Expert en matèria de drets humans, Carlos Slepoy és el principal promotor de la querella argentina contra els crims del franquisme. Una causa pilotada des de Buenos Aires per la magistrada María Servini i que és fruit de l’impuls de Slepoy, que després de fugir de la dictadura argentina el març de 1976, va emprendre des de l’Estat espanyol el judici contra Jorge Rafael Videla i altres capitostos d’aquell règim de terror. Gràcies a la seva persistència, un dels militars, Adolfo Scilingo, va ser condemnat pel Tribunal Suprem a 1.084 anys de presó, fet que ha esperonat la justícia argentina a atendre avui les víctimes del franquisme, a les quals el govern del PP s’ha girat d’esquena. Una batalla de llarg recorregut que, al seu entendre, pot marcar un abans i un després en el camp de la justícia i el dret internacional.
En quin estadi es troba la cursa judicial per la memòria històrica?
En els darrers anys s’ha avançat força. Hi ha dos moments, però: el primer comença l’any 2000, quan alguns néts de republicans reclamen l’exhumació dels seus familiars, fins a desembocar en una major visualització de les seves reivindicacions i la posterior promulgació de la Llei de la Memòria Històrica a iniciativa del PSOE, l’any 2007. Una llei amb profundes limitacions que, no obstant, el PP va rebutjar, cosa que demostra el seu lligam amb el franquisme i el rebuig a qualsevol acció que signifiqui revisar i fer justícia a les víctimes.
L’altre moment quan es produeix?
Té lloc l’octubre de 2008, quan Baltasar Garzón es declara competent per investigar els crims de la dictadura. El fet que abordés aquesta qüestió ha tingut una enorme transcendència, perquè fixa els instruments per rescabalar les persones afectades i processar els culpables des de seu judicial. Si bé les pressions dels aparells judicial i executiu van conduir a la seva inhabilitació, la seva iniciativa marca un canvi de paradigma en vista a satisfer unes víctimes que han hagut de marxar d’Espanya per trobar justícia.
Això ens porta a l’any 2010, amb la presentació de la querella per part de la jutgessa argentina María Servini. Des d’aleshores, com han transcorregut les coses?
Servini s’ha pogut reunir amb víctimes, i el mateix jutge Fernando Andreu en va citar perquè declaressin davant d’ella, cosa que revela el compromís d’alguns jutges i fiscals amb el procés judicial. De la mateixa manera que el PSOE, com va passar amb el partit Radical i el peronisme a l’Argentina, també se sumarà al clam ciutadà a favor d’abordar els crims del franquisme.
Que una jutgessa argentina hagi assumit la causa té a veure amb la condemna que va rebre el militar argentí Adolfo Scilingo per part del Tribunal Suprem el 2007?
Hi ha influït, ja que part de la societat argentina està molt agraïda a la justícia espanyola per aquest cas. Sobretot perquè va enfortir el dret internacional d’acord amb el principi de justícia universal, pel qual els crims de lesa humanitat no han de tenir espais d’impunitat. Aquest precedent i els processos oberts contra altres militars, ha animat la justícia argentina a perseguir el genocidi més enllà de les seves fronteres.
Algunes veus han establert cert paral·lelisme entre el Procés de Nuremberg i l’engegat contra els crims de Franco. Què en pensa?
Són diferents. Cal recordar que, arran de Nuremberg, va néixer el dret internacional tal com l’entenem ara. A banda que, si allà el judici va anar a càrrec dels vencedors, a la causa del franquisme l’impulsen els perdedors. Aquesta és la grandesa de la justícia universal, ja que a falta de garanties del propi estat, les víctimes troben aixopluc en un altre país. Segons com es miri, fins i tot és més transcendent que el judici de Nuremberg.
Veurem els responsables franquistes al banc dels encausats?
Hi ha molts torturadors menors de 60 anys que podrien ser jutjats i enviats a la presó. Altres, en canvi, és possible que no se’ls pugui encausar perquè estan morts. Però més enllà d’imposar penes, l’important és l’acumulació de querelles per les desaparicions forçades, els nens robats o les persones explotades en la construcció d’infraestructures durant la dictadura.
És important pel seu valor simbòlic?
Imposi penes o no, el rellevant és que un tribunal dictamini la veritat jurídica, com ha passat en el cas dels bombardejos de l’aviació feixista italiana sobre Barcelona. Una sentència on queda per escrit el què va passar i qui estava darrere d’aquells episodis.
Caldria derogar la Llei d’Amnistia de 1977 per arribar a bon port?
Sens dubte, perquè vulnera el Pacte internacional de Drets Civils i Polítics, que l’Estat espanyol havia signat un any abans i on s’estableix que han de ser perseguits tots els delictes que contravenen el dret internacional. En virtut d’això, la Llei d’Amnistia hauria de ser abolida, sense oblidar que cap crim de lesa humanitat –i els del franquisme ho són– prescriuen. Entre altres coses perquè, mentre algú roman desaparegut i no se’l troba, el delicte persisteix. Esperem que la nova majoria política que sorgeixi de les pròximes eleccions legislatives opti per anul·lar-la.
Ets optimista, tot i els obstacles?
Quan les coses s’han començat a bellugar, la resignació davant la impunitat del franquisme ha començat a desfer-se. I si actualment només hi ha interposades una desena de querelles, podem trobar-nos en milers d’aquí a poc temps. Finalment, els fets són dinàmics i acaben propiciant un canvi de postura, com ho veiem en l’àmbit judicial. A l’Argentina va succeir, i a Espanya estic convençut que passarà a l’escalf de la pressió social, la qual cosa serà un exemple per a tot el món. És molt el què ens juguem.
