Erri de Luca (Nàpols, 1950), participà a les lluites revolucionàries de la segona meitat del segle XX, fou peó, conductor de camions, voluntari humanitari a Tanzània i durant la guerra de l’ex-Iugoslàvia… fins que d’ençà dels anys 90, als seus quaranta anys, és reconegut com un dels més notables escriptors en italià. Gran alpinista, viu al camp prop de Roma, on s’ha construït la seva pròpia casa i hi planta arbres.
L’Erri és autor sobretot de narrativa, d’històries com a ell li agrada dir, però també de poesia, teatre i cinema. Tota la seva obra, constituïda per més de cinquanta llibres vessats a més de trenta llengües, és una profunda i subtil mirada sobre el món que l’envolta i la seva pròpia vida. És també traductor de diversos idiomes que ha après de forma autodidacte, i destaca per extreure unes precioses lliçons de l’antic testament que trasllada al nostre present directament de l’hebreu antic. La seva humaníssima veu literària és tan inequívocament autobiogràfica com compromesa amb la realitat i els desafavorits del seu temps. El 2015 va ser jutjat i absolt per instigació al sabotatge de les obres del TAV Lyon-Torino a la Val di Susa, i en defensa pròpia escrigué el ja cèlebre pamflet La paraula contrària.
Malauradament, els seus llibres posteriors no han estat traduïts entre nosaltres, entre els que cal remarcar el notable La natura esposta. Una sortosa excepció és El més i el menys (Premi al millor llibre europeu l’any 2015), que ha estat publicat en català el passat setembre per Bromera; més que unes memòries és una mirada al seu propi passat, alhora que un fresc molt personal dels temps que ha viscut.
És a propòsit d’aquestes recents obres que vam iniciar la conversa sostinguda el darrer cop que va passar per Barcelona. L’Erri et fita des del llunyà fons de la seva intensa mirada blava, tan adobada en mil batalles com les seves mans ho han estat a la fàbrica, a l’obra, o a l’escalada. Parla parsimoniosament, amb respostes mesurades i austeres, escassament literàries, volant alt però amb els peus molt a terra.
Voldria començar aquesta conversa amb motiu de la teva darrera novel·la, La natura esposta, ja que és un excel·lent compendi estilístic i temàtic de la teva escriptura, en la que cada cop més fas convergir la teva obra i la teva vida. En aquest llibre hi retrobem eixos importants, com són reflexions sobre ètica personal i col·lectiva, l’art, els refugiats, les teologies, la muntanya…
Sí, sí, també Nàpols hi és.
Si, també. Com es fa per arribar a una síntesi tan bella i equilibrada?
“El bell d’escriure una història és que també me l’explico a mi mateix perquè no la sé abans, la sé mentre la faig”
Gràcies per la paraula “síntesi”. Per a mi es tracta d’un agrupament, una fusió d’històries que s’entrellacen per si mateixes. Jo no sóc pas el director de tot això, sinó que mentre escric una història aquesta es mou, em porta records, em suggereix divagacions, i jo simplement segueixo aquesta història que es desplega tota sola mentre l’escric. La meva concepció d’escriptura no és la d’un edifici que s’alça planta per planta sinó la d’un camí que s’aprofundeix pas a pas fins que es transcorre sencer. El bell d’escriure una història és que també me l’explico a mi mateix, perquè no la sé abans, la sé mentre la faig. Per alguns escriptors els seus llibres són com fills, però en el meu cas els llibres em porten a mi, en sóc jo el fill.
Certament a La natura esposta has reeixit a parlar de moltes coses alhora. Per què aquesta faula amb motiu dels refugiats pels passos de muntanya?
Perquè per a mi, i per a tots aquells que la coneixen, la muntanya no és una barrera, no és una frontera, sinó el més antic i incontrolable sistema de comunicació entre dues vessants. Les fronteres poden funcionar bé a la plana, on es poden posar filats, xarxes, etc. Però dalt de les muntanyes no els pots posar els filferros de punxes, i és per això que s’hi passa fàcilment d’un costat a l’altre.
Tampoc al mar no se’n poden posar.
En el mar és encara més evident, només que el mar pot ser imaginat també com una barrera, com una mena de fossat ple de cocodrils al voltant del castell. És el que imaginen els nostres governs. El mar és en realitat la més antiga via de difusió de les civilitzacions, que no van venir per correu sinó que van arribar amb les persones que les van portar. I ara també és així.
Les civilitzacions són articulacions col·lectives de valors. A Considero valore tu et refereixes bellament a uns quants d’ells, molt personals i alhora compartibles. Creus que parlant de valors és possible dur els individus a un major compromís social? Com donar avui força a les persones dins de la necessària Europa social?
“La literatura no pot canviar el món, però si que pot reforçar la capacitat de resistència en condicions d’opressió”
La gent es pensa sola, per descomptat. Jo freqüento la meva societat i veig moltes persones que es comporten bé i fan molt per a la comunitat, per la qual cosa no cal la literatura per educar-los. La literatura no pot canviar el món, però si que pot reforçar la capacitat de resistència en condicions d’opressió. La literatura serveix per fer companyia a les persones, i també per aportar-les-hi un vocabulari més ric. I amb aquest vocabulari enriquit les persones es poden defensar millor de la falsedat, de la manipulació, de les versions de conveniència, perquè tenen el seu propi vocabulari per dir la realitat. Per tant, és un efecte secundari: no és que es llegeixi per a tenir més vocabulari, un llegeix i després es troba també que està més capacitat per defensar-se, que té un sistema defensiu més fort. Només això.
Ets molt humil. Al parer meu, qui et llegeix bé pot transformar el seu pensar.
El que jo puc fer és, per exemple, mostrar que nomenar el verb amar és força incòmode, que més que dir-lo cal vorejar-lo, fer com el llançador de ganivets que no ha de colpir la figura de l’amor sinó que ha de dibuixar la figura de l’amor, el seu contorn, contar el vapor del rostre. Llavors sí que puc suggerir una altra manera de veure la mateixa cosa.
Tu que escrius i parles sovint de la bellesa (la de l’art, la literatura, el mar, la muntanya…), creus que mitjançant la bellesa es pot veure el món d’una altra manera?
“A la naturalesa, es produeix l’adequada relació entre l’home i la terra. La contemplació del poder de transformació de la natura m’inspira un profund respecte”
La bellesa és una energia del món. Les regles que governen el seu funcionament responen a un principi de bellesa, i només cal secundar aquest flux de l’energia de la bellesa, que és la base de la vida biològica i de l’univers. La naturalesa, de la que en som hostes i no pas propietaris, posseeix una bellesa pròpia, original, una força que brolla del seu interior i aflora a la seva superfície. Allà la nostra petjada desapareix. Allà es produeix l’adequada relació entre l’home i la terra, entre un mateix i l’entorn, que és gegantí mentre nosaltres som minúsculs, insignificants. La contemplació del poder de transformació de la natura em col·loca en una situació d’inferioritat, i alhora m’inspira un profund respecte. Ben al contrari em succeeix amb el poder constituït per l’home, pel qual mai no he tingut cap respecte. El fet que l’home vulgui dotar-se de poder em sembla una alteració en l’ordre natural de les coses. Per altra part, la bellesa permet veure el món amb més precisió. És com si tinguessis unes d’ulleres que te les poses damunt una mirada que abans no sabies que era opaca: de sobte veus nítidament cada cosa.
T’ho deia perquè massa freqüentment és com si hi hagués un conflicte entre la contemplació i l’acció, entre el compromís social i referir-se a la bellesa.
La literatura ha estat sempre present a la meva vida, com a lector i escriptor, des de petit. Dec al meu pare bona part de la meva volença pels llibres i les muntanyes. Per a mi la literatura és la millor manera de sentir-me acompanyat. I com em succeeix amb la muntanya, no és un exercici d’acostament sinó d’un necessari distanciament. És com endinsar-me en un desert, cercar la màxima distància. A la muntanya hi vaig per allunyar-me, no per apropar-me a alguna cosa que hi hagi allà dalt; hi vaig a copsar un reflex de com era el món sense nosaltres. En acabat tanco el llibre, baixo de nou a la ciutat des dels cims, i torno a ser un ciutadà que escriu. El meu compromís social és com a ciutadà, no com escriptor. Però aprofito el fet de ser persona més escoltada que altres per donar un cop de mà a la causa a la que dono suport en cada moment. Sostinc una causa com a ciutadà, no com escriptor. Com a escriptor, escric històries que em passen pel cap, o potser no escric res, ja que l’escriptura és per a mi una activitat diguem-ne festiva, no un treball. Com a ciutadà, però, no em puc permetre no escriure res, no fer res, perquè estic constantment interpel·lat per allò que succeeix al meu entorn. És la meva activitat civil, normal.
L’Europa actual…
Considero que l’Europa actual s’ha aturat durant massa temps en la mateixa situació, i que el que necessita és rellançar-se a si mateixa cap a una major unitat. I penso que com els principals estats -com França i Alemanya-, Espanya i Itàlia poden empènyer, des de la segona velocitat poden contribuir-hi. És un fet que Europa té dues velocitats, i que alguns dels seus països tenen una estreta entesa amb altes que es troben fora dels límits de la Unió Europea, amb els que comparteix moltes coses. I crec que aquest és el futur d’Europa. No ho és quedar-se tal com està amb alguns ajustos, perquè així és com es disgrega, ja que està massa subjecte a les diferències de judici, de comportament, etc. Sempre hi ha una segona fase en el llançament dels coets; en el segon estadi se’n sol perdre un d’estadi, diguem que per anar més enllà.
Aquesta segona Europa, hauria de ser una Europa dels estats o de les regions, dels polítics o dels tecnòcrates?
“El que fan els administradors dels nostres governs, mers representants de les oligarquies, és quadrar els comptes perquè els paguin qui menys té, convertir els ciutadans en clients”
Per força ha de ser una Europa de les institucions, ja que en són el seu fonament. Ara bé, que les institucions estiguin representades per polítics professionals de partit o per noves generacions de polítics, això ja es veurà. De moment, el que tenim no mereix ser designat amb una paraula tan noble com política; el que fan els administradors dels nostres governs, mers representants de les oligarquies, és quadrar els comptes perquè els paguin qui menys té, convertir els ciutadans en clients.
Quin paper poden tenir en aquesta nova Europa els moviments i les lluites socials?
Les lluites socials són part del progrés de qualsevol comunitat, i sovint la seva avantguarda. Són el llevat de la democràcia, així que són totes benvinguts. Avui, algunes d’elles són mal vistes perquè volen posar bastons a les rodes dels projectes perjudicials per a la comunitat. Penso, per exemple, en la Val di Susa, però també en altres formes de resistència que tenen lloc a França, a Espanya… Perquè el que ha succeït és que s’ha passat de les obres necessàries a les obres pensades per gastar diners públics. Aquestes, a més de no ser útils, són sovint perjudicials, és a dir, que no només no serveixen per a res sinó que a més perjudiquen greument el medi ambient i la salut dels ciutadans. Així doncs, el que hi ha en circulació és un requeriment des del fons, des de la base, d’un nou “Habeas Corpus”, un nou pacte entre poders, entre representants i representats, un nou pacte sobre el dret a la integritat física, la qual és amenaçada deliberadament, trepitjada per aquest progrés. Actualment, hi ha contínuament atacs a la integritat física de les persones. És cert que l’esperança mitjana de vida ha augmentat en el nostre temps, però s’ha empitjorat molt la qualitat d’aquesta vida. S’ha escurçat molt, en uns deu anys, la durada de la vida sana dins aquesta edat mitjana. Això vol dir que tenim una vida llarga però medicada i emmalaltida i, per tant, també amb enormes costos per a la comunitat.
És, doncs, cada cop menys digna una vida en aquesta Europa? A El més i el menys escrius: “El Sud és la majoria del planeta; el Nord, una minoria enrocada”
Jo sóc un europeista convençut, però és veritat que quan veig com les institucions polítiques europees gestionen el benestar dels seus habitants o els fluxos migratoris… és clarament una incapacitat. Abandonar la gent, que arribin els que se’n surtin, els que puguin… deixar que s’esdevingui la pitjor de les seleccions naturals… Aquesta és, tristament, l’actitud d’Europa, una de les seves pitjors cares.
Tu ets un defensor de l’economia social, particularment de l’economia del do. Són aquestes alternatives de base el futur d’Europa?
Existeix ja l’economia del do, però no està censada. L’economia oficial no pot censar-la, no té interès a fer-ho, però l’economia del do és una realitat. A Itàlia, per exemple, hi ha moltes persones que fan activitats voluntàries, de sostenibilitat, milions de persones, especialment els jubilats, que continuen estant actius i essent útils, i també hi ha molts joves que sovint es veuen constrets a fer voluntariat. Granges, cooperatives, mercats locals que produeixen i venen els seus aliments al marge del sistema bancari, dels distribuïdors… Per tant, és tot un sector, el tercer sector li’n diuen a Itàlia, però és una potència que manté en peu a la societat i li impedeix col·lapsar sota l’individualisme.
Amb el suport per a la transcripció de Núria Solbes
