Ahir vam arribar al poble d’Idrissa. Tindila és una extensió de cases disseminades que combinen la construcció tradicional de fang, de planta rodona i coberta de palla, amb noves edificacions ortogonals de bloc de formigó d’una planta. No deu tenir més de 500 habitants. Tot plegat, rodejat d’una sabana arbrada, a quilòmetres de distància de cap altre nucli urbà. A Tindila no hi arriba l’electricitat ni hi ha aigua corrent, però sí que hi arriba la connexió de dades 3G. Arbres de mangos de grans dimensions decoren les places rodones que queden entre les cases i proporcionen les úniques ombres que protegeixen els vilatans dels quasi 40 graus de temperatura que hi fa tot l’any.
Entrem amb els tres cotxes amb què hem travessat el país sencer les dotze persones que formem aquest equip: Yakouba, Sidiki, Nakany, Alpha, Baldé, Bari, Roger, Juan, Lucía, Salva, Xapo i Xavi. Cansats de les més de 24 hores de cotxe, però amb una gran emoció, ens trobem amb més de 300 persones assegudes en rotllana. Deu ser quasi tot el poble. Vestits elegants, cares serenes i un silenci solemne, només trencat pel so del generador que han portat expressament per aquesta ocasió: és un dia molt especial. És un dia històric. Els savis del poble presideixen l’acte. Els saludem un a un, donant-los les mans i fent reverències. Ens agafen fort, ens aguanten una mirada de complicitat que interpretem com una forma d’agraïment, alguns xiuxiuegen mots en malinke que no entenem, però que sonen a benedicció.
Falta poc per la posta de sol i la pols de la sorra comença a dibuixar un núvol entre nosaltres, a sobre de la tomba, travessat pels últims raigs de llum del dia. L’escena dura uns vint minuts. Els vint minuts més intensos que hem viscut mai
Baixem el taüt del cotxe per fer una breu pregària segons els rituals musulmans en la seva versió dels Wassolon. Poc després, tots els homes caminen en silenci i a pas àgil cap al cementiri, que és un espai obert al límit del poble. Només se sent cruixir les fulles seques del terra. Les dones es queden al poble, plorant al voltant de la mare d’Idrissa. Vuit persones porten a les espatlles a Idrissa, dins de la seva caixa de fusta. Costa seguir-los el pas. Tot va molt de pressa. Al cementiri, la tomba, ja està cavada. Els joves del poble, familiars i amics d’Idrissa, agafen pales i comencen a tapar frenèticament el solc amb una pila de terra que hi ha al costat. Terra blanca. Deuen ser unes quantes tones. Fan torns, es demanen, impacients, les pales els uns als altres: tothom vol participar d’aquest moment històric. Tothom vol acomiadar l’Idrissa, que tot just acabava de tornar al poble, set anys més tard.
Falta poc per la posta de sol i la pols de la sorra comença a dibuixar un núvol entre nosaltres, a sobre de la tomba, travessat pels últims raigs de llum del dia. L’escena dura uns vint minuts. Els vint minuts més intensos que hem viscut mai. Un cop tapada la tomba, els vilatans segueixen posant-hi terra al damunt fins que hi queda una muntanya. Allà hi descansarà l’Idrissa per sempre. Algunes persones coronen el petit monument amb pedres i branques, col·locades amb molta cura amb les mans. Recollim un grapat d’aquesta terra i ens la guardem curosament per portar-la a Barcelona. La gent marxa lentament i ens quedem sols davant de la tomba. És un moment etern. És aleshores que descobrim que el descampat està ple de petits turons de terra, com el d’Idrissa. Just al costat, un d’ells cobert de branques seques: és on descansa el seu pare.
Tornem al poble, sols. Els homes resen a la plaça. Ens condueixen al lloc on són les dones. Anem directes cap a la mare d’Idrissa, al mig, vestida de negre. Ens agafa la mà ben fort i ens trenquem a plorar desconsoladament.
