Antonia Santiago (Barcelona, 24 de desembre del 1946), la Chana, només sap quins passos de ball executarà tres segons abans d’irrompre a l’escenari. Sempre ha improvisat. Creativa, autodidacta i amb una velocitat mai vista amb els peus, se l’ha comparat amb Carmen Amaya i ha gaudit del respecte en l’àmbit del flamenc de les dècades dels seixanta i setanta. Ha fet gires per tot el món i va protagonitzar una escena de ball a la pel·lícula The Bobo (1967), després que l’actor britànic Peter Sellers la veiés actuar a Los Tarantos de Barcelona. La Chana, bailaora (Capitán Swing, 2018), una biografia signada amb la ballarina i pianista Beatriz del Pozo, i la pel·lícula guanyadora d’un premi Gaudí La Chana (Lucija Stojevic, 2017), posen sota els focus la trajectòria d’una dona forta que va lluitar per marcar el compàs de la seva vida.
Creativa, autodidacta i amb una velocitat mai vista amb els peus, se l’ha comparat amb Carmen Amaya i ha gaudit del respecte en l’àmbit del flamenc de les dècades dels seixanta i setanta
Al barri del Besòs de Barcelona, la modista de confiança de La Chana li emprova un xandall amb lluentons. Vol anar còmoda durant el viatge que farà cap a Nova York per presentar, el pròxim 11 d’abril, la pel·lícula documental que narra la seva història. La vida ha estat exigent amb la bailaora i, ara, ella també ho és. “Has de ser ràpida per captar els moments clau que apareixen d’imprevist”, indica a la fotògrafa.
Nascuda a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, per iniciativa de l’àvia va anar a l’escola, però només un temps molt breu. Les nenes li cridaven “gitana!”, en sortir de l’aula. “Des de petita”, diu, “vaig aprendre que les dones havien de callar i obeir”. Va callar davant del pare, que no volia que ballés, i també va callar durant divuit anys els abusos patits al matrimoni, que van condicionar una trajectòria d’èxit professional intermitent. “Quan ballo, però, mostro el meu jo autèntic i sóc lliure. A l’escenari, només mano jo”, declara.
La Chana parla sense embuts i les seves paraules recorren els escenaris remots d’una Barcelona gitana d’humilitat alegre, que abraça amb desimboltura: “He conegut els hotels de cinc estrelles més importants del món, però mai no he estat tan feliç com quan era nena i ballava amb espardenyes al carrer, damunt el fang dels carrers sense asfaltar”. Va viure a l’Hospitalet de Llobregat i en comparteix records: “Amb la família celebràvem festes, ballàvem i menjàvem, quan hi havia un casament o un pedimiento. Ho fèiem al carrer, perquè no teníem diners per anar a un restaurant. Els grans bevien en bótes i cuinàvem faves cuites. Aleshores ballàvem rumba, però no m’agradava; jo volia zapatear”.
La Chana trobava que el moviment de la rumba era massa monòton i somiava a fer servir tot el peu, ficant-hi el taló, tal i com es fa en el flamenc, malgrat que mai no ho havia vist ballar a ningú. Tot allò que la Chana ha fet en la seva vida, ho ha fet sense estudiar-ho, sense models ni referents. Com diu ella, “des de la veritat de la seva ànima”. És així, també, com va aprendre a llegir.
“Les dones que ballen no són honestes”
“Quan tenia uns nou anys, a la ràdio vaig escoltar un compàs de seguidilla”, exposa la bailaora, “en vaig comptar el temps i em vaig posar a ballar-ne el ritme. Ho feia amb espardenyes, en uns carrers sense asfaltar que s’emplenaven de fang quan plovia”. La Chana explica que sempre va saber que, quan ballava, cridava l’atenció: “Era graciosa, ja de ben petita, amb els cabells llargs i movent el culet. A les festes estenia la faldilla i em donaven monedes, que feia servir per comprar caramels”. Però no tothom compartia aquesta admiració. “Les dones que ballen”, repetia el seu pare, “no són honestes”.
Raúl Amador, ‘el tío Chano’, va ser la primera persona que va confiar en la seva tossuderia: “Em va fer de pare. Em va dur de la mà, literalment, en els primers passos que vaig fer en el ball”
La Chana plorava perquè havia de ballar d’amagat, en llocs on ningú no pogués sentir el soroll dels peus picant a terra. Va trobar un teular on va col·locar dos maons fins aconseguir una superfície plana. L’espai que formaven els totxos era tan petit, que havia de mantenir els peus ben junts per evitar una caiguda. “Se’m van posar les cames ben fortes des de nena, més fortes que les de cap altra. Malgrat la meva solitud, era feliç, mirava enlaire i em deia: Déu, tu ja saps que jo haig de ballar arreu, en tots els teatres d’aquest món”, explica.
Raúl Amador, el tío Chano, va ser la primera persona que va confiar en la seva tossuderia, i així ho explica la bailaora: “Em va fer de pare. Em va dur de la mà, literalment, en els primers passos que vaig fer en el ball. Sense ell mai no hagués aconseguit arribar fins als escenaris de manera professional”. El tío Chano la va presentar a uns coneguts que s’encarregaven de la sala d’espectacles La Bota, a Tossa de Mar. “Va convidar gent del món flamenc a casa perquè em veiessin ballar”, explica la Chana, “davant del meu pare. Ells n’estaven convençuts, però el pare insistia a dir que no. El tiet s’hi va enfrontar i, finalment, ho va acceptar”.
El ritme de la Chana
A Antonia Santiago li va costar entendre que la seva habilitat amb el ball era excepcional. Els ballarins s’aprenien els passos de memòria i ella no ho feia, perquè el ritme li sorgia espontàniament. Pensava que no sabia ballar perquè no ho feia com la resta. “Sempre vaig ser una mica ingènua”, apunta, “i em deixava endur pels altres. A més, he viscut sota una forta vigilància i molt de control. Ha estat amb la dansa, que m’he fet el meu món”.
Amb tot, el tiet mirava de convèncer-la: “tu tens creativitat i això que fas, no ho pot fer ningú”. La Chana explica d’aquesta manera el seu sentiment amb la dansa: “Quan vaig sortir a l’escenari per primera vegada, vaig establir una connexió amb la veritat del meu ésser. Res no és més bonic, que introduir-te en la teva ànima per mostrar-ne l’essència. No es tracta de presumir ni de creure que ets algú, això no val per a res! L’únic que compta és la veritat, l’autenticitat”.
Després de ballar de manera intermitent a diverses sales d’espectacle de la costa catalana, el 1966 la Chana va entrar com a ballarina a Los Tarantos de Barcelona. La sinceritat que mostrava en el ball, d’una força salvatge, era elogiada, però també despertava recels i enveges: “Ballava amb una gran velocitat i ningú no hi estava acostumat, no s’havia vist mai. Els guitarristes no volien tocar perquè no podien seguir-ne el ritme i s’equivocaven; els ballarins no volien ballar després que ho fes jo, perquè se sentien incòmodes, i sempre em col·locaven al final, per tancar l’espectacle. A més, era gitana, però lluïa una llarga cabellera rossa, i això torbava tothom”.
Amb la seva creativitat, Antonia Santiago va inventar a Los Tarantos un nou ritme que s’ha arribat a conèixer com ‘el ritmo de la Chana’
Amb la seva creativitat, Antonia Santiago va inventar a Los Tarantos un nou ritme que s’ha arribat a conèixer com el ritmo de la Chana. “Sense proposar-m’ho, sense haver-ho estudiat, vaig esdevenir mestra. Una vegada, mentre ballava, vaig notar que em cansava més que de costum. Volia fer els passos de les alegries, que tenen un compàs de tres temps. Em vaig concentrar molt, vaig prendre velocitat i em va sortir un compàs de quatre, propi dels tangos, però aplicat a les alegries. El públic no sabia què era el que havia vist i n’estava admirat”, relata. A la sala, la Chana va perfeccionar la tècnica i la va aplicar al tango, un ball amb què se sent còmoda perquè exigeix una complexitat i uns temps llargs que s’adapten al seu virtuosisme.
Unes cames com cap altres
A finals dels anys seixanta, l’actor i productor britànic Peter Sellers buscava una bailaora per a una escena de ball a la pel·lícula The Bobo, una adaptació de la novel·la Olimpia de Thomas Dixon, i es va fixar en ella. Les normes del tablao exigien que calia contractar la companyia sencera, i Sellers hi va accedir només per tenir-la a ella. En acabar el rodatge, va rebre propostes per fer carrera a Hollywood, però el seu marit no ho va permetre. La Chana va continuar ballant, a Madrid, i es va haver d’enfrontar als recels dels més puristes, i també als obstacles que comportava la seva situació personal. “Sé que hi ha homes bons, però he viscut en un món on l’home era l’autoritat. Així vaig ser educada en aquella època, i mai no vaig pensar a oposar-m’hi, senzillament, no se m’acudia”, exposa.
La bailaora comptava amb l’acollida emocionada del públic, entre el qual hi havia grans noms del flamenc, com Lola Flores. Tot i que mai no havia vist actuar Carmen Amaya, a la Chana li van començar a ploure les comparacions. El 1977, va fer-se més coneguda amb actuacions al programa de TVE Esta noche fiesta i va tenir l’oportunitat de fer gires internacionals. Ho va fer de manera intermitent, amb llargues retirades motivades pels atzucacs del seu matrimoni. El 1990, amb 44 anys i una nova vida, va actuar a Nova York. En uns dies, amb 72, ho tornarà a fer. “Sempre que he sortit i he tornat a entrar en escena”, explica la Chana, “ho he fet amb més força. La meva vida ha estat traumàtica, però he tingut la sort de tenir aquestes cames…I una velocitat! Amb la meva edat, encara no he vist ningú que n’iguali la força, i aquest ritme meu, en el flamenc, tampoc no l’he vist en ningú més”.
