Teniu entre les mans una joia. No permeteu que ningú us la robi. Quan en Rafa Burgos em va demanar que fes el pròleg del seu llibre, sincerament, no sabia si estaria a l’alçada. Tinc consciència d’haver-lo conegut ara fa dos anys, però ja em falla una mica la memòria, tot s’ha de dir. Es va apropar a la redacció de la Directa a mitjan 2015 –poc després de l’emissió del documental Ciutat Morta a TV3–, amb la finalitat de proporcionar-nos informació que li havien fet arribar diversos ‘alertadors’ i demanar-nos que estiréssim del fil. Arran de la publicació dels llibres Crema Catalana (Icaria, 2014) i La Casta (El Viejo Topo, 2015) les lectores han establert un canal de confiança amb ell i li proporcionen sucoses revelacions. “Tenim molta informació en negre que voldríem blanquejar”, en argot del gremi. Llum i taquígrafs!!! Les dades cal treballar-les, documentar-les, contrastar-les i abocar-ne el resultat a les xarxes i les biblioteques. Engrandint, així, el llegat d’un periodisme que no es genoflexiona i muta en l’art de les relacions públiques o la propaganda; mantenint viva la voluntat de fiscalitzar i posar contra les cordes als qui s’atorguen ser amos del món.
En Rafa és un apassionat del periodisme, dins seu hi ha el cuquet de la curiositat –imprescindible en aquesta professió–, li agrada fer-se preguntes, i a més, remou cel i terra per trobar-ne les respostes. I, a més, és generós, una qualitat poc comú en aquests entorns. Quan se sent desbordat o no té temps per dedicar-s’hi, no es queda res per a ell, comparteix la informació amb d’altres periodistes amb una prioritat per sobre de tot: posar el focus en allò amagat, destapar la corrupció peti qui peti. És un periodista incòmode per al poder, no es casa amb ningú més enllà de les lectores. Difícilment el trobareu en rodes de premsa o fent periodisme de declaracions. Dubto que el contracti cap gran redacció. És per això que es guanya les garrofes exercint de guia turístic a la ciutat de Barcelona, una tasca que li ha reportat un gran coneixement del paisatge urbà, dels edificis, dels carrers, de les places, un bagatge que ha sabut transformar, després d’amanir-lo amb dades d’empresaris, polítics, corporacions o lobbies, en una acurada geografia dels poderosos.
Les 248 pàgines d’aquest llibre contenen més de 1.480 noms propis, la majoria dels quals fan referència a societats mercantils –batejades amb denominacions volgudament enrevessades–, noms i cognoms de notables residents de l’Upper Diagonal o localitzacions geogràfiques d’arreu del planeta exemptes de fiscalitat. No pretengueu memoritzar-los ni recordar-los, seria una temeritat. Això sí, amb aquest llibre a la tauleta de nit del vostre dormitori tindreu una valuosa eina de consulta per quan esclati un escàndol entre les classes més adinerades del nostre país. Sempre podreu dir allò de “Jo ja ho havia llegit a L’Orgia diplomàtica”. Sincerament. He patit pensant en la feinada que ha tingut en Rafa; imaginant un menjador de casa amb gegantins paperògrafs i milers de post-it necessaris per ordenar i recomposar un trencaclosques d’aquest grau de complexitat.
Descobrireu –m’avanço a preveure que amb la boca oberta– el món de la diplomàcia a Catalunya; d’una dimensió i complexitat desconeguda pel gran públic. D’entrada, sabreu diferenciar entre ambaixadors, cònsols de carrera i cònsols honoraris, i esbrinareu quins d’ells reben una nòmina per la seva feina i quins exerceixen sense retribució, per esperit vocacional. A mesura que us aneu endinsant en la lectura intuireu a què es deu tanta ‘generositat’. Sumareu paraules al vostre vocabulari, com el terme ‘valiser’: “Persona encarregada de conduir la correspondència entre un Estat i els seus representants diplomà- tics”, segons es desprèn de la definició de Termcat (centre de terminologia de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans).
El llibre és ple de referències a l’actualitat, però alhora enllaça amb delicioses anècdotes de la història dels segles XIX i XX que ens fan pensar que potser no han canviat tant les coses
Us avanço que l’obra que teniu entre mans farà canviar la vostra mirada de l’entorn quan camineu per les Rambles o el passeig de Gràcia, i sobretot quan viatgeu i travesseu els controls d’equipatge de l’Aeroport del Prat, per posar-ne dos exemples. Us recomano que mentre llegiu anoteu en un paper les adreces d’edificis singulars citats per l’autor i, quan tingueu temps, feu una passejada per visitar-los. De ben segur, observareu amb renovat interès la potència arquitectònica del pont neogòtic que comunica la Casa dels Canonges del carrer del Bisbe amb el Palau de la Generalitat. Ja ho entendreu. En alguns d’aquests indrets, Burgos s’ha citat amb especialistes en diplomàcia, cònsols o professors universitaris, per aportar dades d’expertesa i donar veu als subjectes de la investigació. La invitació a parlar ha estat rebutjada en alguns casos, o cancel·lada a última hora per part de Fidel Herrera, cònsol de Mèxic a Barcelona i controvertit exgovernador de l’estat de Veracruz. Malgrat tot, i gràcies a la seva perseverança, l’autor va poder entrevistar-se amb l’entorn de confiança del cònsol. La faceta de guia turístic i bon coneixedor de l’art li han permès endinsar-se en despatxos de l’alta diplomàcia que davant d’una simple acreditació de periodista mai haurien obert les portes. És allò de “m’interessaria parlar amb el cònsol de cultura, economia i política”. Veureu com no sempre se n’ha sortit.
El llibre és ple de referències a l’actualitat, però alhora enllaça amb delicioses anècdotes de la història dels segles XIX i XX que ens fan pensar que potser no han canviat tant les coses. Un exemple: les mimètiques extravagàncies d’un soldà del Marroc l’any 1914 des d’un balcó de l’Hotel Orient de les Rambles i les d’un altre dels Emirats Àrabs Units un segle més tard a la discoteca Òpium del Port Olímpic. Però més enllà de les anècdotes s’endinsa al moll de l’ós de la qüestió i dibuixa un complex mapa de relacions on destaquen les grans famílies que conformen el cos consolar de Catalunya. Com es decideix qui serà cònsol en representació d’un país concret? Quin lligam tenen amb l’establishment polític? I amb l’empresarial? El càrrec es pot prorrogar durant anys? Dècades? La plaça és hereditària? Agafeu-vos a la cadira perquè tindreu sorpreses. Quins beneplàcits posseeix un cònsol? Poden creuar fronteres sense passar controls duaners? Les valises diplomàtiques i les sales VIP dels aeroports són més actives que mai, malgrat l’alerta antiterrorista global i la suposada igualtat de la ciutadania davant la llei. Us adverteixo que us podeu indignar en conèixer alguns dels il·lustres cognoms que han ostentat i ostenten tots aquests privilegis. La diplomàcia “es el arte de exponer la hostilidad con cortesia, la indiferencia con interés y la amistad con prudencia”, en paraules de José Antonio de Sangróniz y Castro, marquès de Desio, al pròleg del llibre Diplomacia y diplomáticos, escrita pel també ambaixador i aristòcrata Emilio Beladiez Navarro –cita que trobareu detallada més endavant–. No es podria definir millor.
Coneixereu el vincle entre Francesc Cambó i els primers casos de ‘portes giratòries’ a companyies elèctriques, entre Felipe González i el cartel de la droga L’Observatori de Cali, entre la companyia Iberia i Osama Bin Laden
Per posar-vos la mel als llavis, us diré que quan arribeu a les últimes pàgines coneixereu el vincle entre Francesc Cambó i els primers casos de portes giratòries a companyies elèctriques, entre Felipe González i el cartel de la droga L’Observatori de Cali, entre la companyia Iberia i Osama Bin Laden, entre Julio Muñoz-Ramonet i Imelda Marcos, entre Heinrich Himmler i Demetrio Carceller, entre el prostíbul Riviera de Castelldefels i el Kazakhstan o entre el consolat de Mèxic a Barcelona i la campanya contra el centre social Can Vies. Encara no us pica la curiositat? Esteu davant d’una exhaustiva guia sobre les grans famílies, les que tallen el bacallà –en un dels casos fent referència a la literalitat de l’expressió–, imprescindible per a qualsevol periodista o ciutadà amb esperit crític. També recomanable per a les biblioteques dels integrants de la nova política; en aquesta obra hi queden fitxats desenes, centenars de membres de la ‘casta’. La trobem endreçada en tres grans blocs i tretze fitxes específiques dedicades a la idiosincràcia consolar de països ben diferents: Albània, Croàcia, Estònia, Grècia, Guinea Bissau, Islàndia, Letònia, Lituània, Luxemburg, Madagascar, Singapur, Sud-Àfrica i Togo. Quan el 23 de juliol de 2015 agents de la Guàrdia Civil van detenir l’empresari Jordi Sumarroca i van escorcollar les dependències de l’empresa Teyco a Barcelona –sota l’acusació de finançar il·legalment el partit d’Artur Mas– vaig observar que al balcó de l’edifici hi onejava la bandera de Lituània. Ara he entès perquè. Per últim, posar en valor la metodologia emprada. Tot, absolutament tot, ho trobareu referenciat. Fixeu-vos en els 181 peus de pàgina que us portaran a la descoberta de llibres, revistes, documentals o reportatges provinents de disciplines tan diferents com el periodisme, la literatura, el cinema, la història o l’art. La interconnexió de múltiples àrees del coneixement ens aporta qualitat i context, i qui sap, potser a partir d’ara s’obriran noves portes en els nostres anhels intel·lectuals. Al final del segon capítol Burgos ens remarca que la bombolla de la diplomàcia honorífica, a diferència de la immobiliària, encara no ha esclatat. Potser aquest llibre en serà el detonant.
