El grup d’origen madrileny Tremenda Jauría llançava el passat 11 de maig el seu tercer treball, Codo con codo, una ràfega de càlida electrònica per resistir el fred de l’hivern col·lectivament, braç a braç. El quartet de màscares, que irrompia el 2014 a l’Estat espanyol, fa una forta aposta per l’electrocúmbia i s’ha convertit en un dels màxims exponents de l’escena tropical a Madrid. Després del primer LP Mordiendo (2016) i Cuentas pendientes (2017), la barreja d’electrònica, reggaeton conscient, cúmbia i electro-latin sota les màximes de l’”auto-tune per al poble”, el punk i l’autogestió, ens sorprèn amb noves apostes estètiques, nous ritmes i noves lletres. El grup està molt content que Codo con codo isca a la llum. “Era un poc el que veníem fent, però quan toques molt uns temes t’abellix fer coses noves. I estem molt contentes amb el resultat. Són temons“.
A què penseu que es deu l’èxit de Tremenda Jauría?
Totes escoltàvem o ballàvem música com cúmbia electrònica, però en eixe moment no hi havia cap projecte aquí i per tant res que ocupara eixe lloc aquí. Nosaltres creiem que açò té prou a veure. Creiem que l’aposta feminista també. Moltes pives ens ho diuen: “Què a gust perrear a gust”.
En una entrevista dieu que ritmes com els vostres “inciten al ball i al contacte”. Creieu que en els vostres concerts es generen dinàmiques diferents a les habituals?
“Totes les dones van a les primeres files. És brutal i és una de les coses que més ens emocionen. De fet, una cosa que ens diuen molt és ‘en els vostres concerts em sent lliure'”
Sí. Els concerts són brutals. A les primeres files són només ties. No només en els nostres, en general als de les bandes que intenten fer coses diferents de les que estem acostumades. Que tampoc és quelcom nou. Eixir a un festi, un concert, i que estiga tocant el grup anterior i quan arribem nosaltres (i altres bandes), canvii tant… Totes les dones van a les primeres files. És brutal i és una de les coses que més ens emocionen. De fet, una cosa que ens diuen molt és “en els vostres concerts em sent lliure”.
Heu dit en alguna ocasió que com més creixeu, us trobeu amb més contradiccions. Teniu alguna barrera per no tocar en algun espai o amb algun grup?
En molts festivals, sobretot comercials, ens hem negat a tocar. On hi ha explotació laboral, per exemple. O quan gairebé tot el cartell són paios. Arribava el dia del festival i ens adonàvem que érem nosaltres dues les úniques ties de tot el festival. Són coses que vas aprenent amb el temps en un món tan masculinitzat.
Si no hi aneu no hi ha dones, però si hi aneu i sou les úniques no esteu còmodes?
Eixe és el dilema. Però potser a vegades nosaltres no volem ser les úniques. Potser no volem ser nosaltres hui les que hàgem de gestionar açò. Estem cansades. Hi ha moltes bandes amb les quals sí que ens sentim en condicions i això també és un respir. A vegades et canses però entenem també que s’ha de fer un desembarcament.
Trobeu alguna limitació pel fet de ser un grup mixt en espais en els quals, si fóreu un grup no-mixt, podríeu tocar?
En algun festival. Però està bé que no toquem en tots els espais, i està bé que hi hagen espais no mixtes en els que no toquem. Ara hi ha moltíssimes dones fent projectes musicals brutals i és l’hòstia que estiguen en eixos espais. I cada grup és el que és.
Respecte totes les agressions que estan eixint a la llum aquests últims dies en el món de la música “alternativa”, com us posicioneu?
Creiem que s’ha d’intentar generar processos i estructures col·lectives, no només entre nosaltres dues, sinó entre més paies dins de la música o projectes que tinguen sensibilitat o intenció de fer quelcom amb açò. Processos col·lectius per ficar açò al centre i al debat públic, i a més a més, corresponsabilitzar-nos totes. I ací els tios tenen molt treball a fer, principalment.
Tenint en compte que us esforceu per reconèixer els orígens de la música que feu, establint vincles amb grups com Kumbia Queers o Krudas Cubensi, creieu que el biaix racista i masclista que pateixen gèneres com el dembow, la cúmbia o el reggaeton, us està afectant de la mateixa manera sent blanques? Quina acollida ha tingut el vostre projecte ací en comparació amb altres de gent llatinoamericana?
“Sempre, escollisques el que escollisques, d’alguna cosa pecaràs. Així que cal fer-ho amb la honestedat més gran”
Segurament no. Gosem d’uns privilegis i eixe és el punt de partida. És un tema molt delicat i complex que ens va afectar des del principi. De fet, va ser el primer que parlàrem. Sorgí la idea i diguérem, hòstia, anem a prendre cura. La discussió ens ha acompanyat i l’hem anat abordant com hem pogut. Tampoc volíem caure en l’immobilisme de no fer res i ja està, sinó intentar fer-ho de la manera més honesta possible. En el fons, vivim un procés bastant natural. Quan començà el grup, era música que estava molt present a la nostra vida: a les nostres festes, a casa, a tot arreu… Era música que la portàvem com una part de nosaltres, i quan planteges ficar-te a fer música tens el debat, però has d’escollir entre fer música directament colonitzadora com és el rock, d’orígens anglosaxons, o música subalterna. Sempre, escollisques el que escollisques, d’alguna cosa pecaràs. Així que cal fer-ho amb la honestedat més gran.
Dieu que us agrada molt el punk. Hi ha grups que fan cançons en contra de la cúmbia [riures], per exemple, i que menyspreen certs gèneres urbans. Quins contactes hi ha amb una part de l’escena que es resisteix a entendre que hi ha més gèneres que també poden ser transformadors?
Eixa ha sigut la nostra manera, sí. Hi ha hagut molt bona acollida, al mateix temps que moltes crítiques. Però després vas a les festes en espais autogestionats i tothom balla La gozadera [riures]. La gent mata per festes hortera, això és així! En el fons és intentar negar que potser hi ha cert tipus de música que t’abelleix en certs moments més que altres.
Hi ha gent que considera un mèrit poder transmetre idees o pràctiques sense necessitat de fer pamflets musicals. En el vostre últim disc, per exemple, escoltem frases cèlebres com “ens costa dormir, no somniar”, o transmeteu valors com la solidaritat i el suport mutu sense haver d’anomenar-los tàcitament. Cal dir les consignes tal qual per considerar-se música crítica o transformadora?
“Intentem comunicar de la forma que no siga la de sempre -que està bé, però que potser aquesta ens mou més-, i ser un poc honestes amb nosaltres. Parlem d’allò que realment vivim, d’allò que ens agradaria viure”
El nostre rotllo, la nostra manera, ha eixit així: a través de ritmes que no són el repertori clàssic dels moviments socials. I sí, intentem no fer les lletres pamflets, però no intencionadament, ens ix bastant natural. Intentem comunicar de la forma que no siga la de sempre -que està bé, però que potser aquesta ens mou més-, i ser un poc honestes amb nosaltres. Parlem d’allò que realment vivim, d’allò que ens agradaria viure. És el que ens agradaria que foren les nostres lletres: no grans proclames, perquè la nostra vida és el que és. A vegades fem una lletra i dir “a veure, això no és així” [riures], i ens autocorregim més. En definitiva, que estiguem còmodes.
Aleshores, creieu que cert rebuig a aquests gèneres des dels moviments socials també està causat per cert racisme i classisme?
En aquest cas no sé si tant. Que també, per descomptat, però no sé si va tant per ací, sinó processos més aviat interns dels moviments socials. Processos identitaris generacionals. De sobte, quan hi ha un relleu generacional, a la gent li entra una por. “Hòstia, això que em ve”. “Eskorbuto és sagrat!”, ens ha passat [riures]. “Això que esteu fent de cantar una cançó d’Eskorbuto amb reggaeton és pecat!”, ens han dit.
Dieu que hi ha gèneres com la cançó protesta que estan en certa mesura obsolets, o almenys, pel que fa a les formes. Vosaltres, de fet, a Codo con codo heu apostat per la bass music i gèneres urbans com el moombahton, l’electro, el dembow i el reggaeton. I sense gens de vergonya en rimar “lado” amb “lado”.
Ens has pillat… [riures]
Els vostres videoclips i la vostra estètica en general -i, més concretament, a l’últim disc- contenen elements de la música urbana (inclòs del trap, com alguns efectes en “Hazme una perdida”). Crida molt l’atenció que gairebé mai mostreu les vostres cares. Es tracta d’una aposta política?
“En molts espais en els quals militem o participem, sentíem que feia falta música urbana que es pogués perrear, en la qual les lletres no foren les lletres masclistes que estàvem escoltant constantment”
Doncs sí. Utilitzar màscares de gas pretén evitar caure en personalismes. També, quan començàrem aquest grup, la idea era omplir un buit que creiem que hi havia, però que no teníem perquè omplir-lo nosaltres en concret. En molts espais en els quals militem o participem, sentíem que feia falta música urbana que es pogués perrear, en la qual les lletres no foren les lletres masclistes que estàvem escoltant constantment. Sentíem que aquest grup havia d’existir, però l’important era que es generés el projecte. Per tant, intentar evitar al màxim les personalitats individuals de qui l’ha fet, intentant lluitar contra coses del món de la música que són una merda, personalismes, que al final estem veient ara. També mola visibilitzar, com a “Flow Partisano”, xics i xiques que no saberes si són xics o xiques. Açò per una banda. I en “Nos cuesta la vida”, ens atreia molt la idea de les senyores. També teníem dubtes de com enfocar-lo: ni massa macarra, ni massa ximple. I ha quedat guai. Ens va portar una estona de furgo sencera parlant de què volíem que eixís, ficant el focus en subjectivitats que no estan tan sobre la taula, en un paper que no és el que se’ls ha sigut assignat, com poden ser aquestes dones grans. Que isqueren compartint, rient, fent el que volen. Perquè és un espai que normalment se li dóna determinades característiques: el raper amb el xampany. Doncs això, tota aquesta aura que tenen els videoclips que molen molt estèticament, portar-la a altres subjectivitats. I aquestes senyores són divines.
Per què màscares de gas? Per la contaminació de Madrid?
Pensarem moltes coses però ens valgué. Encara que dóna molt mal rotllo, també té un rotllo distòpic, atemporal, postnuclear.
Creieu que en la música “alternativa” no se li ha donat molta importància a la musicalitat? Continua existint una jerarquia de la forma sobre el contingut? Creieu que esteu contribuint a trencar amb açó?
Depèn del que trobes a faltar en la música. Hi ha gent que prefereix el discurs a la musicalitat. Això els hi pareix super important… Com quan passà el boom del punk, que l’important era el missatge. Però es perd part de la màgia també. Mola trobar l’equilibri, no? La música per a què l’utilitzes? Doncs potser per aprendre tens textos, llibres, mil mogudes… i la música és un vehicle per evadir-te, ballar o potser aprendre alguna cosa però no per trobar-t’ho tot mastegat. És una batalla entre fer una cançó que et mole i que tinga un discurs en el qual tu et sentes còmode. L’imaginari que es tenia entorn de la música és complicat i des de fa poc s’està fent treball de reflexió sobre la música. “El reggaeton és una merda perquè té lletres senzilles”, i, en canvi, el rock no, el rock és molt més potent? Al principi, hi havia unes dinàmiques que jo em partisc. Arribava i em deien “açò és música enllaunada” vestint una samarreta d’Extremoduro. Que jo no tinc res en contra d’Extremoduro, però no és que em parega exquisit musicalment. La gent té una doble rasadora. Jo crec que són músiques que ocupen espais diferents, però tot és música i tot té la seua funció. Al final és construir un missatge coherent. La cosa guapa seria aconseguir que la història que estàs creant tinga un llenguatge coherent amb la música i allò que dius a la lletra. A nosaltres ens agrada molt trobar eixe equilibri.
