Virginia Woolf va escriure “Orlando s’havia convertit en dona… no es pot negar. Però en tots els altres aspectes Orlando continuava sent exactament el que havia estat fins ara” (Orlando, de V. Woolf. Trad. de Maria Antònia Oliver).
Entre les veus i els cossos metàl·lics que apareixen al Mercat de les Flors al muntatge Three Times rebel, també hi serà Orlando, ell o ella, o totes o tots. La coreògrafa Marina Mascarell, d’origen valencià però establerta a Holanda, arriba a Barcelona amb un espectacle que posa fi a una llarguíssima investigació on es parla de feminisme, literatura, assetjament, patriarcat, però també de “què és una dona” amb persones amb identitats de gènere diverses i de com combatre les estructures socials i mentals de què sovint som preses.
El cos passa a ser objecte però també subjecte, en una peça de dansa que reflecteix la desigualtat de gènere. Amb cinc intèrprets , música en directe i una estructura mòbil geomètrica en un espai “nu”
Preparant la peça i en mig de l’allau de #MeToo, la coreògrafa i ballarina valenciana es va proposar fer una exploració sobre la desigualtat de gènere. A través de la literatura, documentals, exposicions i entrevistes amb experts, Mascarell va topar amb la crua naturalesa de la desigualtat, que es reflecteix en la degradació del cos de la dona, l’ús d’estereotips per educar els joves o la violència simbòlica que cada dia és més present a les nostres vides, sovint de manera inconscient. Així, el cos passa a ser objecte però també subjecte, en una peça de dansa que reflecteix aquest sistema opressor. Amb cinc intèrprets imponents, música en directe de Yamila Ríos (veu, violoncel, electrònica) i una estructura mòbil geomètrica en un espai “nu”, la coreògrafa porta a escena un tema candent: la igualtat de drets per a homes i dones.
Els versos de Maria-Mercè Marçal que donen títol a l’espectacle no tenen res d’atzarós “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. Three times rebel (tres voltes rebel) són paraules combatives d’una batalla que es lliura tant en l’àmbit privat com en el públic i també en l’entorn cultural i damunt els escenaris.
Com traslladar la reivindicació a la dansa? La forma de l’ofec del sistema es representa gràcies a les estructures metàl·liques dissenyades per Ludmila Rodrigues que volen calcar l’opressió, que també és estructural. Des de l’escenari s’escolten les veus de Trump i Billy Bush, el masclisme del poder recalcitrant, però també les paraules d’autores en rebel·lia com Sylvia Plath. I els cossos es mouen i dansen, combatents. La dansa també és violeta. Violeta i rebel.
