Rarament ens arribaven notícies del poble més proper, que vèiem a tocar des de les nostres terres, però que, en realitat, estava a una distància infinita, ja que mai no el visitàvem. Tampoc ells a nosaltres. Havien aixecat les seves cases allà en un temps immemorial de la mateixa manera que nosaltres les havíem aixecat aquí en un temps immemorial i ni tan sols estàvem segurs de pertànyer a la mateixa raça ni de parlar la mateixa llengua. Molt de tant en tant, algun viatger que s’aturava al nostre poble comparava les nostres terres i les nostres cabres amb el que havia vist més amunt i ens descrivia els homes i les dones i fins i tot ens donava alguns noms; d’aquesta manera, al llarg dels segles, ens vam anar familiaritzant amb els noms de persones a les quals no coneixíem i de qui parlàvem –quan en parlàvem– com si participéssim d’un mateix destí.
Per això vam restar tots en silenci i apinyats vora el foc, sense tornar a casa, la nit que ens vam assabentar que en Pedro, el pastor del cabell roig, havia deixat de parlar, de menjar i fins i tot de caminar, que s’havia quedat ajagut entre dues pedres completament immòbil i que els gossos, després d’ensumar el seu cos, havien arrencat a córrer tot fent udols gemegosos. Ens va afectar molt la notícia i, durant anys, no podíem deixar de recordar en Pedro sense acostar-nos els uns als altres, instintivament, com si només amb el so del seu nom ens sentíssim sols o ens entrés fred.
Ja ho havíem oblidat quan –molt temps després, potser un segle– ens vam tornar a trobar estretament units vora el foc, en un món que semblava haver engegantit i haver-se poblat de sorolls misteriosos al nostre voltant: perquè un quincallaire que va passar pel nostre poble ens va explicar que, a la Matilde, la dona del ferrer, li havia passat el mateix que a en Pedro. Havia caigut al pou i, quan la van treure –estranyats que no sortís pel seu propi peu–, estava quieta i no responia i ni tan sols semblava que sentís les mosques que s’enganxaven als seus ulls. Aquesta història ens va tenir obsessionats durant anys i, cada vegada que la recordàvem, ens miràvem com amb sospita, a punt de retreure’ns recíprocament una fragilitat invisible, i després ens abraçàvem sense saber per què.
Vam estar molt de temps sense rebre notícies del poble més proper fins que, de sobte, en van començar a arribar cada vegada amb més freqüència, com si aquest mal estrany fos inseparable del desig de parlar i de comunicar-se. Del poble veí, un matí, en va baixar l’Alfonso el moliner i ens va explicar, amb una por animal pintada als ulls, que els darrers anys, el mateix que els havia passat a en Pedro i la Matilde, els havia passat a en Juan, el nàpia, en Mateo, l’amo del cavall, i la Ramira, la més bonica del poble; i que, pocs dies abans, també li havia passat a en Ramón, el que cantava a les festes: havia relliscat i havia caigut des d’un cingle i ja no s’havia mogut. A tots ells, els havien traslladat a casa seva i els havien allitat, per donar-los temps per despertar-se. Però, pocs dies més tard, havien començat a desprendre una olor estranyament dolça, a tornar-se negres i a trencar-se en mil bocins i havien hagut –ai– d’enterrar-los per preservar-los dels corbs i els porcs.
Quan l’Alfonso el moliner se’n va anar, ja no vam tornar a tenir tranquil·litat; cada vegada més sovint –cada deu o vint anys–, baixava algú del poble veí i nosaltres ens reuníem nit rere nit per resar i protegir-nos d’aquest mal que, sospitàvem sense dir-nos-ho, també podia arribar fins a nosaltres des del turó. Sobre els nostres caps, semblava que el cel s’havia allunyat i, al fons –ho vèiem per primera vegada!–, brillaven uns focs remots, silenciosos i freds, com foradets oberts a un altre cel sense límits, que ens feien sentir insegurs i vulnerables. La primera que es va quedar completament quieta va ser una de les cabres d’en Jonás, l’home que dorm al meu llit. Després, li va tocar a en Marcos, el nostre terrissaire, que va proferir el primer crit que mai s’havia sentit al nostre poble. Des de llavors, vivim terroritzats, veiem coses que abans no vèiem –la diferència entre dues fulles, les variacions de la llum, la mala voluntat dels germans– i hem après a tallar els troncs dels arbres i a tocar-nos els llavis amb els llavis. No sabem qui serà el proper.
A aquest mal, nosaltres l’anomenem Sort. Però els del poble veí, que no parlen com nosaltres i no saben pronunciar la s, li posen el nom de Mort.
*El relat de Santiago Alba Rico publicat al número 431 de la ‘Directa’, secció “Malalletra”
