Quan es va fer evident que la companyia d’aigua Irish Water instal·laria comptadors d’aigua domèstics a Cobh, com ja ho havia fet en altres llocs, i començaria a cobrar a les persones pel subministrament, la gent es va revoltar.
Mantenint guàrdies permanents als dos extrems del pont de Bellvely, les activistes s’enviaven alertes i feien seguiment dels camions que s’hi acostaven. Moltes de les organitzadores eren dones, ancianes, aturades, les persones que eren a casa durant el dia. Els camions van ser rebuts per grups que els bloquejaven l’entrada a les finques o bé eren envoltats. Els bloquejos van durar fins i tot dies. Això va significar haver d’organitzar-se en torns i celebrar reunions nocturnes sobre qui recollia les criatures de l’escola o preparava el menjar. Les finestres es cobrien amb cartells que deien: “No consentim. No hi ha contracte. No a la privatització de l’aigua. No als comptadors”.
Aquest és un exemple de les mobilitzacions contra les polítiques d’austeritat a Irlanda durant els anys 2014 i 2015, que encara estan en curs. Centenars de comunitats van participar en actes coordinats de desobediència civil massiva, aturades de camions i enormes manifestacions nacionals. La insurrecció de l’aigua va guanyar força tan ràpidament que les operàries de l’aigua irlandesa van haver de ser escortades per la policia.
Les activistes van argumentar que l’aigua ara havia estat considerada un bé públic sufragat amb els impostos progressius generals. És a dir, les treballadores amb sous baixos, les desocupades i els col·lectius més vulnerables no pagaven tant com les rendes més altes. El fet d’afegir una factura addicional significaria que pagarien l’aigua dues vegades. Els impostos sobre l’aigua eren la mesura d’austeritat més controvertida des de l’esclat de la crisi l’any 2008. Tot això després d’un rescat bancari de 70 mil milions de dòlars que va provocar grans retallades salarials al sector públic, la reducció de la despesa social i també un augment dels impostos regressius i les tarifes dels usuaris.
Artificis comptables després de la crisi fiscal
Irish Water va ser fundada el 2013 en resposta a la crisi fiscal d’Irlanda després del rescat bancari. És una associació publicoprivada (PPP) nominalment pública, un mecanisme dels governs mundials per atreure inversions cap a infraestructures obsoletes mitjançant l’accés al crèdit dels inversors globals. Com va dir un informe canadenc, els governs “són bàsicament” arrendadors de diners “que podrien demanar préstecs més econòmics pel seu compte, però opten per aquesta fórmula perquè és políticament oportú ajornar les despeses i així evitar el deute”.
Les PPP són, en realitat, un 16% de mitjana més cares que la provisió pública convencional, a causa dels interessos dels préstecs i perquè els prestataris privats han d’obtenir beneficis. A la factura final també s’afegeixen les despeses d’advocats i consultors. Els sobrecostos són carregats als “usuaris finals”. La inversió en aquestes infraestructures connecta amb la conversió de l’aigua en una de les mercaderies més lucratives del planeta.
Les aigües públiques són l’objectiu principal per als ‘nous barons d’aigua’, que s’han apressat a invertir-hi perquè és un àmbit molt lucratiu
Les aigües públiques són objectius principals per als “nous barons d’aigua”, que s’han apressat a invertir-hi perquè és molt lucratiu i és una inversió de baix risc. Com a servei no opcional bàsic per a la vida humana, l’aigua és, com va dir un analista d’HSBC Securities, una inversió “a prova d’inflació”.
El present del moviment
Les protestes contra els comptadors es van estendre com incendis forestals des de Dublín, Cork, Cobh, Ballyphehane i Bray, i van ser defensades pels grups antiausteritat preexistents. A finals de 2014, es va fundar Right2Water, una organització paraigua d’abast estatal amb el suport de sindicats, partits polítics d’esquerres, grups comunitaris i activistes. Ara per ara, la instal·lació de comptadors als barris obrers és escassa i petits grups d’activistes, com un de Ballyphehane, encara patrullen els carrers.
Els impostos sobre l’aigua s’han suspès durant nou mesos. Una comissió d’aigües independent creada pel govern irlandès va concloure que s’haurien d’eliminar els recàrrecs d’aigua, que el subministrament només s’hauria de pagar a través dels impostos generals i va insistir que l’aigua continués sent un bé públic. Això ha estat una victòria pel moviment.
Des de 2008, les famílies han patit cada vegada més el que s’ha anomenat la contractualització de la llar: cada vegada han hagut d’entrar en contractes amb empreses privades o parcialment privatitzades i pagar més per l’energia, l’aigua… Aquests pagaments domèstics es troben cada vegada més mercantilitzats als mercats internacionals. La defensa dels subministraments bàsics ha esdevingut la trinxera de l’acumulació de capital, on el sistema financer mundial es vol “ancorar”.
Aquestes mesures han impactat de manera particularment forta en països com Irlanda, que ha fet front al rescat bancari amb nous impostos i taxes. La societat irlandesa va fer alguna cosa increïblement radical en els nostres temps: van rebutjar d’arrel un contracte mercantil i van insistir, en canvi, en un contracte social on l’Estat es comprometia amb la imposició progressiva.
Enfront de la venda dels serveis públics vitals, les protestes han revitalitzat el debat fiscal: Qui paga quin tipus dels impostos? I què passa amb aquests impostos? No es tracta d’una visió nostàlgica, sinó d’una demanda de formes innovadores i progressives de finançament públic. No és estrany que la insurrecció d’aigua irlandesa s’hagi comparat amb les famoses guerres d’aigua de Cochabamba (Bolívia). La societat irlandesa va marcar un límit i estava disposada a posar els seus cossos per defensar-lo: Irish Waters no traurà més sang d’aquestes pedres.
Article publicat al número 439 de la ‘Directa’
