Va estudiar filosofia. Es va començar a involucrar en la lluita per la implantació del comerç just després de fer un viatge a l’Amazònia equatoriana i veure les condicions de vida de les poblacions indígenes de la regió. Trenta anys després, Sosa és directora de la Fundació Sinchi Sancha, organització no governamental que lluita pel desenvolupament sostenible de l’Equador i mitjançant la qual diverses comunitats indígenes venen els seus productes. Amb la premissa que les organitzacions de comerç just i economia solidària s’han d’associar, que cal construir xarxes per fer-les més fortes i crear un exèrcit de consumidores responsables, Sosa també ocupa el càrrec de directora executiva de l’Oficina Regional per a l’Amèrica Llatina de l’Organització Mundial del Comerç Just (WFTO), formada per 63 entitats provinents de tretze països sud-americans. Des de l’oficina regional de WFTO a Quito, Sosa treballa per contribuir a la millora de les condicions de vida de les petites productores atenent els principis del comerç just.
Vostè és filòsofa, com es va apropar al comerç just?
Quan em vaig graduar, vam viatjar amb un grup de cientistes socials a l’Amazònia equatoriana. Vam anar a estudiar la tradició oral i vam fer un llibre sobre aquests pobles, titulat Mundos amazónicos. Vam descobrir la seva vida meravellosa, una cultura impressionant, la seva producció artesanal… i, a la vegada, vam veure que vivien en una fragilitat econòmica molt gran. Elaboraven una ceràmica boníssima, hamaques, molts objectes… però, el coll d’ampolla de totes aquestes iniciatives era que no podien vendre els productes. Llavors, vam decidir donar-los suport per a la comercialització. Vam contactar amb l’Organització Mundial del Comerç Just (WFTO) i ens en vam fer membres; ens va semblar molt important tenir aquest suport conceptual. No vam pensar a exportar, sinó a vendre a Quito, sobretot als turistes.
Fa 30 anys aquesta idea era innovadora a l’Amèrica Llatina?
Sí. El comerç just es va concebre com un model de producció al Sud i comercialització al Nord. Era un esquema d’exportació. Una de les seves màximes era Trade, not aid (Comerç, no assistencialisme). Però, nosaltres li vam donar la volta: no ens interessava vendre al Nord sinó al nostre país; volíem obrir una botiga al Sud. Perquè és interessant anar augmentant el comerç Sud-Sud –entre el Perú, Bolívia i l’Equador, per exemple– i enfortint el mercat intern d’aquests països. A l’Amèrica Llatina, el comerç just té una relació molt forta amb l’economia popular i solidària. Treballa per la seguretat alimentària, perquè la gent millori la seva economia i la seva alimentació, apreciï la producció originària i la preservi.
Es pot trencar el model de compra Nord-Sud?
No podem obviar el fet que gran part de les vendes de comerç just depenen de l’exportació. Però, hi ha productes que també s’estan començant a vendre als nostres països i, sorprenentment, hem vist que, ara, els productors en retenen una part per al consum local. Es treballa en tallers i trobades i hi ha molt debat perquè el petit productor es converteixi en un consumidor responsable. Si tenen un producte alimentari òptim a les seves mans, l’han de retenir per al consum propi. Tanmateix, tots estem impactats per la societat de consum, tenim la propaganda de la Coca-cola i hem de lluitar per mantenir el model de vida tradicional.
Els articles de consum massiu han arribat a la població indígena de l’Amazònia?
Paradoxalment, com que gairebé no hi ha diners circulant, coneixen les plantes i viuen de la pesca i de la caça, estan relativament bé. No reben l’impacte de la societat de consum; tenen necessitats per vestir-se i desplaçar-se o per rebre educació, però viuen al bosc, molt al marge de la vida occidental. Tot i així, a poc a poc, quan s’obre un pou petrolífer, la civilització hi entra a través de la carretera, la població mestissa que s’hi instal·la, productes com el sucre… i comencen a canviar els seus hàbits de consum. És una lluita dura.
Feu formació per a la gent productora?
Sí, capacitem els productors en comerç just, consum responsable, empoderament de la dona. Considerem que les accions per aconseguir que les dones millorin el seu estat econòmic i, de retruc, tinguin més drets dins la família i la comunitat són molt importants perquè, tradicionalment, els dirigents són una mica masclistes. Elles són productores, responsables, administradores dels diners… treballen moltíssim.
El govern equatorià us ha donat suport?
Un impacte positiu del govern ha estat la implantació de la llei antimonopoli: els supermercats de les grans cadenes estan obligats a tenir un mínim d’un 30% de productes provinents de petits productors. Això ha fet que hagin d’acceptar el producte amb condicions més laxes; per exemple, han hagut d’acceptar molts productes i esperar que tinguessin el permís sanitari.
Quina trajectòria creu que seguirà el comerç just a l’Amèrica Llatina?
La gent que treballem en el món del comerç just som militants; creiem que és un nou paradigma per al bé de la humanitat. El comerç sempre ha estat basat en l’abús; qui posa el capital posa les condicions, no hi ha transparència. Crec que això ha fet mal a la societat en conjunt. Però el comerç just afavoreix la petita producció i vetlla per la dignitat en la producció i la comercialització. Això ens ajuda a ser més dignes i humanes, a no posar el capital per sobre de tot.
