Generalment, l’arquitectura problematitza la realitat, moltes vegades creant conflictes on no n’hi ha i forçant situacions que generen desequilibri no només en termes ambientals sinó també en les maneres de relacionar-se amb el paisatge i amb la gent. És l’arquitectura artificial, imposada a l’entorn. En contra d’aquesta concepció de la disciplina, Alejandro Haiek‒–arquitecte i cofundador del col·lectiu LABProFab– treballa des que va acabar els estudis per incorporar un vessant social. Es dedica a construir edificis als barris a partir de processos de decisió i execució comunitaris. Per això explora els recursos humans disponibles i en fa una àmplia cartografia social, un mapa de talents, intel·ligències locals i sabers populars.
La seva és una lectura interpretativa que identifica vells i nous lideratges comunitaris, les formes d’organització popular o institucionalitzades i les cartografies de poder. Li interessa transcendir la dimensió espacial de la pràctica, i considera variables qualitatives de l’entorn com les fronteres invisibles, les capes i els estrats socials, els conflictes i la dimensió experiencial.
Des de quina concepció de l’arquitectura treballeu?
La nostra pràctica persegueix establir una discussió més sincera i pragmàtica respecte a les que s’assumeixen normalment per crear infraestructures col·lectives. Perseguim lideratges horitzontals i l’absència de jerarquies. Ni la mirada tecnòcrata de l’eficiència constructiva ni la injecció desmesurada de recursos salven les infraestructures que s’imposen a la gent, tampoc la falsa consulta o la participació forçada.
Com es tradueix això quan arribeu a un barri?
Ens sumem a la població. No pretenem solucionar, només aportar des del nostre camp de coneixement i col·laborar. Aprenem tant com ensenyem, donem suport tant com ens en donen. Intentem pertànyer a la vida quotidiana, fem exercicis de rutina. Ens interessen les cròniques urbanes, el perímetre de successos, les històries de la ciutadania, el que és accidental, imprecís, efervescent, perquè els barris són territoris resultants. Moltes vegades són conseqüència de les males polítiques públiques, del fracàs modern, de la imposició cientificista, del poder totalitzant. Són arquitectura en resposta a l’Arquitectura. En aquest caràcter resultant està la matèria que brolla.
Com és el procés de construcció d’un edifici mitjançant el seu mètode?
L’arquitectura opera com a suport cultural i expressió de la demanda pública. Per tant, ens interessa més l’abans i el després que l’edifici en si. És un procés de governabilitat en xarxa a petita escala. La construcció d’un edifici és una oportunitat per a propiciar interaccions culturals, els edificis s’insereixen en un perímetre de successos. Nosaltres treballem en assemblea amb els veïns i fem un exercici d’autogestió en un intent per revertir els mecanismes de control en eines de col·lectivitat.
Quina forma d’organització adopteu?
“Nosaltres treballem en assemblea amb els veïns i fem un exercici d’autogestió”
El germen de cada projecte radica en una ocupació sistemàtica de l’espai públic. És així com cada iniciativa ciutadana conquereix nous espais. El que intentem fer és desenvolupar en aquests espais assemblearis oficines de pensar i fer: grups que s’integren i produeixen experiències associacionistes. L’autoritat se substitueix per lideratges horitzontals.
Heu construït diversos edificis destinats a la comunitat. Com heu mantingut la vostra independència de l’administració?
Tots els edificis es desenvolupen en un punt intermedi entre el pla de l’Estat i les iniciatives locals, entre les infraestructures institucionals i l’espontaneïtat de les demandes ciutadanes. Cada projecte és un exercici integral de gestió estratègica que inclou diferents categories: la gestió ambiental, que comprèn la dimensió ecològica i la gestió equilibrada de les condicions atmosfèriques i dels recursos naturals disponibles; la gestió del material, que promou alternatives que incorporin elements fins i tot fora de l’àmbit de la construcció tradicional; la gestió tecnològica, que desenvolupa nous sistemes, components tècnics, metodologies constructives, mecanismes de muntatge i maneres de producció i posada en escena; la gestió financera, que incorpora models alternatius de suport econòmic, cerca de recursos a partir de programes de responsabilitat social per a empreses privades, donacions, subvencions o finançament col·lectiu, i la gestió interinstitucional, que permet unir altres actors i agents de transformació a través d’aliances i altres models cooperatius. Finalment, tenim en compte la gestió social, que es manté reforçant constantment la interacció, comunicació i col·laboració entre els agents de transformació locals i les institucions involucrades. Tot això assumint la diversitat de cada lloc i les característiques i identitats locals.
Article publicat al número 438 de la ‘Directa’
