Aquest passat divendres – tot i la incertesa fins al darrer moment per la situació en la que està immersa Catalunya ara mateix – vaig poder participar en una taula rodona en el marc dels Diàlegs d’educació i comunicació ambiental a Catalunya organitzades per l’Ajuntament del Prat i la SCEA (Societat Catalana d’Educació Ambiental). La taula rodona, que abordàrem sota el títol de “Com comuniquem?”, va anar precedida d’una xerrada de Jordi Pigem sobre els canvis socials i ambientals que esdevindran derivats de l’actual model econòmic que depreda recursos i aliena persones.
La conclusió, segur que per a molts dels que vàrem assistir a la conferència de Jordi Pigem, va ser que estam en una situació ja d’urgència extrema i irreversible. D’aquí, que per a la taula rodona, prengués tot el sentit intentar abordar com podem comunicar per esdevenir, propiciar i induir el canvi que ens cal, de manera tan urgent com inevitable. I el debat va ser d’allò més enriquidor. Hi aportàrem, i coincidirem amb moltes coses de fet, Antonio Cerrillo, periodista especialitzat en temes ambientals amb una llarga i reconeguda trajectòria a La Vanguardia, Carme Pla, directora de Jornal.cat, un diari digital d’economia domèstica i consum responsable a Catalunya, i jo mateixa com a portaveu del GOB Mallorca, des de la perspectiva de la comunicació de campanyes en l’àmbit ecologista.
La situació ambiental, econòmica i social és bastant apocalíptica i ens cal generar l’alarma necessària per aconseguir allò que evidentment pretenem amb la comunicació
Certament, la situació ambiental, econòmica i social, vista des de la perspectiva d’aquells que d’una manera o altra ens dedicam a l’educació i comunicació ambiental, és bastant apocalíptica i ens cal generar l’alarma necessària per aconseguir allò que evidentment pretenem amb la comunicació: 1) generar consciència, que la gent s’assabenti del com i del perquè de la realitat que vivim des de la perspectiva ambiental -exhauriment de recursos, pèrdua dramàtica de biodiversitat, contaminació de terra, mar i aire, degradació del territori, augment de les desigualtats socials, dependència absoluta de bens i productes provinents de la producció industrial, etc. Cal saber i difondre qui pren les decisions, a quins interessos respon i quins són els danys i les conseqüències que se’n deriven i que sovint s’intenten amagar tergiversant discursos i apropiant-se, si cal, del llenguatge de la “sostenibilitat” per defensar en realitat, interessos foscos i destructius ; 2) aconseguir incidir en les polítiques que emparen aquestes decisions i aquesta realitat que ens sotmet, a nosaltres, al territori i als recursos naturals.
Segurament, aquests són els ingredients bàsics que, juntament amb la creació i difusió d’alternatives creatives generades des de la base social que evidenciïn que una altra manera de viure, conviure, consumir i relacionar-nos econòmica i socialment és possible, esdevenen la base per provocar el canvi necessari. Amb la perspectiva de la resiliència, l’exercici de les sobiranies (energètica, alimentària i econòmica), amb els valors feministes d’atenció a la vida reproductiva, més enllà de l’essencialment productiva que, en el model actual, condiciona tota la nostra realitat (entorn, relacions, quotidianitat, …), és des d’on, amb l’ingredient bàsic de la mobilització i posant en valor el conflicte com a inductor, pot esdevenir el canvi que ens cal.
Potser Catalunya sigui aquests dies un exemple d’aquest poder que podem tenir com a poble de canviar les coses, de fer front a la injustícia imposada d’uns interessos que no són els nostres
Potser precisament, Catalunya sigui aquests dies un exemple d’aquest poder que podem tenir com a poble de canviar les coses, de fer front a la injustícia imposada d’uns interessos que no són els nostres, de l’empenta d’una societat que malgrat els atacs, es sent forta i cohesionada per seguir pressionant per poder exercir un dels drets més bàsics, el de dret a decidir. Tant de bo, l’horitzó pogués ser un futur on la defensa del dret a la preservació de la vida, en majúscules i en tota la seva globalitat, tengués arreu aquesta força per, des de la legitimitat més absoluta, exigir la ruptura amb allò que ens sotmet.
I rellegint aquest paràgraf no puc obviar tampoc el paral·lelisme amb la situació que fa ben poc, Aura Lolita Chávez, activista feminista i defensora de la vida del poble maia de K’iche, a Guatemala, ens explicava a Mallorca, sobre la situació de brutal repressió que pateixen les seves comunitats pel fet d’oposar-se a projectes extractius d’empreses transnacionals que, amb la complicitat del govern d’allà, pretenen destruir-los. Ella xerrava de la necessitat de generar poder col·lectiu, per resistir i combatre aquestes expressions de foscor destructiva. I això és el que aquests dies viu Catalunya i el que, sense cap tipus de dubte, necessita aquesta civilització per provocar, des de la radicalitat, el canvi que ens ha de tornar a connectar amb els valors essencials de la vida.
