Era ben petita i Rosa Maria Maristany ja sabia que era trans, però havia de complir amb els paràmetres heteropatriarcals que li marcaven a casa. Es deia Ramon i no va ser fins que va acabar el servei militar, als 21 anys, que es va injectar hormones femenines per comprovar què sentia. Ha tingut una filla, n’ha adoptat una altra i, ara fa dos anys, un cop divorciada de la seva tercera esposa, ha reprès l’hormonació mentre enllesteix els tràmits per operar-se a Tailàndia. Té 58 anys i viu a Sant Feliu de Llobregat. Fina Campàs també se sentia dona des de ben menuda. Jugava a maquillar-se i, d’amagat, es vestia amb la roba de la seva tieta. Però, com a Josep, no tenia altre remei que adequar-se als cànons socials que prevalien a la ciutat de Vic. Només quan els seus pares van morir i es va poder divorciar de la seva dona, el 2002, va passar pàgina a una etapa molt sòrdida que, entre altres coses, l’ha allunyat dels seus dos fills. Ara, amb 60 anys i instal·lada a Barcelona, anhela operar-se per finalitzar la seva reassignació sexual. Com Rosa Maria, Fina s’ha implicat a la Plataforma Trans*forma la Salut.
En quin estadi del procés de transició us trobeu?
Tenim una necessitat imperiosa d’operar-nos i canviar el sexe, però des de l’administració no fan prou perquè la vaginoplàstia es practiqui en un temps raonable. Pots estar cinc anys en llista d’espera i això és un suplici molt dur. És per això que algunes van a operar-se a altres països. I és que, tot i sentir-nos dones, necessitem hormonar-nos i, un dia, llevar-nos amb la reassignació assolida. Seria una manera de sentir-nos completes.
Què us ha perjudicat més, la dificultat per reassignar-vos o l’estigma que encara predomina en molts àmbits de la societat?
L’escull més dolorós ha estat la família. És cert que l’estigmatització existeix, ja que no tothom té el mateix raonament i accepta la transsexualitat. Però, quan els pares et diuen valenta i després s’allunyen de tu o no et conviden a sopar, es fa difícil de pair. És trist perquè la família és la referència efectiva que t’ha acompanyat tota la vida i, en lloc de veure’t com a persona, només es fixen en el gènere.
No obstant això, sembla que la transsexualitat està més acceptada que abans…
A ciutats com Barcelona, és fàcil apoderar-se. Però, en general, els prejudicis continuen i, en determinats ambients, encara t’assenyalen com si tinguessis un trastorn o una malaltia. Per això és important no amargar-se. La transsexualitat és ineludible, tard o d’hora has d’afrontar-la i, quan ho fas amb normalitat, la gent t’acaba respectant.
El canvi de nom és un pas decisiu en aquest camí?
Des de l’administració no fan prou perquè la vaginoplàstia es practiqui en un temps raonable
Tenir documentació és important perquè té un valor simbòlic i és una manera de complementar el procés. Si bé cal dir que les que estem avesades a lluitar en mil batalles ens manifestem com a dones al marge del que posi al nostre DNI.
Reclameu una llei estatal que garanteixi l’accés del col·lectiu als serveis públics en igualtat de condicions amb la resta de la ciutadania. Quins elements hauria d’incloure?
Fins ara, partíem de la llei de 2007 impulsada pel PSOE, que encara patologitza la transsexualitat. De fet, per canviar-te el nom, has de presentar un informe mèdic i psiquiàtric i ha de fer un mínim de dos anys que prens hormones. El nou esborrany, en canvi, suposa un gran revulsiu perquè inclou el model de salut que s’aplica a Catalunya, on, gràcies a Trans*forma la Salut, Chrysallis i altres entitats, l’octubre passat la Generalitat va eliminar el requisit del diagnòstic psiquiàtric per sotmetre’s a la reassignació. A banda que permet que els menors canviïn de nom sense problemes. Caldrà veure si, durant el procés parlamentari, el PP impugna el text al Constitucional… però, d’entrada, representa un avenç per a tot el col·lectiu LGTBI.
Quines altres novetats destacaríeu de la proposta?
Ens dóna cobertura per desenvolupar-nos a tots nivells. Cal recordar que, com que hem crescut amb una dualitat –hem entrenat alhora un cervell d’home i un de dona–, estem preparades per treballar en qualsevol feina. Per desgràcia, però, encara som molt poques les que fem la transició sense perdre-la. La majoria pateix aquella màxima de no transitis si no tens una feina.
Al marge del que estableixi la futura norma, no penseu que cal incidir en l’àmbit educatiu per canviar la mirada envers el col·lectiu trans?
És bàsic perquè encara s’associa la transsexualitat amb el transvestisme i el que això porta implícit socialment: exercir la prostitució o tenir una vida frívola. De fet, reflecteix la construcció social que arrosseguem en aquest país, mentre a Irlanda, Dinamarca, Noruega i la resta de societats nòrdiques situen la persona i les seves necessitats bàsiques al davant. Per tant, malgrat no tenir el marc legal adequat i enfrontar-nos a lobbies mèdics i partits polítics molt retrògrads, hem de confiar que assolirem la despatologització i els drets que ens pertoquen.
Article publicat al número 433 de la ‘Directa’
