La crisi de les cures i la cadena transnacional que es genera per “resoldre-la” tenen un origen sistèmic. Grosso modo, aquesta crisi neix de “la incapacitat social i política de garantir la satisfacció de la necessitat de cures d’amplis sectors de la població”, apunta la sociòloga Sandra Ezquerra. Per donar-hi resposta, en comptes de repensar com es reparteixen i perceben aquestes tasques reproductives i de cures, el capitalisme opta per suplir-ho amb mà d’obra precaritzada, transfronterera, que –al seu torn– deixa un altre focus de crisi de les cures als països d’origen.
Aquest cercle viciós és òptim per al sistema que l’engendra: així es manté invisible la vulnerabilitat de les vides humanes i les necessitats interdependents que se’n deriven. Com diu Amaia Pérez Orozco, “en el capitalisme, la responsabilitat de sostenir la vida es privatitza i es feminitza” i qui no pugui seguir el ritme, és prescindible i irrellevant, explica al seu llibre Subversión feminista de la economía. Aportes para un debate sobre el conflicto capital-vida (Traficantes de Sueños, 2014).
Per mantenir-se, el capitalisme occidental ha emprat la divisió sexual del treball (DST) i el sistema patriarcal, que estableix feminitats i masculinitats normatives. Amb l’assumpció (no-remunerada) de les tasques reproductives i de cures per part de les dones, el sistema aconsegueix una inversió gratuïta que sosté, prepara i manté la seva força de treball. Ho explica Liliana Reyes, doctoranda en Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona que investiga les condicions de vida de les dones llatinoamericanes a Barcelona. Són tasques no remunerades perquè el relat patriarcal les desvincula de l’economia i estableix que es fan per entrega o amor familiar. Sense un salari, en el capitalisme les tasques no tenen valor, indica Pérez Orozco.
En aquest escenari, l’economia feminista fa crits d’alerta per assenyalar les profundes limitacions que resulten d’una economia neoclàssica que es focalitza únicament en els mercats, les activitats monetàries i els processos d’acumulació capitalista. És a dir, la dictadura financera estableix que “només és economia l’esfera productiva de la societat”, explica l’autora. Per tant, s’ignoren els vincles profunds entre l’economia de mercat i la cura de les persones i la reproducció de la vida. Les dones han assumit aquesta feina –per voluntat pròpia o perquè no tenien altre remei. I quan les dones locals no han estat suficients per cobrir les necessitats vitals, el capitalisme se les ha enginyat per trobar una sortida més barata, més invisibilitzada. Per exemple, els models de servitud a famílies benestants que han “eximit” les dones riques d’executar directament la totalitat de les tasques domèstiques i de cures. O l’esclavitud.
Externalització de les tasques reproductives i efecte crida migratori
Una de les conseqüències directes de la incorporació més extensiva de les dones al mercat laboral al segle XX en els països occidentals ha estat la doble jornada laboral. S’han sumat a l’àmbit productiu però sense descarregar-se del reproductiu. A Europa, l’estat del benestar ha estat un substitutiu temporal d’algunes d’aquestes tasques. Molt específiques, però, com assenyala Pérez Orozco: es prepara el relleu de l’actual força de treball a través d’escoles i llars d’infants.
En canvi, generalment Occident no ha blindat altres grans pols de necessitats de cures, com són la gent gran, les persones amb diversitat funcional o les malaltes. Només s’ha aconseguit excepcionalment als països nòrdics europeus. Per Reyes, això evidencia que aquestes persones no són rellevants pel sistema econòmic “perquè no són una inversió per al capitalisme”. Han esgotat la seva aportació productiva i no generen interès com a possibles consumidores, ja que la seva capacitat econòmica és escassa. Això és un gran problema en una població del Nord global cada vegada més envellida.
Pérez Orozco descriu com aquesta “crisi de reproducció social està en la gènesi de la feminització de les migracions”, profundament vinculada amb el fenomen pel qual “es conformen cadenes globals de cures que són l’encarnació quotidiana de l’expansió transnacional d’un sistema socioeconòmic en què la vida i la seva cura és un assumpte a resoldre en privat i per les dones”. En l’epigeu de la globalització i amb una onada de retallades públiques, quan les occidentals ja no han pogut seguir assumint les dobles jornades laborals, han externalitzat l’àmbit reproductiu i de cures. Famílies precàries en què els seus membres adults han de treballar i que, per cuidar les persones dependents recorren a dones externes a la llar. Que sovint siguin migrades no és casual: Liliana Reyes assenyala que les seves condicions de vulnerabilitat –pobresa econòmica, manca de coneixement de l’entorn o xarxa relacional, situació administrativa irregular, racialització, etc.– donen impunitat a qui els dona feina. Poden pagar menys, allargar les jornades laborals o demanar que facin tasques més enllà de la seva feina per se.
Per Pérez Orozco, malgrat la pretesa il·lusió d’igualtat a Occident entre homes i dones, “no hi ha socialització de les cures, sinó una nova, sexualitzada i racialitzada divisió internacional del treball”. Es tracta de països desenvolupats que, malgrat haver perdut gran part de la seva influència mundial, segueixen tenint una supremacia als múltiples suds, amb una llarga història d’espoli de recursos naturals i humans, colonialisme, inestabilitat política, etc. Reyes alerta, però, que quan parlem de cadenes globals no s’inclou només moviments transnacionals o transcontinentals, perquè cada sud té el seu propi sud que ha generat migracions internes. A l’Estat espanyol en tenim la prova en les migracions de població cap a regions més industrialitzades. Avui, “la noia del poble que venia a la ciutat ha estat substituïda per la llatina, l’africana, l’asiàtica”, resumeix Reyes, “i es perpetua el fenomen d’esclavatge de la dona pobra. Elles sostenen la base del capitalisme”.
Fenomen fractal amb conseqüències perverses
L’entramat de la cadena global de les cures és molt enrevessat. Per exemple, n’hi ha entre països llatinoamericans, on uns són receptors de cuidadores i els altres, exportadors. Es donen de Centreamèrica cap als Estats Units, tot i que aquestes rutes cada vegada són menys transitades per l’altíssim risc que corren les dones en el procés migratori. Es donen cap als rics Emirats Àrabs Units petroliers, escenari d’històries d’horror pels maltractaments que viuen les treballadores internes que sovint provenen de l’Índia, el Pakistan, Bangladesh o les Filipines.
A inicis de març es va descobrir el cadàver d’una noia filipina al congelador de la casa on treballava a Dubai; feia un any que havia desaparegut i la seva família reclamava en va a les autoritats del país d’origen que ajudessin a trobar-la. Al Japó les altíssimes taxes d’envelliment han generat una bretxa en un país que, fins fa poc, havia estat molt reticent a acceptar immigració; ara, demanen amb urgència dones amb capacitats per cuidar la tercera edat i amb coneixements d’un idioma singular. Arreu del mapamundi podríem dibuixar línies i més línies entortolligades d’aquestes cadenes globals de les cures, que són un fenomen fractal, racista i neocolonialista.
Una de les conseqüències més greus és que aquestes migracions feminitzades, al seu torn, també generen una externalització o delegació de les tasques de cura i reproductives que les migrants han de deixar per poder treballar a l’estranger. Menors o parents a càrrec, per exemple, que algú altre haurà de cuidar. De nou, qui assumeix aquestes tasques són majoritàriament dones, en especial altres familiars o persones pròximes
a la dona migrada. A vegades, el salari de les migrades servirà per precaritzar altres dones en el país d’origen.
Sovint, les migrades són “preses” als països receptors. Per exemple, a l’Estat espanyol, si volen aconseguir una situació administrativa regularitzada, no podran abandonar el país durant tres anys com a mínim. Això implica que, passi el que passi als països d’origen, si volen millorar mínimament la seva situació laboral, no poden tornar a casa. Alhora, moltes són mares solteres i/o tenen la responsabilitat de proveir les familiars que han quedat enrere, així que prioritzen poder enviar diners per davant de les seves necessitats emocionals o físiques.
Canvi de paradigma i reparació del dany
Quines solucions podem posar en marxa? Per Reyes, el més urgent és regularitzar i garantir els drets laborals de les dones que han assumit la càrrega reproductiva i de cures, en especial les migrants. “Calen petites lluites locals que generin canvis globals”, explica, posant èmfasi en l’autoorganització de les dones. Alhora, les societats han de reconèixer la rellevància d’aquestes esferes per la sostenibilitat de la vida. Per la sociòloga, els estats han de proveir totes les edats de cures dignes, més enllà dels límits que imposa la lògica mercantilista. “Hem de ser conscients de les necessitats de cada persona”, defensa, trencant la idea individualista que oculta la interdependència humana.
Pérez Orozco fa una proposta similar amb un decreixement feminista contraposat a les lògiques d’acumulació capitalistes. Un canvi de paradigma que posi per davant el dret a viure la vida sense discriminacions i que ens faci corresponsables del compliment d’aquest dret. L’autora ho resumeix així: “Ni mercats capitalistes ni llars heteropatriarcals”. Caldrà generar noves formes de convivència que trenquin l’aïllament i desmuntin el model normatiu de família nuclear. Per exemple, el cohabitatge, que boicoteja la separació entre l’àmbit privat i el públic. O amb apostes per economies socialitzades, prenent com a models les economies populars llatinoamericanes. Però, sobretot, caldrà retornar als suds globals la seva agenda i desfer les noves cadenes d’esclavatge globalitzades.
*Article publicat al número 449 de la ‘Directa’
