Heretik Radikal –prefereix que no revelem el seu nom real– va obrir el seu compte de Twitter el 2011 com a part d’un projecte de recerca artístic (o millor dit, político-artístic) per reflexionar sobre l’evolució de la cultura gai. Dit així sembla una altra iniciativa d’art conceptual al recer institucional i les polítiques de la identitat, però Heretik Radikal destaca no només per la cura en la tria d’imatges del seu projecte, sinó per una visió crítica.
Per què vas decidir obrir Heretik Radikal a Twitter?
Abans tenia un bloc on agafava imatges d’una llista de correu on escanejaven revistes porno antigues. Rebia molt de material, imatges des dels seixanta fins als vuitanta. Amb elles construïa paisatges i escenes a partir dels models. Al final ho culminava amb un text extret d’un llibre de poesia o teoria. Amb això creava una càpsula. Les imatges i els textos es relacionen ja sigui per una paraula, per una imatge, per un concepte o per un tema que estigui treballant.
Per què un compte a Twitter i no un bloc?
Vaig estar tres anys fent això, fins que em vaig cansar de la dinàmica perquè eren peces molt treballades, que necessitaven molt de temps. Tenia molt de material d’aquella feina que anava acumulant a l’ordinador per donar sortida. Twitter va, a més, molt bé perquè amb els hashtags puc localitzar els autors i els temes que penjo, i tractar-los de diferents maneres. Crea una mena de fil comú, amb un flux de coneixement.
Has tingut mai problemes amb la política de continguts?
“Alguna imatge que he penjat has de clicar-la per poder veure-la. Em passa sobretot amb imatges en color. Quan hi ha molta carn, el software s’activa i t’avisa”
Alguna imatge que he penjat has de clicar-la per poder veure-la. Em passa sobretot amb imatges en color. Quan hi ha molta carn, el software s’activa i t’avisa. Twitter et permet interactuar amb tot un món que es mou allà.
On està la frontera entre pornografia i erotisme?
En la mirada. Acostuma a dir-se que l’erotisme és quan és suggerit i la pornografia quan és evident. Però això depèn de la mirada: hi ha pornografia que pot semblar-te molt eròtica. I al contrari.
Quina resposta has tingut?
Un ‘feedback’ positiu.
Hi ha més comptes com el teu?
No sé. Però hi ha gent que tracta a aquests temes a internet.
Esperes anar més enllà del bloc i el compte de Twitter?
“Acostuma a dir-se que l’erotisme és quan és suggerit i la pornografia quan és evident. Però això depèn de la mirada: hi ha pornografia que pot semblar-te molt eròtica. I al contrari”
Tinc l’expectativa de sobrepassar-lo. Vull fer caixes desplegables, portar-les a algun lloc i obrir-les. Peces autònomes. Però encara no he pensat gaire. La idea és que Heretik Radikal sigui un dietari per fer alguna cosa que no sé encara que serà.
Cultura o subcultura gai?
Cultura.
I subcultura en el sentit gramscià, de cultura oprimida?
Treballar l’opressió forma part de la cultura. Jo l’entenc com a cultura, encara que en aquest sentit sigui subcultura perquè està per sota del mainstream.
Hi ha qui critica que aquestes imatges són, en general, estereotipades i superficials.
N’hi ha d’estereotipades i superficials, és clar. L’imaginari gai es va crear fonamentalment des dels cinquanta fins als setanta. Aquest imaginari permet al mateix temps fer una recerca de com ha evolucionat cap a l’estereotip… A què et refereixes exactament?
A la tipificació dels cossos: musculats, perfectes, depilats, etcètera.
“Jo treballo el tema de fugir de la imagineria mainstream, que ha anat sobreposant-se a la gent que surt a lluitar o juga amb els estereotips”
Sens dubte. Jo treballo el tema de fugir de la imagineria mainstream, que ha anat sobreposant-se a la gent que surt a lluitar o juga amb els estereotips. M’interessa per exemple l’obra de David Wojnarowicz, un artista de Nova York que treballava amb pintura, instal·lació i va escriure textos molt interessants. Hi ha el tema de la sida, per una visibilització de la malaltia. La SIDA va matar molta gent i va introduir la por en la comunitat. O Derek Jarman a Anglaterra. Vaig buscant i trobant autors que parlen de les mateixes coses.
S’ha anat perdent aquesta cultura gai que esmentes en favor d’una comercialització?
Això està clar. Es diu des de fa anys. S’ha de treballar i s’ha de seguir lluitant. És invasiu. Però també ocorre amb el turisme o l’habitatge. Està tot relacionat. El que cal fer és treballar perquè sigui com tu vols que sigui. Hi ha tota una història de reivindicació de l’amor entre homes que ve del segle XIX, amb registres escrits i visuals. Hi ha representacions més antigues, però en aquest cas el context és un altre. Als anys setanta la gent estava més preocupada per la societat: participava més en debats, a manifestacions… Una de les reivindicacions històriques era canviar la societat. Que poguessis trobar-te a tu mateix i, amb això, canviar-la. Viure la teva vida com vols viure-la. Crear un espai on poder experimentar, també en el sexe. Tenir el dret a equivocar-te. Al final, com estàs treballant en contra d’un sistema heteropatriarcal, t’has d’inventar les teves maneres de viure. Molts cops es creen aquestes relacions tenses… i de vegades acaben bé i de vegades no acaben tan bé. La «normalització», assemblar-se al món heterosexual, integració al que hi ha, no respecte a la diversitat… A veure, una cosa són els drets, i una altra, les maneres. I això ha portat també a una part del col·lectiu gai, sobretot als EUA, a rebutjar les persones trans, quan van ser de les primeres a reivindicar drets. I una tendència de «normalització» de certes actituds xenòfobes o de classe… Treballar-ho tot això és important quan vols que la societat vagi en una certa direcció.
S’ha parlat de “gueto” gai.
“El gueto gai és per ballar i per relacionar-se. Diversificar els espais ha de ser diversificar els espais d’afinitat”
El gueto gai és per ballar i per relacionar-se. Diversificar els espais ha de ser diversificar els espais d’afinitat. Abans, als setanta, es tractava d’anar a ballar, parlar de la pel·lícula o l’espectacle de teatre que s’havia vist abans, relacionar-se. És una tradició perduda. Ara tot funciona per canals diferents. A mi em costa trobar espais socials on sentir-me còmode.
Creus que quan es parla tant d'”identitat” no hi ha el risc de marcar o tancar a les persones en una sèrie de trets, excloent-ne d’altres? Tornem al tema de l’estereotip…
Els estereotips estan per trencar-los, barrejar-los i fer coses amb ells. Però has d’agafar-los tu i fer-ho. Passa amb termes com «marica» o «maricón». T’apropies d’allò que l’altre no vol veure.
Què et sembla Bruce La Bruce?
Bé…
… jo em vaig avorrir una mica…
… et porta a zones que estan bé per treballar.
I Yukio Mishima?
No el conec molt. Em sembla un autor molt centrat en si mateix i en el seu cos. Experimentava amb el seu cos, amb la paraula i la literatura, i la cultura tradicional japonesa.
Pasolini?
Interessant. Perquè integrava el sexe en les seves pel·lícules. I creava una comunitat en la qual participava i anava construïnt.
