hem de tenir relacions sexuals.
L’objectiu de les ordenances, multes i sancions –sobretot a les treballadores sexuals del carrer- és precisament el control i el càstig dels cossos que manifesten pràctiques sexuals anormals a l’espai públic. Les treballadores sexuals del Raval, això, ho saben prou bé. La modificació dels articles relatius al treball sexual de l’Ordenança de mesures per fomentar i Garantir la Convivència a l’espai públic de Barcelona de l’any 2006 – que ja prohibia l’oferta, la demanda i la negociació dels serveis sexuals retribuïts al carrer a més de la seva realització – es va reforçar a l’abril del 2012. Els dos grans canvis han estat, per una banda, la supressió de l’obligació, a càrrec de la Guàrdia Urbana, d’avisar prèviament als clients i a les treballadores, i per altra banda, la “possibilitat” cedida a les prostitutes de commutar la multa participant en cursos de re-inserció laboral. La modificació de l’Ordenança va multiplicar en el 2012 el nombre de multes imposades, agreujant, així, les condicions de treball de les prostitutes, augmentant el seu estrès i portant-les a situacions insostenibles.
L’estigma no està imprès en nitrat de plata com a l’època de l’Higienisme però està fabricat per la mateixa hipocresia que vol una Barcelona atractiva i seductora
Segons un estudi qualitatiu encarregat per l’Ajuntament, encara que el nombre de multes hagi disminuït en els últims dos anys (2015 i 2016), el número de les treballadores sexuals ha seguit sent el mateix. Per què no augmenten, llavors? Això hauríem de preguntar-los-hi a elles. “Ens tracten com escombraria que s’ha de treure del barri i reciclar. Ens volen redimir obligant-nos a fer cursos de re-inserció laboral. Però nosaltres ja tenim la nostra feina i no volem anar a netejar el cul a ningú” –declara una treballadora. L’estigma, encara que avui no està imprès en nitrat de plata com a l’època de l’Higienisme, està fabricat per la mateixa hipocresia que vol una Barcelona atractiva i seductora, capaç de satisfer els gustos del mercat turístic. Escort sí, doncs. Però puta, mai més.
Davant d’aquesta situació de vulnerabilitat, les treballadores sexuals es rebel·len. Sota el nom de Prostitutas Indignadas abans, i Putas Feministas després, s’organitzen, es manifesten, lluiten sense por i donen suport a veïns i veïnes víctimes d’una violència ocultada que afecta a tot el Raval. Presents a tots els actes per demanar justícia a Juan Andrés Benítez, veí del Raval que el passat 5 d’octubre de 2013 va morir a cops de porra davant la porta de casa seva; presents a les mobilitzacions organitzades per parar les infinites ordres de desnonaments emeses per sanejar, netejar o rehabilitar el barri i que en realitat deixen al carrer famílies senceres; presents a les manifestacions del 8 de març sota el lema “Sense putes no hi ha feminisme”, les treballadores sexuals de Barcelona no es cansen de lluitar.
Reconèixer el treball de les treballadores sexuals és el primer pas per esborrar l’estigma imprès en els seus cossos
Simone De Beauvoir afirmava, al 1972, que es va fer feminista en el moment en què va reconèixer la solidaritat cap a altres dones en lloc de distanciar-se d’elles. És cert que la tracta de dones representa una realitat molt complexa, i que és feina del feminisme lluitar perquè s’acabi. És cert que en el treball sexual hi ha pràctiques que reprodueixen el sistema capitalista. Però la seva reproducció no habita en el treball sexual en si, sinó en el mecanisme d’explotació en el que està incardinat. Acabar amb els mecanismes de control i discriminació cap a les professionals del sexe és un objectiu que ens pertany a totes, perquè totes estem explotades pel sistema. Reconèixer el treball de les treballadores sexuals és el primer pas per esborrar l’estigma imprès en els seus cossos i sobretot per no tornar a imprimir-lo. El primer divendres de cada mes, al carrer d’En Robador, les veïnes i treballadores sexuals del Raval (i d’altres barris) organitzen un “puti vermut”: una bona ocasió per parlar amb elles, en lloc de, una vegada més, parlar sobre elles sense conèixer-les. Una altra possibilitat per construir juntes noves estratègies de lluita i resistència. Perquè cada dia és 2 de juny.
