França ja té nou president: Emmanuel Macron. Però tindrà una nova política com ha promès durant la campanya? Crec que no, malgrat el que puguin esperar una part dels seus electors, els més entusiastes amb el moviment En Marche.
Recordem algunes dades per situar-nos. I sobre el total dels electors que podien votar, no només sobre els que ho varen fer. A la segona volta de les eleccions, al voltant del 37% dels francesos amb dret de vot van optar per abstenir-se, votar en blanc o nul, més d’un 21% van votar per Marine Le Pen i més d’un 41% per Macron. Estem doncs davant d’una França molt dividida i amb un president que queda bastant lluny de tenir la meitat dels vots dels francesos.
“Estem davant d’una França molt dividida i amb un president que queda bastant lluny de tenir la meitat dels vots dels francesos”
Si ens fixem en els vots de la primera volta de les eleccions, més del 24% dels votants potencials es varen abstenir o votar en blanc/nul i la majoria dels vots es repartiren entre quatre candidatures: Macron una mica més del 18%, Le Pen una mica més del 16%, Fillon una mica més del 15% i Mélenchon pràcticament el 15%. El que podríem anomenar partits i/o elits tradicionals (Macron, Fillon i Hamon) treuen una mica més del 38% dels vots, mentre que els grups que volen trencar amb l’establishment des de la extrema dreta (Le Pen, Dupont-Aignan) o des de l’esquerra (Mélenchon, els grups trostkistes) es queden al voltant del 36%. Des d’una altra perspectiva, els vots que van anar a candidats sobiranistes -defensors de la sobirania de França davant de la UE- arribaren al 35,5% del total dels electors a la primera volta, i al 46,8 % dels que varen votar, com ha assenyalat Jacques Sapir.
Per tant, entre la primera i la segona volta hi ha un augment molt important (més d’un 12%) de gent que no vota per ningú. Le Pen només incrementa en un 5% els vots, la majoria provinents, segons els experts, dels vots de Fillon i de Dupont-Aignan. L’alça de vots de Macron és d’un 23%, que li venen de Hamon, Fillon i una part de Mélenchon.
“Molta gent el veu el Front Nacional com un partit contrari a les elits i a una UE que ens ha portat a una crisi molt profunda que afecta les classes més desafavorides de la societat”
El vot contra el Front Nacional ha tornat a funcionar, però d’una forma molt menys important que en ocasions anteriors. I això per diverses raons. Els canvis que han impulsat Marine Le Pen i el seu equip han fet que cada cop més gent vegi al FN com un partit d’extrema dreta, però menys com un partit feixista. I molta gent el veu (molt probablement de forma equivocada) com un partit contrari a les elits i a una UE que ens ha portat a una crisi molt profunda que afecta les classes més desafavorides de la societat. No és cap casualitat que les zones on treu millors resultats el FN (i també la France Insoumise de Mélenchon) sigui on els efectes de la globalització i de les polítiques d’austeritat propiciades per l’euro i la UE han tingut els seus efectes més desastrosos.
El particular sistema electoral francès ha fet que a la segona volta la gent hagués d’escollir entre el foc i les brases. El foc que representa l’extrema dreta del Front Nacional i Marine Le Pen i les brases del neoliberalisme -i el continuisme respecte a Hollande i les elits tradicionals franceses- que és Macron. Un foc i unes brases que s’autoalimenten.
“El particular sistema electoral francès ha fet que a la segona volta la gent hagués d’escollir entre el foc i les brases. El foc que representa l’extrema dreta i les brases del neoliberalisme, que és Macron”
Les polítiques econòmiques d’austeritat, devaluacions internes, reformes estructurals -imposades per la UE i el BCE (i més concretament per Alemanya) amb l’inestimable instrument que és l’euro, en el marc de la globalització- provoquen el creixement de les desigualtats econòmiques, socials i territorials, l’empitjorament dels salaris i d’unes condicions de treball cada cop més precàries. Aquesta ha estat la política d’Hollande i la que es preveu que faci Macron, amb les seves mesures estrella de reforma del Codi de Treball i d’eliminació del ISF (impost sobre les grans fortunes); i, al mateix temps, Alemanya ja li està dient que França haurà de complir estrictament les condicions d’estabilitat pressupostària i que de reformes a la UE ja ho veurem en el futur. Aquestes són les brases que ajuden a revifar el foc de l’extrema dreta que representa el FN.
D’altra banda, l’existència de l’extrema dreta (i la por, a vegades exagerada per les elits, a la mateixa) permet justificar el consens democràtic i el suport d’algunes autoanomenades esquerres a les polítiques neoliberals i contra els treballadors i les classes populars que s’han fet des de l'”extrem centre”, que a França representen Hollande i Macron i a Europa la UE, el BCE i l’euro. El foc de l’extrema dreta permet mantenir vives les brases del neoliberalisme i de l’europeisme, més aviat gens democràtic, de l’austeritat, les devaluacions internes i les reformes estructurals.
“L’esquerra anticapitalista té possibilitats de cremar-se. A no ser que sigui capaç de definir, articular i implementar una estratègia alternativa clara i contundent”
I entre el foc i les brases, i sobretot amb un sistema electoral com el francès, l’esquerra anticapitalista -que vol la sobirania econòmica, social, ambiental i nacional davant de la UE i de la globalització- té possibilitats de cremar-se. A no ser que sigui capaç de definir, articular i implementar una estratègia alternativa clara i contundent. I la France Insoumise de Mélenchon s’ha socarrimat una mica, sobretot tenint en compte que és un moviment d’una gran complexitat i amb fortes contradiccions, com s’ha pogut veure a l’hora de recomanar el vot per a la segona volta o amb els problemes que s’estan produint en la preparació de les eleccions legislatives amb el Partit Comunista Francès.
El que sembla clar és que les elits globals i europees han après les lliçons del Brexit i de Trump, que varen tenir uns resultats que no s’esperaven. En un temps record, han estat capaces de fer una operació de màrqueting polític per crear un líder i un moviment. L’objectiu és fer creïble per a un número suficientment gran de gent una nova política que, en realitat, té tota la pinta de ser una continuació, o fins i tot un aprofundiment, de la que fins ara havia dut a terme l’extrem centre, mitjançant Hollande i els seus governs. Que tot sembli que canvia perquè tot segueixi igual, com a Gattopardo.
