El que espanta és el silenci davant de coses que criden soles.
A hores d’ara no és cap secret que hi ha gent a la presó per les seves idees i per denunciar els fets i les conductes d’alguns d’allà dalt que fins i tot han sortit publicats a la premsa internacional. Que això fa temps que passa, ara també se sap.
Abans les coses es podien maquillar fins a aconseguir que pel gruix de la població -aquells que es queden només amb les notícies dels mitjans públics- semblés just, per exemple, el tancament d’un diari i l’empresonament dels seus responsables simplement perquè es publicava en un entorn en què hi havia sang i hi havia morts i assassins. Ara ja no n’hi ha ni de sang ni de morts ni d’assassins, però segueix havent-hi gent a la presó per les seves idees i per les seves denúncies encertades i expressades en forma de rap, per exemple, també. I també hi ha denunciats i penalitzats per les seves idees explicades en articles de premsa i en entrades de blogs.
I espanta, molt, el silenci davant d’aquestes coses que criden soles.
Posa els pèls de punta pensar que uns dies abans que Muguruza cridés allò i els altres pretenguessin fer-lo callar, potser, en el millor dels casos, Otamendi estava a la cel·la, sol, sabent-se innocent
Voltava aquests dies pel Twitter un vídeo d’una gala d’entrega d’uns premis de la música en la qual, Fermín Muguruza, en pujar a l’escenari a recollir el seu guardó, aprofitava el seu discurs per protestar pel tancament de l’Egunkaria i li dedicava el guardó al seu director, Martxelo Otamendi. La resposta del públic (no es veu a les imatges però pel volum dels xiulets, es veu que va ser unànime) era l’escridassada general. Uns anys després, tots els empresonats pel tema acabarien sortint absolts sense càrrecs -i torturats, segons van denunciar; hi van ser fins i tot indemnitzats per això- de la presó. Posa els pèls de punta pensar que uns dies abans que Muguruza cridés allò i els altres pretenguessin fer-lo callar, potser, en el millor dels casos (m’esgarrifo de pensar que fos en el pitjor), Otamendi estava a la cel·la, sol, sabent-se innocent. I tota aquella platea en silenci davant d’aquest crit.
Per què no parlem? Seguim fent gales de premis, seguim fent cançons i ara fins i tot escrivim tuits, pengem posts al Facebook, fotos a l’Instagram. Però es convoquen manifestacions a les portes del Parlament i quan hi anem i ens les trobem barrades, uns pocs les intenten saltar, la resta esperem que les obrin, molts hi entren, però llavors ens diuen que sortim. La majoria sortim, uns pocs es queden a dins, tothom marxa a casa. Si preguntes per què marxen, et diuen que mira què està passant i que ells tenen fills.
Tenim fills, tenim feines, tenim negocis, tenim pares… Qualsevol d’aquestes coses pot ser utilitzada per fer-nos callar, fins i tot o sobretot quan el que tenim és un micròfon al davant. Per què? Perquè ens hi juguem les garrofes? I Muguruza? No se les va jugar? I què va passar? Doncs que ha passat el temps i Muguruza tenia raó. I ara els que semblen idiotes són els que li van xiular. I que per culpa dels que li van xiular, per culpa de tots els que li deien “Muguruza, ixo!”, ara seguim com seguim.
A l’última gala, la dels premis Goya, tothom va callar. Només s’hi va aixecar la veu -i no massa, siguem francs- pel feminisme.
Ho ha dit molt clarament l’Arrimadas: la vaga del dia 8 no els interessa des del moment en què la ideologia -la política, s’entén- apareix pel mig
El que diferencia ara mateix el feminisme del catalanisme és que el primer es manté encara, de cara a la galeria almenys, en termes folklòrics, és a dir, dels que encara fa bonic, dels que encara no incomoda parlar als mitjans. Ho ha dit molt clarament l’Arrimadas: la vaga del dia 8 no els interessa des del moment en què la ideologia -la política, s’entén- apareix pel mig. I és per això que encara falta gent a la presó per una banda quan per l’altra n’hi sobren uns quants. Per la ideologia. Perquè són presos polítics, els darrers a diferència dels violadors.
I tots callats. I més els que tenen palestra, que és el que fa més mal.
Però passarà el temps i quedaran tots com uns idiotes, igual que els que xiulaven a Muguruza aquell dia. Com uns idiotes que han pogut seguir fent pel·liculetes, això sí; perquè només seran pel·liculetes. Mireu, el meu terreny són els llibres i els escriptors, i una de les poques coses que sé és que la diferència més evident entre un artista bo -un dels que transcendeix i encara se segueix llegint dècades, segles després que hi hagi mort- i un de dolent és que els bons sempre, sempre, parlen d’alguna cosa molt més grossa que simplement ells mateixos o qualsevol anecdoteta que els hagi pogut passar o hagin pogut inventar-se.
Pel que fa a la resta, pels que no som artistes, pels que tenim fills, tenim feines, tenim negocis, tenim pares, penseu com valoreu ara tota aquella gent que tampoc no va protestar i va deixar que aquella “transició” dels 70 i dels 80 anés fent.
Oi que vist així ho enteneu, que hem de fer alguna cosa? Oi que enteneu que almenys hem de cridar?
