El nàufrag aixeca la vista, ritualment, com cada dia des de fa vint anys. El cercle de mar que l’envolta, mut, pla, impertèrrit, l’informa, com cada dia, que el món civilitzat s’ha oblidat d’ell. Gira la mirada i contempla els mil pams de terra que l’acullen, esquitxats de vegetació i algunes aus exòtiques, i la gran palmera al mig que, com el nas d’un rellotge de sol, va dibuixant el pas del temps amb una ratlla d’ombra per tots els racons de l’illot.
Sense cap esperança de ser rescatat i en un brot de geni, decideix no renovar el jurament de vassallatge a sa majestat, com ha fet cada any el dia de la festa nacional, i es proclama, cridant ben fort, un home lliure en un territori lliure. S’enfila a la palmera, despenja l’estendard reial que es va salvar del naufragi i, en el seu lloc, hi col·loca una bandera improvisada amb els parracs que fa anys que no vesteix. Amb quatre gargots, redacta una declaració d’independència i un tractat constitucional, amarat de l’esperit dels nous temps, que pregona la igualtat d’oportunitats i el gaudi compartit dels béns proveïts per la mare naturalesa. Fica el text cargolat dins de l’última ampolla de whisky buida que li queda i el llança al gran cercle blau.
En una cerimònia austera, es proclama rei. Encara que coneix les virtuts republicanes, li sembla sobrer sotmetre’s a l’escrutini popular tenint en compte que és l’únic candidat possible. Però es promet ser tothora un governant procliu al diàleg i el pacte. Passen anys i l’illot esdevé una nació pacífica i pròspera. El nàufrag dedica els matins a la caça i la recol·lecció de fruits que l’illa produeix generosament. A la tarda, fa de rei: s’asseu a l’ombra de la gran palmera i redacta lleis i decrets amb mesures per solucionar hipotètics problemes que no acaben d’arribar mai.
Un matí, passades moltes voltes de l’ombra de la palmera, fita la línia blava de l’horitzó i li sembla veure-hi un inesperat punt negre que es belluga. El punt es converteix en una nau de veles inflades que ancora davant dels seus ulls. En baixa un almirall multicolor acompanyat de dos oficials, que se li acosten i li mostren un paperot esgrogueït. Ja quasi ha perdut l’hàbit de la vella parla, però aconsegueix entendre que algú va trobar la seva declaració d’independència i que, gràcies als avenços científics i el guiatge del bon déu, han aconseguit localitzar-lo. L’almirall li promet una rebuda d’heroi i, al nàufrag, li passen pel cap cares i paisatges del passat, temptacions de civilització oblidades. Dubta. Però, finalment, l’home d’Estat s’imposa: ha fundat aquella nació i l’ha feta prosperar i no la pot abandonar així com així. Fa que no amb el cap. Discuteixen. Els mariners intenten atrapar-lo. S’escapoleix. S’enfila a la gran palmera, des d’on aconsegueix foragitar els estrangers llançant-los els mateixos fruits que li servien d’aliment.
El vaixell se’n va per on ha vingut, però en vénen més. Es dibuixen, amenaçadors, a l’horitzó i el nàufrag viu amb la por al cos. Poleix pedres, afila branques i, amb aquest arsenal, funda un exèrcit i se n’autoanomena capità general pel procediment d’urgència. Davant la gravetat de la situació, decideix suspendre uns quants preceptes constitucionals i assumir plens poders. Són temps de terror i penúries a l’illot.
L’ombra de la palmera gira i gira. Amb el temps, les naus enemigues deixen d’aparèixer. El gran cercle blau torna a ser una taca immutable i la memòria del nàufrag es va diluint en un present perenne, pla com el mar. Perd l’hàbit de la parla i el costum de caminar. Es limita a buscar glops de supervivència, arrossegant-se a quatre grapes amunt i avall. Les seves faccions es deformen. Es fa vell.
Un dia, de sobte, apareix un altre vaixell a la línia de l’horitzó. El nàufrag no ha vist mai res semblant: un monstre gegantí que escup fum d’un gran ventre metàl·lic i s’acosta a l’illa a una velocitat inaudita. En desembarquen una vintena d’homes. Sembla que van per feina. Prenen mides, fan anotacions en quaderns i enfoquen aus i plantes amb una misteriosa capsa negra en forma d’acordió. Recullen mostres de tot. Dos d’ells se li acosten i el capturen amb una xarxa, sense que hi pugui oposar cap resistència, ni tan sols pronunciar la capitulació que li correspondria com a principal mandatari. Se l’enduen a una bodega fosca, que put a món i a mort, on xisclen centenars d’animals desconeguts.
Després d’un temps incert a la gola negra, ara, el nàufrag ha estat retornat al seu país. S’aixeca cada dia i observa els mil pams de terra que té per a ús propi, esquitxats de plantes i aus exòtiques, i una gran palmera al mig. Potser no fa tant sol i l’ombra no és tan potent, però continua marcant el pas d’un temps que ja no percep. La taca blava del mar ja no hi és. Al seu lloc, observa un cercle perfecte de barrots d’acer. A l’altra banda dels barrots, dotzenes de cares se’l miren cada dia amb curiositat i sorpresa. Moltes riuen. Algunes criatures esclaten a plorar. Als capvespres desapareixen, però l’endemà tornen. De tant en tant, rep la visita de grups de savis naturalistes que el fiten amb la mà a la barbeta i discuteixen el seu emplaçament exacte en l’arbre evolutiu de les espècies.
Article publicat al número 434 de la ‘Directa’
