Filla del Tànger dels anys 60, va créixer en una família moderna de classe mitjana: molt unida al seu germà, qui va inculcar-li la passió per les ciències i va animar-la, amb només setze anys, a finalitzar els estudis de secundària a Bèlgica. Però no va poder amb el neerlandès i l’any següent va marxar a Lille (Estat francès), on va acabar el batxillerat i va matricular-se a la Facultat de Farmàcia, on es va diplomar en Bioquímica. Allí es va casar, va treballar i va tenir dos fills, als quals va consagrar quatre anys complets de la seva vida. Quan els nens van començar l’escola, Saidi va reprendre els estudis i es va titular en Gestió d’Empreses, va crear una empresa i, al cap de pocs anys, ella, la parella i la prole van decidir tornar al Marroc, per viure amb la gran família, on descobrí l’economia social i solidària (ESS), la qual promou des del Consell Regional de Tànger. Pel seu perfil com a agitadora feminista i solidària, Saidi ha estat convidada a principis de febrer a les Jornades “On són els drets econòmics i laborals de les persones migrants?”, que ha organitzat a Barcelona l’Assemblea de Cooperació per la Pau (ACPP).
Recordes quan dius per primer cop: “Sí, sóc feminista!”?
“No podem assenyalar sempre els homes, ja que ells són fruit de l’educació de les dones”
L’interès m’ha acompanyat des que a Brussel·les vaig adherir-me a una associació de barri, on ajudava dones magrebines a aprendre a llegir i escriure àrab i francès. Sovint els homes venien a insultar-nos; refusaven que les seves esposes aprenguessin a llegir. Tractant amb elles, vaig constatar que ignoraven els seus drets, que depenien financerament al cent per cent dels seus marits, que sempre estaven recloses en les seves comunitats, que tenien molts problemes per seguir l’escolarització de les seves criatures, que sofrien l’adoctrinament dels homes i dels imams qui els ensenyaven que, a l’Islam, la dona és cosa de l’home i ha de ser submisa, restar verge fins al matrimoni, obeir i servir sempre al pare, al germà i al marit. Se la considera una menor, sigui quina sigui la seva edat. Sóc feminista quan veig que es casen les noies des dels dotze anys; que les mares solteres són rebutjades per les seves famílies i per la societat; que les herències es distribueixen de manera desigual entre filles i fills; quan per sortir haig d’amagar al màxim possible el meu cos; quan no puc anar a prendre un cafè a qualsevol bar; ni sortir segons a quina hora, ni segons a quin barri… Ara bé, vivim en una societat de dones i homes, no podem assenyalar sempre els homes, ja que ells són fruit de l’educació de les dones. Preconitzo la idea de treballar també amb ells a través de la sensibilització i l’educació; particularment, amb els joves.
Quins han estat els darrers èxits feministes al Marroc?
Han estat diversos, com la supressió de l’article 475, que autoritzava un violador a esposar la seva víctima i escapar-se de la presó. També hem guanyat, a mitges, pel que fa a la llei del treball de petites bonnes (nenes a partir de 8 anys que eren explotades com a serventes domèstiques), ja que l’edat legal s’ha establert en 15 anys i no pas en 18 –com demanàvem les associacions feministes. Però resta molt per fer: els casaments de menors, la violència envers les dones, la pobresa i precarietat en la qual viu la població femenina, especialment després d’un divorci. També queda molt per conquerir a l’esfera política, on les dones continuen lluny d’estar representades, cosa que impedeix avançar en el terreny de la igualtat.
Com descobreixes l’economia social i solidària (ESS)?
Quan vaig tornar al Marroc. Va ser adherir-me a la Unió de l’Acció Feminista i constatar que hi havia una necessitat enorme d’ajudar les dones a ser econòmicament autònomes. I l’única manera d’emprenedoria per a les dones en situació vulnerable és aquest tipus d’economia i, particularment, les cooperatives.
Quan va començar a funcionar l’ESS al Marroc?
Parteix de la tradició de la societat marroquina, en particular al medi rural, i es manifesta sota formes operacionals com la touiza –forma tradicional d’associacionisme, especialment al medi rural– o la jmaâ, institució que gestiona i regula els drets de les aigües d’irrigació, les pastures, els boscos i certs equipaments. El seu funcionament evoca els principis de l’ESS en la seva definició moderna i, quant al sector cooperatiu, des de la independència del país (1956) ha conegut un desenvolupament precoç i ha esdevingut estratègic, ja que assegura la modernització dels sectors tradicionals, com és l’agricultura.
Avui, quins són els principals projectes en marxa?
A part del saló anual que impulsa el Ministeri de l’Artesanat i l’ESS, s’està treballant per una llei específica al Parlament i una nova llei de cooperatives que en faciliti la creació i la gestió. L’ESS és l’economia del futur, vist que el sistema capitalista no permet resoldre el drama de la pobresa i l’atur. Els valors d’aquesta economia són als antípodes del capitalisme, responen a les necessitats dels seus membres i creen riquesa, perpetuant la cultura del territori, el savoir-faire local i el benestar.
*Article publicat al número 449 de la ‘Directa’
