El proper 2 de març, la població dels sis comtats irlandesos que encara es troben sota sobirania britànica votarà per designar un nou govern autònom. Fa poques setmanes, la coalició governamental dirigida entre el Partit Unionista Democràtic (DUP) i l’organització republicana irlandesa Sinn Féin va caure després de la revelació d’un escàndol financer relacionat amb un programa públic d’energies renovables que esquitxava directament la primera ministra de l’executiu nord-irlandès, Arlene Foster. La dirigent unionista i líder del DUP es va apartar del càrrec el darrer mes de gener, després de la dimissió de Martin McGuinness, excomandant històric de l’IRA que era vice-ministre principal de les institucions governamentals de Belfast en representació del Sinn Féin.
La coalició governamental dirigida entre el Partit Unionista Democràtic (DUP) i l’organització republicana irlandesa Sinn Féin va caure després de la revelació d’un escàndol financer relacionat amb un programa públic d’energies renovables
Al nord d’Irlanda, tot i la desaparició gairebé total de la violència armada, les crisis governamentals són una constant. El 1998, els Acords de Divendres Sant van suposar la fi dels troubles, una guerra oberta de trenta anys de durada que va enfrontar la població unionista i protestant d’ascendència britànica contra la comunitat catòlica i nacionalista irlandesa. Des d’aleshores, a la ciutat de Belfast es va posar en marxa un sistema parlamentari amb certes competències autònomes. Es tracta d’un model que es basa en un tipus d’autogovern on el poder ha de ser compartit per llei entre les dues principals formacions polítiques que teòricament representen els interessos de les comunitats catòlica i protestant de la regió. Tanmateix, fruit del conflicte latent que encara pateix la regió, la inestabilitat ha fet trontollar l’equilibri de les institucions de poder compartit dels sis comtats de l’Ulster fins a l’actualitat.
El col·lapse del govern compartit
El detonant recent per la caiguda governamental ha estat la revel·lació d’un escàndol relacionat amb un programa públic de suport a l’ús d’energies renovables per a particulars i empreses, que utilitzaven sistemes d’escalfament de biomassa destinats a tallers i naus industrials. Fa poc, però, es va descobrir que el projecte, gestionat pel govern nord-irlandès, era un frau i una eina clientelar, amb pèrdues d’entre 480 i 600 milions de lliures per a l’erari públic i companyies privades que escalfaven recintes sense ús per rebre diners de l’administració pública sense necessitat de rendir comptes. “El programa d’energies renovables ha estat un mecanisme corrupte que ha servit com a font d’ingressos per a personatges propers al Partit Unionista Democràtic i empreses que n’eren donants”, explica Martin McKenna, professor d’Història i Economia en centres d’ensenyament secundari de Belfast. Segons el docent, “el Sinn Féin coneixia l’existència d’aquest sistema, però durant molt de temps no va fer res per eradicar-lo”.
Malgrat que l’escàndol de les energies renovables no és el primer que afecta directament les institucions de poder del nord d’Irlanda, es tracta del més flagrant: en aquest cas, s’ha demostrat la implicació directa del DUP i de la primera ministra unionista Arlene Foster, que no va poder mantenir la seva posició al capdavant del govern autònom després que es fes pública l’existència de maniobres corruptes en el programa públic. Foster, una política amb posicionaments tradicionalistes, que sempre s’ha oposat rotundament a la legalització de l’avortament, havia estat anteriorment la màxima responsable del Ministeri d’Empresa, Comerç i Inversió, l’organisme públic a través del qual es va orquestrar tot l’escàndol.
Crisis institucionals permanents
Tot i que les crisis institucionals en el govern compartit del nord d’Irlanda eren una constant des de fa anys, l’últim conflicte obert entre el Partit Unionista Democràtic (DUP) i el Sinn Féin arran de l’escàndol pel programa d’energies renovables va ser la gota que va fer vessar el got. El DUP i el SF, forces antagòniques durant les èpoques més dures de conflicte armat, han hagut de governar conjuntament des de fa una dècada tot i tenir models de país i tradicions polítiques formalment oposades. Per una banda, el DUP és un partit conservador i de dretes amb fortes conviccions religioses i tics reaccionaris, que defensa la permanència de la zona més septentrional d’Irlanda amb el Regne Unit. Per l’altra, el Sinn Féin –antic braç polític de l’IRA- és una formació nacionalista adscrita a la corrent del republicanisme irlandès, una tendència històrica de caire rupturista, que històricament ha defensat la insurrecció armada com a estratègia per aconseguir l’alliberament nacional i la reunificació d’Irlanda en un sol Estat.
El DUP i el SF, forces antagòniques durant les èpoques més dures de conflicte armat, han hagut de governar conjuntament des de fa una dècada tot i tenir models de país i tradicions polítiques formalment oposades
No obstant, amb els Acords de Divendres Sant de 1998, el partit republicà va renunciar definitivament a la perspectiva de recórrer a la via militar, va acceptar el nou statu quo i va pactar amb les forces unionistes i les institucions britàniques per activar el disseny del sistema autonòmic, que ha servit per governar al nord d’Irlanda fins a l’actualitat. Després de gairebé 20 anys, amb tot, la força política que lidera Gerry Adams ha perdut la legitimitat entre alguns sectors de les seves bases tradicionals: l’accés a les institucions nord-irlandeses, sense plantejar cap estratègia de ruptura amb els poders existents, i l’assumpció de responsabilitats de govern en el marc d’un ordenament econòmic neoliberal i de lliure mercat ha erosionat una part dels suports de l’organització republicana. A hores d’ara, per a moltes persones del nord d’Irlanda, el Sinn Féin es troba immers en el cercle viciós de la política institucional i fa temps que ha perdut el contacte amb la gent del carrer.
D’altra banda, el Sinn Féin, davant de l’esgotament de la seva pròpia imatge –encara molt lligada al passat de conflicte armat i al llegat de l’IRA Provisional-, ha decidit optar per una nova candidata de cara a les properes eleccions. Es tracta de Michelle O’Neill, una dirigent jove sense antecedents de participació en la lluita armada que procedeix d’un entorn familiar republicà. A la seva ombra, tanmateix, hi segueix havent la figura de Gerry Adams, líder suprem de la formació republicana des de fa més de trenta anys que, segons moltes veus, controla el partit amb mà de ferro.
Indicis de canvi de cicle i l’impacte del Brexit
Després de deu anys de legislatures amb el govern compartit entre els partits més representatius de l’unionisme i el nacionalisme irlandès, el sistema polític creat al nord d’Irlanda es comença a esgotar. A hores d’ara, la regió se suma al carro de les incerteses polítiques que també colpeja molts altres països occidentals. “La població està molt desil·lusionada amb el Sinn Féin, el DUP i la resta de partits polítics de caire més oficial, així que el resultat de les properes eleccions del 2 de març és molt incert”, comenta el professor Martin McKenna. “D’entrada, hi ha molta gent que no té intenció d’anar a votar i és probable que el percentatge d’abstenció sigui alt”, afegeix el mestre de secundària.
L’organització socialista People Before Profit (PBP) ha emergit a l’escena política de tota la illa d’Irlanda i pressiona el Sinn Féin des de l’esquerra. Té un discurs centrat en l’oposició a les polítiques d’austeritat i és el més semblant a un projecte d’unitat popular
Des de fa un temps, per un altra banda, l’organització socialista People Before Profit (PBP) ha emergit a l’escena política de tota la illa d’Irlanda i pressiona el Sinn Féin des de l’esquerra. La plataforma, que aglutina diversos sectors organitzats de la societat irlandesa, té un discurs centrat en l’oposició a les polítiques d’austeritat i és el més semblant a un projecte d’unitat popular, tot i que es basa en lideratges molt personalistes. Fins ara, el seu suport electoral s’ubica entre les generacions més joves. A les anteriors eleccions a l’Assemblea d’Irlanda del Nord de maig de 2016, el PBP va aconseguir prou vots per entrar al parlament autònom de la regió amb dos escons. Les circumscripcions on la formació d’esquerres va treure més representació, l’oest de Belfast i la ciutat de Derry, són bastions tradicionals del republicanisme, on el Sinn Féin acostumava a ser la primera força.
Als Sis Comtats, a més, el Brexit és un altre factor de desestabilització i una nova estocada al cicle obert amb els acords de pau de 1998. En el refèrendum del mes de juny passat, el 56% de la població que va votar al nord d’Irlanda ho va fer a favor de mantenir el Regne Unit dins de la Unió Europea (UE). Entre els diferents territoris que pertanyen a la Gran Bretanya, el nord d’Irlanda és l’únic que comparteix una frontera terrestre amb un altre Estat que pertany a la UE, la República d’Irlanda.
Les negociacions per gestionar la sortida de l’Estat britànic de la UE i la possibilitat que hi hagi controls fronterers entre la República i el nord d’Irlanda podria accelerar de nou el reclam social per la celebració d’un referèndum
A hores d’ara, les negociacions per gestionar la sortida de l’Estat britànic fora del marc de la UE i la possibilitat que hi hagi controls fronterers entre la República i el nord d’Irlanda podria accelerar de nou el reclam social per la celebració d’un referèndum per la reunificació de la illa. Des del juny de 2016, el Sinn Féin i altres organitzacions republicanes ja han fet reivindicacions en aquesta línia.
La situació al carrer
Al nord d’Irlanda, la situació política de la regió no es pot analitzar sense tenir en compte l’empremta dels Troubles. Els anys de guerra oberta entre la societat dels Sis Comtats queden cada cop més lluny, però la població encara segueix dividida i el passat de conflicte armat retorna al carrer en moments concrets. Des de la dissolució de l’IRA Provisional, hi ha grups armats dissidents de l’òrbita republicana que tot sovint reapareixen en escena. El 22 de gener passat, un policia va patir diverses ferides després de ser disparat al nord de Belfast, en una acció reivindicada per una organització armada que s’autodenomina com a IRA.
D’altra banda, al bàndol lleialista -la branca de l’unionisme de caire més supremacista i ultradretà-, els antics grups paramilitars, també mantenen certa presència al carrer i actuen com a màfies locals a tota una sèrie de barris protestants que encara es troben sota el seu control. Als Sis Comtats, però, una bona part de les generacions més joves volen deixar enrere tot el llegat de conflicte.
