El terrorisme d’Estat a l’Argentina, que va culminar amb l’última dictadura civicomilitar (1976-1983), va deixar milers de persones preses i desaparegudes. En aquesta xarxa repressiva va caure Hugo Soriani, que de ben jove s’havia implicat en les revoltes que el Frente de Lucha de Secundarios (FLS) organitzava contra el règim del general Lanusse. L’any 1972, mentre estudiava Dret, Soriani va entrar a l’Ejército Revolucionario Popular (ERP), una organització armada d’orientació marxista, fet que el va portar a ser detingut el desembre de 1974 i a passar deu anys confinat en diverses presons. El seu periple queda recollit a Los días eran así. La cárcel, la política, el periodismo, el fútbol y el rock contados desde la última página (Editorial Octubre, 2017), un compendi de microhistòries a través de les quals recorda aquella societat anestesiada i ofegada pels designis de l’oligarquia. A través d’Hugo Soriani, fundador de la publicació Página/12, ens acostem a una generació d’homes i dones que es van deixar la pell per les llibertats i que, encara avui, lluiten perquè els crims de lesa humanitat no es repeteixin enlloc.
Pertanys a una generació que va rebel·lar-se contra la dictadura argentina. Què recordes d’aquells anys?
Havia passat el maig del 68 i Che Guevara tenia un enorme pes simbòlic quan, de sobte, va succeir el cop d’Estat contra Salvador Allende a Xile, el setembre de 1973. Un episodi que clausurava la possibilitat de la via pacífica cap al socialisme, davant el qual alguns joves vam entendre que l’única manera d’arribar-hi passava per la lluita armada.
Curiosament el teu pare era oficial de les Forces Armades. Com ho vas viure?
Ens tenim molt afecte i, malgrat distanciar-nos per la política, mai no va deixar de visitar-me mentre estava empresonat. Amb el temps, he entès l’angoixa que va suposar-li tenir un fill que buscava alternatives en aquell context de repressió. Si no, com s’entén que jo, fill de classe mitjana i educat en una escola de sacerdots, agafés aquell camí després de conèixer els barris pobres mentre feia treball social.
És allà on comença el teu activisme polític?
Prenc la decisió d’abandonar l’educació uniformista i, a través de l’escola pública, entro en contacte amb persones com Carlos Slepoy, a qui vaig conèixer a la Facultat de Dret i que va gestar el principi de justícia universal que va permetre capturar Pinochet a Londres.
Posar negre sobre blanc és un acte de justícia amb el passat?
És un exercici de retrobament personal a través del meu fill, que va néixer el 1996, i de rescat del meu pare. Però també, com a supervivent, respon al deure moral d’explicar la repressió que vam patir. Després de callar per no caure en l’autocompassió, m’he adonat que cal explicar el passat perquè allò no torni a succeir.
Parles que la música ha estat essencial en la teva vida. En quin sentit?
La meva banda sonora eren Bob Dylan, Joan Baez, Pete Seeger i altres artistes que aixecaven la bandera de la lluita pels drets civils. És part del meu bagatge intel·lectual i també un cert refugi emocional. De fet, en la soledat de les presons, a mi i als meus companys l’estrofa d’una cançó o una poesia ens donava ànims per tirar endavant. I és que, al capdavall, la militància és un compromís amb la bellesa.
En l’autobiografia també apareix el futbol. Per quin motiu?
La dictadura de Videla va instrumentalitzar-lo per tapar els crims comesos en centres clandestins. Però no només el va utilitzar contra la població, sinó també de cara a l’exterior per exhibir l’Argentina com una societat respectuosa amb les llibertats.
Per què a l’Argentina el futbol té aquesta càrrega tan passional?
En general, els argentins som simpàtics i generosos, però també demostratius, atrevits i sarpados (traspassar el límit de la bona educació). Doncs bé: en el futbol conflueixen totes aquestes passions, fins a l’extrem que les Barres Braves –els seguidors més violents– estan en complicitat amb la policia, els directius dels clubs i alguns polítics, que les utilitzen com a forces de xoc en els seus actes.
Vist en perspectiva, on és avui la teva generació?
Cap dels qui vam sobreviure hem renunciat a les nostres conviccions i continuem treballant per la memòria, la justícia i la reparació. Els governs dels Kirchner n’han estat un reflex, en convertir les presons en centres de memòria, escoltar les víctimes i demanar perdó com a Estat per les vulneracions dels militars.
Ara, amb Mauricio Macri, sembla que es repeteixen coses del passat. És així?
S’hi respira un fort aire repressiu. Només cal veure l’existència de presos polítics, l’extermini dels maputxes, la mort de Santiago Maldonado, la persecució contra el col·lectiu LGTBI o l’espionatge polític dels serveis d’intel·ligència. Hi ha gent que confia que això passarà, però els processos triguen a incubar-se.
El relat dels mitjans està en mans del poder?
Sí, però tampoc és definitiu. Lula da Silva, Salvador Allende o els Kirchner, per exemple, van arribar al poder amb tota la premsa en contra i imposant-se a les seves mentides i silencis. Avui ens trobem com en la dictadura: hi ha una massa crítica que desperta davant la impunitat i una altra que prefereix mirar cap a un altre cantó. En tot cas, la lluita per la memòria és el millor antídot per repolititzar la societat.
*Article publicat originalment al número 444 de la ‘Directa’
