L’advocada penalista Laia Serra qüestiona les mesures penals aplicades per immobilitzar el bus amb missatge transfòbic de l’associació cristiana integrista Hazte Oír, que la setmana passada tenia intenció de difondre pels carrers de diverses ciutats dels Països Catalans i de l’Estat espanyol. La lletrada, especialista en delictes de discriminació, alerta que, davant del desconeixement i banalització sobre què és el discurs d’odi, es poden utilitzar vies similars per mordassar la crítica i l’activisme.
Fa unes setmanes un jutjat de Madrid va prohibir la circulació de manera cautelar del bus d’Hazte Oír contra els infants trans, apel·lant l’article 510.2 del Codi Penal, que assenyala que el missatge pot suposar menyspreu cap a aquest col·lectiu. Com valores aquesta actuació judicial?
Em sembla que judicialitzar en clau penal el missatge del bus és un error estratègic. Entenc i empatitzo amb la petició col·lectiva de demanar artilleria pesada per aturar un missatge que és molest i ofensiu, però em sembla perillós que s’entengui que el missatge d’aquest bus és una comissió d’un delicte d’odi. Cal plantejar-nos, primer de tot, què és el discurs d’odi. No n’hem tingut un debat social, a diferència d’altres societats com als Estats Units, en què s’ha polemitzat a nivell social sobre aquest tema. Estem començant a aplicar mesures contra delictes d’odi sense tenir clar què són. El discurs de l’odi va més enllà de la molèstia o ofensa que pugui generar un determinat missatge. Està pensat com una restricció excepcional que troba la seva justificació en la necessitat “democràtica” de neutralitzar els missatges que són greument atemptatoris contra la dignitat de determinats col·lectius en situació de desavantatge social o que inciten a l’odi o la violència. En casos com el del bus, calen eines jurídiques per tenir joc de cintura: es passa de la impunitat a l’artilleria pesada. I aquests casos, relacionats amb la llibertat d’expressió, s’han de resoldre amb bisturí. Això pot fer que es donin situacions injustes o d’altres que poden ser, a la llarga, perilloses.
On està el perill?
“Si entrem en una cultura de restricció de la llibertat d’expressió ja sabem què passarà el dia de demà, ja que les lleis les fan i les apliquen els grups dominants”
Hem passat del desconeixement absolut d’allò que és discurs d’odi a una banalització perillosa, i a barrejar-ho inclús amb terrorisme. Hi ha expressions que molesten i ofenen, però han de formar part de la llibertat d’expressió. Això diu el relator expert en drets humans de Nacions Unides. Hem d’admetre que hi haurà punts de vista socials i polítics que ens ofendran o molestaran, però forma part del debat ideològic. Si entrem en una cultura de restricció de la llibertat d’expressió ja sabem què passarà el dia de demà, ja que les lleis les fan i les apliquen els grups dominants. Hi ha un risc important de mordassar la crítica. No és la primera vegada que es dóna la perversió que eines legals pensades per protegir determinats valors acaben sent utilitzades en contra. Jo ara estic començant a defensar activistes pels drets humans acusats de difondre discurs de l’odi. Podria passar també que Hazte Oír, que té tota una infraestructura econòmica, religiosa i política darrere, després d’una condemna en base a l’article 510.2, apel·lés a la justícia europea i acabés obtenint un procediment negatiu. Això seria perjudicial perquè, a partir d’aquell moment, sabríem que el missatge del bus no és delicte i davant d’altres situacions que s’hi puguin assemblar tindríem una via judicial tancada. Cada restricció que es fixa genera un precedent que afectarà a tothom. I la llibertat d’expressió la fem servir tots i totes, també com a eina de protesta i denúncia.
Quin són els límits de la llibertat d’expressió?
Els límits s’han de fixar cas per cas però hi ha una sèrie de pautes que ens proporcionen els organismes internacionals com Nacions Unides, la OSCE, la ECRI o el Tribunal Europeu de Drets Humans. Aquest darrer afirma que per a què una restricció a la llibertat d’expressió sigui vàlida ha de complir tres requisits: que hi hagi una prohibició per llei, la proporcionalitat tant en la restricció com en la sanció i que hi hagi una necessitat social en democràcia. També s’han de tenir en compte diversos paràmetres (l’autor, l’abast del missatge, el context social/polític/geogràfic, si hi ha injúries…) i altres criteris especials segons si el discurs d’odi el fan mitjans de comunicació, líders religiosos, persones anònimes, etc. A tots els convenis internacionals està prevista la llibertat d’expressió, però tots els convenis coincideixen en què no és un dret il·limitat.
Entre l’artilleria pesada i la impunitat, on podria estar el joc de cintura per actuar per la via judicial contra missatges com els del bus d’Hazte Oír?
Les úniques excepcions que tenim de “joc de cintura” son les lleis contra la LGTBfòbia, com la Llei 11/2014 a Catalunya, que preveuen sancions a determinades expressions que no poden tenir cabuda dins de la llibertat d’expressió. Per exemple, poden haver diferents sancions econòmiques segons la gravetat, es pot prohibir l’accés de l’organització acusada de difondre discurs de l’odi a ajudes públiques, es pot prohibir que sigui contractada per les administracions públiques, etc. A Catalunya estem treballant en el règim sancionador de la llei 11/2014 contra la LGBTIfòbia que encara no ha sortit del forn. Un dels problemes, però, que té aquesta llei és que en alguns casos no està ben resolta i trepitja articles del Codi Penal. Això pot generar dubtes o zones d’impunitat entre les dues legislacions que s’hauran de resoldre.
És la via judicial la millor opció per combatre els missatges LGBTIfòbics?
És un debat que hauria d’estar sobre la taula. Davant de missatges tan tòxics com el del bus, em pregunto si la manera més efectiva o intel·ligent no seria fer campanyes comunicatives que ridiculitzin aquest missatge en comptes d’apel·lar a la sanció. El missatge pot ser sancionable però, ens interessa sancionar-lo i que Hazte Oír sigui màrtir de la llibertat d’expressió? El relator de Nacions Unides explica tota una sèrie de recomanacions de mesures no legislatives ni judicials per lluitar contra el discurs de l’odi molt interessants.
“El relator de Nacions Unides explica tota una sèrie de recomanacions que aposten per potenciar una contranarrativa col·lectiva i social que faci front als missatges d’odi”
Aquestes mesures parteixen d’una sèrie de crítiques (manca de periodisme d’investigació, manca de veu de les persones de col·lectius en situació de vulnerabilitat…) i aposten per potenciar una contranarrativa col·lectiva i social que faci front als missatges d’odi. Això té molt més potencial que qualsevol sanció. A més, recórrer com a única mesura a la via sancionadora vol dir recórrer a l’Estat. Entenc que hi han d’haver eines legals a les que recórrer però hem de meditar en cada cas concret si apel·lar a l’Estat és la manera més eficaç d’actuar. Cal que, la ciutadania, trobem mecanismes per contrarestar els discursos d’odi al carrer, als col·lectius, a les escoles… El discurs de l’odi és polític i resoldre a cop de sentència un problema polític no és realista.
La clau està, doncs, en la resposta col·lectiva?
En el cas del bus, ha passat una cosa molt positiva: la resposta social, tant de la ciutadania com de les administracions, ha estat de rebuig al missatge i de suport als col·lectius trans i a la seva realitat. El guany de la batalla és que hi hagi una política comunicativa contundent. Aquests dies s’han donat exemples molt encertats de respostes comunicatives (murals, comunicats, memes, articles d’opinió…) que demostren aquesta força col·lectiva. El problema no és el que pugui dir Hazte Oír, sinó que tinguem una societat forta, cohesionada i amb sentit crític que no deixi que aquests missatges intoxiquin.
