Aquests mesos he fet algunes visites a l’Hospital Lluís Alcanyís de Xàtiva, motius d’alegria: m’han fet tiet. Aquest hospital m’és un espai familiar perquè, fa uns anys, vaig sovintejar-lo com a professor de la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià amb un grapat d’alumnes: des de metges a personal de cafeteria, en guarde un molt bon record. L’espai està aturat en el temps a causa de la manca d’inversions i, l’altre dia, vaig vore que encara manté el mateix rètol a l’entrada: “Resonància (sic) magnètica / Resonancia magnètica – Entrada principal / Entrada principal – Urgència general / Urgència general”.
Si no us heu fixat bé us diré que està escrit en dos idiomes diferents i, en un d’ells, hi ha una errada ortogràfica: “ressonància” hauria d’anar així, amb dues esses. El cartell és de grans dimensions, degué costar una pasta, reduplicar el missatge demana un espai més gran si es pretén un cartell amb visibilitat. Estic molt agraït a aquest cartell, per ell vaig començar a fixar-me en l’estupidesa institucional davant dels fets lingüístics. Gràcies a això i a articles com el de Ferran Suay “Bilingüisme imbècil”.
Vull fer una defensa dels castellanoparlants del nostre país, prou, no tenen més problemes de comprensió lectora que la resta. Menys paternalisme i més respecte pels nostres connacionals
Des d’ací vull fer una defensa dels castellanoparlants del nostre país, prou, no tenen més problemes de comprensió lectora que la resta. Menys paternalisme i més respecte pels nostres connacionals que parlen la llengua dels poemes de Miguel Hernández i les cançons de Joan Babtista Humet.
I prou d’insultar als viatjants també. Amb el temps hem vist que l’estupidesa no és només bilingüe, també és trilingüe. A l’estació Joaquín Sorolla de València ciutat hi ha un rètol on es pot llegir: “Taxi / Taxi / Taxi”. Això vol dir que al valencià i al castellà hi ha afegit l’anglès, en aquest cas el cartell és més menut i, en l’espai on podríem llegir un sol “Taxi” -en gran i visible- en tenim tres de menudets que no tothom pot llegir. Propose, permeteu-me la broma, escriure-ho també en francès, asturià, gallec, èuscar, aragonès… “Taxi / Taxi / Taxi / Taxi / Taxi / Taxi / Taxi / etc”
De moment, ja ho veieu, el bilingüisme és car i invisibilitza el missatge. D’exemples, si us en fixeu, en podeu trobar arreu. Però a què obeeix aquest despropòsit?
Amb el temps hem vist que l’estupidesa no és només bilingüe, també és trilingüe. A l’estació Joaquín Sorolla de València ciutat hi ha un rètol on es pot llegir: “Taxi / Taxi / Taxi”. Això vol dir que al valencià i al castellà hi ha afegit l’anglès
Els defensors d’aquesta retolació diran que és una qüestió “de sentit comú” o un esforç “perquè tothom ho entenga”. Qualsevol persona pot veure que els arguments no se sostenen perquè aquesta dèria respon sobretot una relació de poder que atén a interessos polítics amb voluntat de minoritzar una de les llengües. Quina? “L’altra”, la que no és hàbil per ella mateixa –pensen- per a comunicar-se, la que necessita anar de la maneta d’aquella que parla mig món perquè mai va ser “de imposición sinó de encuentro”. La nostra seria la única llengua del món que no serveix per a comunicar-se per ella mateixa, pensem-hi.
El problema greu ve quan, aquest esforç per implementar la imbecilitat lingüística, s’estén fora de l’àmbit institucional com un “mantra” en parlants de les dues llengües, en discussions on escriure una comunicació en castellà i en valencià és de “sentit comú” i fer-ho només en valencià és “política”. Clar que és política! I el bilingüisme també! Però la que lesiona a l’”altra” llengua és sempre el bilingüisme. La igualtat no és que les persones altes i les persones baixetes pugen al mateix graó, això reprodueix la desigualtat, sinó que les baixetes tinguen un graó més gran per arribar, almenys, als micròfons. Les polítiques lingüístiques han de se polítiques d’igualtat i no nacionalisme o colonialisme.
La meua opinió és que, als territoris on la nostra llengua viu, es retole només al seu favor i que es faça amb imaginació -amb sentit comú del de veritat
Però tornem als rètols i a la gent que quan llig “ruta turística / ruta turística” veu sentit comú, però quan llig “ruta turística” veu política. El carrer és una extensió de l’escola: aprenem els colors amb els semàfors, aprenem el respecte amb els elements urbanístics que permeten la mobilitat de tots i aprenem a escriure llegint rètols. És el nostre graó amb el qual ens elevem fins a la igualtat de condicions, lingüístiques també. Al nostre país, el castellà té enormes graons des d’on fer-se visible i la nostra llengua no en té tants i, quan els té, són compartits amb el castellà i això no és la igualtat.
No patiu perquè hi ha mitjans de comunicació, internet, llibres, cançons, l’escola,… i no deixarem de saber parlar i escriure castellà perquè els rètols del nostre país no continguen aquesta llengua. I no patiu tampoc perquè els viatjants de tot el món compten amb guies i app amb vocabularis per a moure’s, menjar i dormir. Jo també he viatjat, les he vistes, en tinc algunes.
La meua opinió és que, als territoris on la nostra llengua viu, es retole només al seu favor i que es faça amb imaginació -amb sentit comú del de veritat- i quan no puga ser, en els insignificants casos en què la comprensió et siga dificultosa: segueix els pictogrames i no t’equivocaràs de lavabo.
