Des de l’activisme feminista, que no des de l’academicisme, el Col·lectiu de dones de les Terres de l’Ebre vam veure la necessitat de despertar consciències feministes a través de la reflexió sobre el llenguatge que rebem a través dels grans mitjans de comunicació, especialment des de la televisió. A partir d’aquesta consideració, vam crear, fa un any, el taller «El llenguatge, eina d’identitat», amb l’objectiu de fer reflexionar sobre com a través del llenguatge percebem el món, un món dominat pel capitalisme i l’heteropatriarcat.
El llenguatge, eina d’identitat, té la intenció de fer sorgir de l’amagatall la posició ideològica del model de llengua que rebem a través dels mitjans de comunicació i, de retruc, a la vida quotidiana amb els micro masclismes. Aquesta posició ideològica aflora i com un mirall ens mostra com les dones esdevenim sovint invisibles lingüísticament parlant i pretén fer sorgir una mirada crítica en les persones que participen del taller.
En el taller es formen quatre petits grups on es vol treballar la temàtica del llenguatge masclista dels mitjans de comunicació. Hem triat la sèrie de TV3 “Merlí”, “Shin Chan”, un recull de micro masclismes i alguns anuncis de publicitat. Aquesta selecció és només una mostra representativa, hi ha una gran diversitat de sèries de televisió i d’anuncis on trobar mostres de llenguatge masclista , podria haver estat qualsevol altra. Amb aquest taller es vol promoure la reflexió, remoure consciències i, a través de la interacció, possibilitar l’obertura d’un debat real i sincer sobre el llenguatge que es publicita i com ens afecta, en el nostre dia a dia, especialment a les dones i a altres col·lectius que no s’identifiquen amb la identitat binària: sexe femení, masculí. Sexe més enllà de gènere, totes les sexualitats han de tenir-hi cabuda.
La intenció és fer sorgir de l’amagatall la posició ideològica del model de llengua que rebem a través dels mitjans de comunicació i, de retruc, a la vida quotidiana
Un cop visualitzats els vídeos es fan les preguntes que incideixen, sobretot, en els sentiments i les emocions: Com et sents quan escoltes en una sèrie que …? Què significa per a tu…? Les preguntes que ens ajuden a trobar eines de canvi i d’apoderament són: Com creus que es pot revertir això? I amb quines eines de lluita? Un cop expressades les emocions de manera individual es posen en comú al petit grup i, finalment, es comparteixen al gran grup per arribar a unes conclusions que ens han d’ajudar a revertir el llenguatge masclista.
En aquest taller s’incideix en el treball de les emocions perquè, tot i que aquestes al llarg de la història han estat menystingudes, són la base del raonament racional. De fet, com diu Damasio en el seu llibre El error de Descartes (1994), hi ha un error en la diferenciació de l’emoció i la raó com a fets separats. Així, en la seva teoria del marcador somàtic proposa que sovint utilitzem les emocions viscerals que ens genera un estímul per tal d’emprendre una acció i un raonament.
A partir d’aquest procés arribem totes juntes a unes conclusions que ens poden ajudar a retornar al lloc que ens pertoca a la societat, ja que sovint, el llenguatge ens exclou, ens objectiva, ens menysté, ens insulta…. Les participants dels tallers que hem fet fins ara, responen a la pregunta com pots revertir el llenguatge i amb quines eines? Amb la demanda de coeducació, no només en l’àmbit educatiu, també a escala municipal i particular; decàleg de bones pràctiques als mitjans de comunicació que obligui a un filtratge de la programació que s’emet; respondre de manera immediata les agressions verbals amb claredat i contundència, no deixar que siguin «normals» i amplificar i crear xoc; interpel·lar els càrrecs i representants institucionals, com a persones públiques que són, a assumir un model igualitari, i que tot això i més esdevingui una taca d’oli que s’expandeixi.
Al llarg del taller, es pot observar una progressió cíclica de tres fenòmens socials: l’externalització del llenguatge, entesa com a realitat social produïda per les activitats dels subjectes, l’objectivació, com a configuració d’una realitat, i la internalització de l’estructura social, les normes, els valors socials i les orientacions de rol a través del llenguatge, cosa que coincideix amb les tesis construccionistes de Berger i Luckman (1968). Perquè el llenguatge, des d’una perspectiva constructivista, reflecteix una realitat psicològica col·lectiva que a la vegada determina com construïm el nostre coneixement sobre la realitat. El llenguatge, des d’aquest punt de vista, és una representació que delimita el significat de tot allò que ens envolta. De vegades no reflecteix de forma fidedigna la realitat que vol expressar i la tergiversa per així satisfer la mirada del col·lectiu majoritari.
El llenguatge ha de ser construït i revisat en diàleg constant amb les persones que reivindiquen una comunicació més justa i lliure de falses atribucions
Un exemple clar el trobem el cas de la paraula “discapacitat”. En aquest procés de normalització lingüística es fan esforços, de forma ineficaç, per reinterpretar el terme designador amb un prisma igualitari des de la perspectiva del “no-discapacitat”, en lloc de transformar-lo per un altre de més ajustat semànticament a la realitat i consensuat amb el col·lectiu afectat. És per això que el llenguatge ha de ser construït i revisat entre totes les persones d’una societat, principalment en diàleg constant amb aquelles que reivindiquen un llenguatge més just i lliure de falses atribucions.
Així, s’observa que des del col·lectiu de la diversitat funcional es replanteja el mateix espai públic i com aquest ha de ser accessible a tothom, però, a més, amb la seva lluita arquitectònica ens mostren les nostres deficiències i ens amplien la manera que, com a societat, entenem l’espai. Un clar exemple d’això el tenim en la lluita dels aparcaments impossibles per a tothom. La clau es trobarà quan totes veurem l’espai com el col·lectiu que el necessita, així mateix amb el model lingüístic excloent.
Igual que el col·lectiu de diversitat funcional, i molts més, el moviment okupa, des de l’activisme més combatiu, ens ha fet replantejar què és l’habitatge i s’ha fet evident que, més enllà d’un paràgraf de la constitució, representa un dret de les persones i qüestiona la propietat privada. A partir d’aquest moviment han aparegut noves paraules i nous conceptes com per exemple habitatge social, lloguer social… Per això, no es poden menystenir els canvis que es produeixen a partir de l’activitat reivindicativa. Clarament, aquests dos exemples, ens mostren la necessitat de canviar el model lingüístic. Per això, si en l’ús que fem de la llengua emprem el genèric femení produirem el revulsiu necessari per al canvi. Aquí és important saber qui té la paraula i com aquesta és produïda, perquè qui ostenta la paraula ostenta el poder, aquesta expressió del poder queda molt ben dibuixada en el poema de Grada Kilomba, Decolonizing Knowledge, que ens hem atrevit a traduir:
Quan ells parlen, és científic; quan parlem nosaltres, és poc científic.
Quan ells parlen, és universal; quan nosaltres parlem, és específic.
Quan ells parlen, és objectiu; quan nosaltres parlem, és subjectiu.
Quan ells parlen, és neutral; quan nosaltres parlem, és personal.
Quan ells parlen, és racional; quan nosaltres parlem, és emocional.
Quan ells parlen, és imparcial; quan nosaltres parlem, és parcial.
Ells tenen els fets, nosaltres les opinions.
Ells tenen els coneixements, nosaltres les experiències.
No es tracta aquí d’una “coexistència pacífica de les paraules”, sinó més aviat d’una jerarquia violenta, que defineix Qui Pot Parlar i Qui Pot Produir Coneixement
*Assumpta Arasa Altimira, Roser Alemany Lajunta i Carme Abril Ferrer són membres del Col·lectiu de dones de les Terres de l’Ebre.
